La ciència és una forma de logos. Originàriament, ciència i filosofia eren una mateixa cosa i els primers filòsofs, en tant que cercaven respostes als interrogants de la naturalesa eren semblants al que ara anomenariem científics.  En el món grec, la ciència era epistemé, un tipus de coneixement superior que s'oposava a la “doxa”, (entesa com a opinió o coneixement  poc rigorós). El coneixement anomenat científic en l'antiguitat era un tipus de disciplina amb pretensions d'universalitat, necessitat, immutabilitat i eternitat. Essencialment no era molt diferent de la filosofia, perquè ciència i filosofia cercaven una mateixa cosa, un coneixement fiable i estable sobre una realitat canviant. L'actual concepció moderna de la ciència difereix de la concepció de la ciència antiga perquè incorpora a la pretensió de coneixement universal i necessari alguns aspectes com el rigor, el sistematisme i l'esperit de crítica, (igual que en filosofia), però a més, es caracteritza per la incorporació de l'experiència entesa com a experimentació i l'aplicació de les matemàtiques a l'estudi de la realitat.  Després de la revolució copernicana i la revolució científica del segle XVII la ciència serà caracteritzada de forma molt més estricta i l'activitat científica es separarà de la investigació i la reflexió filosòfiques. Com és aquesta nova ciència que ha modificat el món que ens envolta i la forma de relacionar-nos amb ell?  I quin ha estat doncs des d'aquest moment el paper de la filosofia en la recerca del coneixement? 

 

 

Caracterització de la ciència.

 

 

Per caracteritzar allò que entenem per ciència, podríem partir de la definició del diccionari: la ciència és un  conjunt sistemàtic de proposicions lògicament encadenades i suficientment verificades. És a dir, que entenem per ciència el conjunt d'afirmacions verificades sobre el món (i no la pròpia activitat del científic). La ciència és un conjunt de coneixements. Aquest conjunt de coneixements és a més sistèmic i està organitzat. Uns depenen dels altres i no poden entrar en contradicció. No són veritats aïllades. Les veritats científiques són enunciats que formen un sistema coherent. A més del seu caràcter sistèmic i de la necessitat de verificació, la ciència té unes altres característiques  remarcables que acostumem a acceptar i donar per evidents, (no totes ho són). Per exemple, la ciència és observacional, fàctica, explicativa, metòdica, objectiva, analítica, inductiva, útil, fàctica, acumulativa, empírica, especialitzada, predictiva, clara i precisa. A més de tot això, la ciència fa lleis. La filosofia, ho he de reconèixer, no reuneix la meitat d'aquestes característiques, (però a canvi, els filòsofs som més atractius i més entretinguts i divertits que els científics ja que podem parlar de qualsevol cosa). Vegem aquestes característiques breument detenint-nos en cada una d'elles. 

 

Òbviament, la ciència és fàctica: la ciència es basa en fets. No en suposicions. La investigació científica parteix de l'observació de fets concrets. Una ciència no observacional que no parteix de fets, no és ciència, és especulació. A part de fàctica és objectiva en el sentit que té un objecte concret i precís d'estudi i les afirmacions que s'obtenen versen sempre sobre aquest objecte i mai no depenen del subjecte que l'estudia i les seves opinions personals. La ciència no pot ser subjectiva, ni dependre del posicionament de l'investigador sobre la realitat a estudiar. Pressuposam que els gustos, opinions o idees de l'investigador no incideixen en els seus descobriments i que aquests poden ser corroborats o refutats per qualsevol altre investigador. I evidentment, la ciència no versa sobre el no res o sobre el més enllà, (com per exemple sí tracta per exemple, la metafísica que, clarament, no és una ciència).  A més, aquesta ciència objectiva que tracta els fets, els intenta explicar. La ciència té un caràcter explicatiu. Explicar els fets significa establir una relació entre uns fets que anomenam causes i uns altres que anomenam efectes. Quan explicam el fenomen l'entenem, el fem nostre i el dominam.  Per altra banda, l'activitat científica, la investigació, ha de ser metòdica. No tot val en ciència. Allò que anomenam coneixement científic s'accepta si és el resultat d'una verificació o corroboració resultant  d'una investigació realitzada amb un mètode. Precisament com a conseqüència d'això, la ciència ha de ser analítica, (l'anàlisi és una de les parts del mètode), i enfrontar-se a la realitat per parts. Mitjançant l'anàlisi, la ciència descompon en totes les seves parts un tot i tracta d'esbrinar els seus mecanismes interns. Això la converteix també en especialitzada. Cada ciència particular suposa la dissecció d'una parcel·la concreta de la realitat. Un científic no pot pretendre explicar-la globalment com sembla que la filosofia pretén fer moltes vegades. La ciència té a més un caràcter acumulatiu. Els nous coneixements es basen en l'aplicació i revisió dels anteriors. El seu caràcter sistemàtic permet que cada nova llei i cada nou descobriment passin a sumar-se al sistema i augmentin l'abast explicatiu dels anteriors. La ciència a més, necessita expressar-se amb claredat i precisió. En ciència no hi cap ambigüitat possible. La ciència ha de definir clarament tant el problema com els seus components i ha d'identificar cada element de forma distinta i clara. La claredat es dona mitjançant la creació de llenguatges conceptuals propis i artificials, en els que es creen símbols precisos i exactes i se'ls dona significat amb regles de designació. L'objectiu és que cada concepte, cada expressió, cada element, tingui un significat únic i unívoc. Però a més, allò que esperem de la ciència és que serveixi per a alguna cosa, que sigui útil. Per això, les lleis científiques són predictives, poden predir els fets perquè són lleis universals establertes a partir de l'observació de fets anteriors. La característica fonamental de l'explicació científica d'un fet, d'un fenomen, és precisament que una vegada explicat, pot determinar les seves causes i pot fer que el puguem predir en el futur o fins i tot que el puguem reproduir i provocar. La ciència ens permet “domesticar” la naturalesa, explicar els seus misteris i fer-la nostra. La utilitat de la ciència deriva en la tècnica i en la tecnologia. L'aplicació dels coneixements adquirits i de les lleis descobertes a coses pràctiques. Per això ha modificat substancialment el nostre món en pocs segles molt més que qualsevol altre sistema de coneixements o que qualsevol altre fenomen cultural, filosòfic, artístic,  religiós o polític de la història de la humanitat.