3.6. La religió 

Sembla evident que la religió és una altra forma d'enfrontar-se al coneixement de la realitat i als seus misteris ocults. Com a forma elaborada de mite ha estat històricament una de les principals maneres de concebre la realitat i posicionar-se davant el món durant  molts de segles, fins que ha estat desplaçada, ja a la Modernitat, pel pensament científic. Moltes vegades, la filosofia i la pròpia ciència ens són presentades com  enemigues íntimes de la religió. Sembla que la idea generalitzada és que el pensament racional que comparteixen ciència i filosofia ens ha de portar a negar taxativament qualsevol aspecte vinculat a les creences religioses. Això no és exactament així i en qualsevol cas, no resulta tan simple. El que la ciència i la filosofia acostumen a rebutjar són aquelles veritats dogmàtiques que els fidels d'una religió  han d'acceptar sense més altra justificació que un personal acte de fe. El que es rebutja aquí no és el propi fons de l'experiència religiosa, sinó un conjunt d'afirmacions sobre el món o la realitat que no són acceptades com a vertaderes o vàlides simplement perquè responen a un criteri de demarcació de la veritat molt diferent del que exigeixen la lògica o la pròpia ciència empírica. Abans hem parlat dels criteris científics de demarcació de la veritat basats en l'experiència, la verificació o la falsació dels enunciats. La ciència no accepta veritats fóra d'aquests esquemes. Pel que fa ala lògica, parlarem abastament al tema següent però de moment basta dir que la veritat lògica depèn exclusivament de les lleis de la pròpia lògica i del raonament deductiu. Lògicament, podem obtenir conclusions vertaderes ùnicament a partir d'altres veritats prèviament demostrades o bé d'axiomes intuitius que no necessitin demostració per ser evidents en sí mateixos. Així hauria de ser sempre si no volem sortir ldels límits del pensament racional, però la religió se'n surt voluntàriament i accepta com a criteris de demarcació de la veritat la revelació, la confiança, la il.luminació, la fe o l'argument d'autoritat i aquests no són acceptables ni científica ni racionalment. La fe no és lògica ni racional i les seves veritats no necessiten demostració ni empírica ni deductiva.  Els creients acostumen a acceptar com a veritats moltes afirmacions que no es poden obtenir a partir de cap raonament deductiu vàlid ni es poden constatar empíricament. Certament, no és un problema exclusiu de les religions i es dóna a altres àmbits com les ideologies polítiques o les relacions emocionals humanes. Les persones convivim habitualment amb fal·làcies i mentides i ens les creim de manera molt habitual. Ens fan la vida més fàcil i a més, resulta que nosaltres no som computadores, som humans i si no fem ciència o matemàtiques no sempre cercam respostes exactes, sinó que cercam respostes satisfactòries. Això és el que passa amb les religions: donen respostes que satisfan les nostres necessitats emocionals més bàsiques i això fa que de vegades aquestes siguin acceptades malgrat la seva irracionalitat. Es poden acceptar, això sí, només fóra dels estrictes paràmetres en que es mouen la ciència, la filosofia i el pensament racional però no dins d'ells.   

Ara bé, si  parlam de la religió com a experiència i necessitat personal i ens atenenm a la pròpia espiritualitat implícita més que al discurs dogmàtic de la doctrina observam que en realitat, més enllà de si són vertaderes o falses, les creences religioses tracten de respondre a aquelles preguntes metafísiques que poden sustentar  la recerca espiritual de transcendència que vàrem comentar en el tema anterior. En aquest sentit, les preguntes originàries de la religió estan  molt a prop de les de la recerca filosòfica. La religió és present a les nostres vides en forma d'experiència personal o comunitària. L'experiència religiosa és pròpia de l'ésser humà i ens ha acompanyat des de sempre. Tenim una irracional tendència cap a l'espiritualitat, a allò sacre, una necessitat peculiar d'absolut i transcendència, ja sigui per pal·liar els efectes d'assumir la nostra insignificança, l'absurd de l'existència, l'interrogant sobre l'origen, l'estupor davant la mort, la presència del mal o la incomprensió de l'infinit. Això és innegable. Emocional o psicològicament cercam més enllà, en la transcendència, el que no sabem trobar més aquí, en la immanència. Ara bé, la necessitat emocional d'obtenir respostes sobre el sentit de la vida, la mort o el mal, no implica filosòficament poder acceptar com a vertaderes les veritats que les religions afirmen com a resposta per molt consoladores que aquestes puguin resultar.  La filosofia i la ciència, doncs, no neguen estrictament les veritats de la fe, sinó que no les accepten com a veritats perquè no compleixen els requisits exigibles a una veritat des de l'àmbit de la racionalitat. Ara bé, no acceptar una cosa com a vertadera, no equival a considerar-la falsa en termes lògics, igualment que en termes de demostració científica, la no demostració d'una teoria, no equival a la seva falsedat. Les veritats de la religió són qualsevol cosa excepte afirmacions lògiques o científiques. No hi ha res que es pugui afirmar o negar sobre Déu, l'ànima, el cel o l'infern que pugui ser demostrat deductiva o empíricament. La religió com a experiència vital i la filosofia no són incompatibles, la fe i la raó com a formes de coneixement sí. Són incompatibles  perquè són formes diferents de delimitar allò que entenem per veritat. No és que hagi dues veritats, com deien alguns intel.lectuals cristians. La veritat, sigui el que sigui, només pot ser una. El que tenim són diferents formes d'apropar-nos a ella i de demostrar-la. La fe ens proposa simplement creure i confiar, però mai d'una forma lògica o racional. Un acte de fe és una opció voluntària, una aposta personal com deia Pascal, o si voleu una qüestió sentimental. La lògica no és voluntària, ni personal, ni sentimental. Per a un filòsof, la veritat és lògica, o no és veritat. 

Així i tot, la religió (no com a doctrina, sinó com a experiència humana i com a forma de pensament) sí importa i molt als filòsofs. Hi ha una filosofia de la religió, en tant que la religió dóna a la seva manera als seus fidels un sistema de pensament complet de la mateixa forma que pot fer la filosofia. Hi ha tota una cosmovisió oculta per darrere de les creences religioses i, tot i que només sigui per ubicar-nos culturalment, la filosofia necessita estudiar-la. Vegem un exemple clar amb el cristianisme, que juntament amb el pensament grec conforma el nostre substrat cultural més elemental. Per dir-ho d'alguna manera, no podem entendre l'ésser humà sense entendre el fet religiós i no ens podem entendre a nosaltres mateixos sense saber que s'amaga filosòficament darrere  del cristianisme perquè  és un dels pilars fonamentals de la nostra historia cultural tant si ara som o no creients o cristians. 

El pensament cristià

Sabem molt poc del cristianisme primitiu. Sabem que çes una religió sectària i salvacionista que neix al segle I com una escissió del judaisme  a partir del predicament de Jesús de Natzaret, reconegut com a messies (ungit de Déu, salvador enviat per Déu;  "Χριστός" en grec antic i d'aquí "Crist"), pels seus seguidors i fidels, però no així pels jueus. Sabem també que inicialment els seus seguidors eren gent d'extracte social molt baix i que poc després  de la mort de Crist, els seus apòstols inicien una tasca evangelitzadora que els portarà a intentar traslladar el missatge de redempció i salvació a totes les classes socials de l'Imperi Romà. És aquí quan necessitaran una doctrina, un dogma i una organització. Sabem també que en els seus orígens no era una religió amb un fons simbòlic i intel·lectual tan complexe com té ara. En els seus inicis, el missatge de redempció i salvació  del cristianisme primitiu  fou fàcilment acceptat per les classes marginals amb escassa formació intel·lectual. Fou així durant segles i precisament aquest missatge senzill de redempció i salvació facilità la seva expansió per l'Imperi. Però fou quan el cristianisme comená a practicar-se  i estendre's també entre les classes dominants de l'imperi quan el cristianisme s'intel.lecualitzà. Les mentalitats dels homes cultes que habitaven i dirigien l'Imperi Romà estaven habituades al logos i necessitaven de reflexions que justifiquessin els nous dogmes d'una forma una mica més elaborada.  Les classes més altes de l'Imperi i en general tots els romans i els descendents de la cultura hel·lenística, necessitaren d'un procés d'assimilació i adaptació per tal de poder digerir les qüestions dogmàtiques de la nova religió. Aquesta tasca correspon al moviment intel·lectual conegut com la Patrística, (els pares de l'església) i serà continuat al llarg de l'Edat Mitjana per un altre corrent conegut com Escolàstica. D'aquesta intel·lectualització posterior és d'on es conformarà el cristianisme que ens ha arribat a nosaltres i del que estem impregnats culturalment tot i que sigui residual i subconscientment. 

Nosaltres som, com sabeu, hereus culturals de l'Imperi Romà i per tant del món grec. Som el resultat cultural de la fusió del pensament lògic grec, amb les estructures polítiques romanes. A més, el tercer pilar de la nostra edificació intel.lectual és el judeocristianisme. Tots estau imbuïts de cristianisme encara que ara mateix no vos considereu creients. La nostra cultura beu de les fonts morals i intel·lectuals del cristianisme i els seus valors i la seva cosmovisió impregnen necessàriament les nostres. Independentment de si vos sentiu cristians o no, de si sou creients o no, hi ha uns certs aspectes de la vostra cosmovisió que estan imbuïts de cristianisme a la forma en que aquest es va anar inculcant en els homes i dones del Baix Imperi Romà, dels regnes germànics i del món feudal de l'Edat Mitjana. De quina manera? Què ens aporta intel·lectualment el cristianisme com a trets diferencials respecte a la cosmovisió pròpia dels hebreus i dels grecs? Què ens aporta cultturalment el cristianisme més enllà de la seva doctrina religiosa?  

Per començar, sense saber ben bé el perquè, tots nosaltres tenim una visió lineal del temps. El cristianisme i el judaisme parteixen d'una idea de temps físic entès com un principi i un final. Segons els seus relats cosmogònics, el món, la vida i l'Univers han començat en el moment de la creació i acabaran algun dia amb el Judici Final. És l'alfa i l'omega, el gènesi i l'apocalipsi. El temps lineal, que es representaria com una recta temporal segmentada és també direccional.  Va en una direcció i això fa que pensem que la història, l'esdevenir i el temps van a qualque lloc i tenen un sentit i per això el cercam, (d'això en deim teleologia). Això que ens sembla tan evident que ni tan sols ho qüestionam, no és així necessàriament. Per exemple, per als grecs el temps era circular i tot el que existia, havia existit sempre i de forma cíclica es repetia igual que es repeteixen els processos físics del món natural. Més que crear, el que havien fet els deus era ordenar (cosmos) un univers desordenat, (caos). La idea de temps circular i cíclic es dona exactament igual en moltes religions orientals que veuen tota una sèrie de cicles en el que l'ésser humà està implicat com qualsevol altra criatura. L'univers seria un tot dinàmic en moviment circular. La reencarnació en la que creu l'hinduisme o l'equilibri de contraris que representa el Tao són exemples de concepcions circulars de l'univers i del temps. En aquestes concepcions circulars, no hi ha principi ni final, mentre que nosaltres, d'influència cultural judeocristiana,  subconscientment no podem evitar pensar en un final, (per això ens preocupa tant la mort), i en un principi, (i per això cercam un moment inicial, un acte de creació i un creador). 

Un segon element de la vostra cosmovisió que deveu invariablement al pensament judeocristià és el dualisme que es refereix a la pròpia concepció de l'ésser humà. Per a l'occident precristià, (per als grecs per exemple), com per a moltes altres cultures i religions orientals l'ésser humà és dual. Hi ha una clara distinció entre la part física i la no física d'allò que anomenam ésser humà que no és exclusivament judeocristiana. Des de Plató, aquest dualisme s'entén essencialment a través de la distinció entre ànima i cos, tot i que allò que anomenam "ànima" no és entès del tot igual en diferents moments històrics ni en totes les tradicions culturals. En qualsevol cas, generalment ens resulta fàcil acceptar que allò que som és una unió entre una part física mortal (el cos) i una altra que no sabem ben bé com definir, però que intuïm que és immaterial i que ens agradaria pensar que és immortal, (l'ànima).  La fusió medieval entre el platonisme i el cristianisme farà arribar aquesta concepció dual del ser humà fins els nostres dies, i el que ens aporta el cristianisme en aquest sentit és precisamenti com a conseqüència un cert menyspreu envers el cos i tot el que és referent a ell (com per exemple la sexualitat) que no es dóna de la mateixa manera en altres tradicions culturals. Així, la sublimació de tot allò espiritual o intel.lectual i la banalització de tot allò físic i carnal, que es converteix sistemàticament en pecaminós o innoble, són conseqüències directes de la influència cultural del dualisme cristià en la nostra tradició cultural i es reflecteixen en bona part de les nostres consideracions morals i en les nostres lleis, hàbits i costums. 

El tercer element que vos configura intel·lectualment en clau cristiana és el dualisme moral. Existeix, i això és una aportació que el cristianisme manté de la cultura hebrea, un altre dualisme paral·lel al que hem comentat abans.  Per als occidentals i de forma simbòlica i subconscient el bé i el mal existeixen i lluiten constantment entre sí. Déu i el diable, el regne del cel i l'infern, són les dues cares d'un univers dual en els que la llum i l'obscuritat s'enfronten contínuament. Paral·lelament, tenim una idea  de pecat i una altra idea de culpa. El cristianisme és la religió del pecat original del que ens hem de redimir.  Aquests dos conceptes són propis de la moral judeocristiana, així com els conceptes de redempció i  salvació i marquen de forma molt significativa totes les nostres concepcions morals i en bona part vitals.  

Resulta fàcil observar que totes aquestes i altres qüestions que postula directa o indirectament el cristianisme, fugen prou de l'àmbit de l'estricta racionalitat que exigia el logos. Els cristians accepten qüestions tals com la immortalitat de l'ànima, la redempció o la pròpia existència necessària de Déu de forma dogmàtica. Són veritats de la fe, però no tenen perquè ser necessàriament lògiques. El dogma no necessita de racionalitat. Això és tornar al temps d'abans del logos, al temps del mite? Sí i no. El pensament religiós és essencialment simbòlic i per tant no és necessàriament lògic, però tampoc és exactament mític a la manera convencional del que hem explicat que eren els mites. Els mites són narracions simbòliques. La religió manté aquest simbolisme i es fa servir també de la narració, però necessita estructurar aquests relats i combinar-los amb una forma de comportament, la pràctica d'uns rituals, unes creences i uns dogmes. La religió és una forma elaborada i complexa de mite que ajuda a interpretar el món i a viure en ell, però no és una forma vàlida de coneixement ni de logos.  La religió no necessita més que l'acte de fe. La ciència necessita fets i demostracions. La filosofia necessita raons.