Actualment, no acceptaríem com a vàlida una explicació mítica. Si ens diguessin per exemple que els Déus s’han enfadat amb nosaltres perquè hem embrutat el cel i que per això han decidit castigar-nos fent pujar les temperatures i provocant desastres naturals, no ens ho creuríem.  En canvi, acceptem creure que la capa d’ozó de l’atmosfera té un gran forat pel qual entren els raigs ultraviolats que poden fer-nos mal i que entre tots hem de reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera perquè els gasos acumulats provoquen un ascens exagerat de les temperatures i efectes climatològics devastadors. Si vos fixau, les dues explicacions tracten de cobrir el mateix fenomen, (canvi climàtic, efecte hivernacle, responsabilitat humana sobre tot això), però ho fan de dues maneres divergents. Ara no acceptaríem la primera explicació. Ens sembla infantil, poc adequada a la realitat i il·lògica. Curiosament, durant la major part de la història de la humanitat, l’explicació que hauria estat considerada absurda és la segona, la que nosaltres deim científica. Durant segles, mil·lennis, l’esquematització de la ment humana en base a un pensament mític feia que una explicació d’aquestes característiques fos més fàcilment assimilable i comprensible. Això no vol dir que els homes de l’Antiguitat fossin més beneits que nosaltres o no disposessin d’una ment racional com la nostra. Simplement, no la feien servir igual. Però en un moment donat de la  història, fa aproximadament 2600 anys,  es produeix un canvi de mentalitat. No és de cop, és lent, progressiu i difícil d’explicar, però és fonamental per a allò que coneixem com a història del pensament: el pas del mite al logos.

 

El que entenem com mite ja ha quedat clar. Però què és això del logos? El logos és un concepte grec difícilment traduïble que etimològicament significaria qualque cosa semblant a “paraula” o “concepte” i que acostumam a traduir com “explicació racional”. El logos és això, una explicació dels fenòmens observables que no va més enllà dels paràmetres de la pura racionalitat. És a dir, que cerca respostes als interrogants de la naturalesa dins de la pròpia naturalesa, sense fer servir intervencions de forces divines o màgiques superiors o externes. En l’exemple del paràgraf anterior es veu més o menys clar. L’explicació actual del canvi climàtic en funció d’un progressiu escalfament de l’atmosfera provocat per la contaminació derivada de la nostra activitat industrial és un exemple de logos. Tot el problema s’explica en base a una concatenació de causes i efectes que es segueixen d’una forma racional. A l’explicació no hi ha intervencions externes a la pròpia naturalesa, ni de divinitats ni de cap altra força superior. A nosaltres aquesta explicació ens sembla acceptable perquè la nostra ment i la nostra forma de processar les dades que ens arriben pels sentits fa segles que estan habituades a aquest tipus d’explicacions lògiques. Que aquesta explicació sigui acceptable racionalment no vol dir que sigui vertadera. De fet, el valor del logos no rau en la seva veracitat o falsetat, sinó en la seva racionalitat. Nosaltres acceptam el logos i no el mite com a model explicatiu de la realitat perquè les relacions netre causes i efectes nes semblen lògicament acceptables, (una altra cosa és que ens agradin també els mites pel seu valor literari i poètic). Però a les civilitzacions antigues i durant segles, segurament una explicació lògica els hauria semblat insuficient, precisament perquè deixa moltes qüestions sense cobrir, (recordem que el valor simbòlic del mite li dona un potencial de cobertura dels fenòmens superior al de l’explicació racional, ja que no està limitada per l’evidència, la necessitat de proves o la constatació dels fets). 

 

 

Del mite al logos

 

 

En quin moment es produeix aquest canvi de mentalitat? A on? Per què?  En realitat succeeix a diferents llocs del món i a cultures molt diverses, però hi ha una coincidència en admetre Grècia com la civilització originària del pensament racional, no tant perquè fos la primera, sinó perquè va ser allà on aquest tipus de pensament es sistematitzà, es desenvolupà i tingué continuïtat en civilitzacions posteriors. S’accepta com a punt de partida temporal i espacial la Grècia del segle VII a. C. Per què aquí i en aquest moment i no a un altre lloc? Els motius poden ser molts i els resumim en els següents: 

 

• Una organització social i política diferent: el món grec no coneix un estat imperial o un regne sota una mateixa autoritat. Al contrari, els grecs formen una unitat cultural i històrica i comparteixen una llengua, una cultura i una tradició, però són per damunt de tot independents els uns dels altres. Cada ciutat (polis) té el seu sistema de govern propi.

 

• La religió no està institucionalitzada i no es transmet a partir d’un llibre sagrat. La transmissió oral facilita i flexibilitza les seves variacions, el canvi, la relativització de les creences, que no es dogmatitzen igual que en religions amb un text sagrat fix.

 

• Els grecs han passat de ser una societat eminentment guerrera a convertir-se en un poble comerciant que navega per tota la Mediterrània, el Nord d’Àfrica i el pròxim Orient. Entren en contacte amb altres cultures i aprenen de la seva tecnologia, les seves tradicions i les seves creences. Aprenen també a relativitzar les seves.

 

Aquest esperit d’independència i  tolerància i la necessitat d’unes noves formes estructurals d’explicació, (els antics Déus resulten inadequats i insuficients per a una nova societat que ara es basarà en l’intercanvi i en relacions entre iguals), facilitaran la transició del pensar mític al racional.  Però no podem pensar que va ser una cosa general a tota Grècia, ni única. Possiblement a altres llocs del món un pensament no mític s’hauria pogut desenvolupar de forma semblant, (sabem per exemple que els egipcis eren uns bons matemàtics i enginyers), però no coneixem cap altra civilització on aquest canvi fos tan definitiu. Les conseqüències seran excepcionals i úniques. Serà el substrat, el fonament de tota la cultura occidental, racionalista i  sistemàtica. L’origen de la ciència moderna i del pensament occidental actual també es pot ubicar en aquesta passa decisiva que varen fer els grecs i que es coneix d’una forma ja tòpica com “el pas del mite al logos”.

 

 

L'estudi de la Naturalesa

 

Aquesta passa impressionant en la història de la humanitat no és dràstica ni instantània, ni els seus efectes es poden descobrir de forma immediata en tots els àmbits del pensament. Al contrari, serà tot un procés lent i gradual. El mite perdurarà com a model explicatiu principal molts d’anys després de que uns primers pensadors grecs iniciessin una aproximació al logos. Això passarà per primera vegada al segle VI A.C. i l’objecte d’estudi d’aquestes primeres explicacions racionals serà ben simple: la naturalesa, (physis). És normal que la primera mirada del pensament es dirigeixi a allò més proper i evident. Igual que l’infant demostra una primera curiositat i fascinació cap a tot allò que l’envolta, quan les explicacions mítiques comencen a semblar insuficients, el món natural i els seus canvis provoquen l’admiració dels primers filòsofs. Allò que els resulta problemàtic no és la creació del món i de la naturalesa, (la nostra recerca de l’origen i la possible idea d’un creador de l’Univers no són problemàtiques per als grecs, que entenen com a necessària i evident l’existència des de sempre de tot el que existeix), sinó el canvi. Ells no veuen un problema en entendre que la naturalesa existeixi eternament, però el canvi dinàmic que poden percebre en ella els dóna a entendre que no ha existit sempre de la mateixa manera, sinó que tot el que existeix deriva d’una matèria o substància primordial original: l’arkhé.  Aquest arkhé seria substrat, origen i causa de la naturalesa i el que és més important els canvis a partir de l’arkhé s’haurien d’explicar en base a fenòmens o processos naturals observables. Aquesta és la gran aportació dels primers filòsofs grecs. 

 

            Tradicionalment es considera Tales de Milet el primer filòsof de la naturalesa. Resumint molt, el que ens diu és que tot el que hi ha a la naturalesa deriva d’una primera sopa líquida primordial que existeix necessàriament des de sempre. Aquest primer element líquid, l’aigua, donaria lloc a tota la naturalesa. Tot el que existeix derivaria així de l’aigua. En termes semblants a Tales s’expressaren també altres filòsofs de la mateixa ciutat de Milet. La idea era la mateixa, però canviaven l’element que podria representar aquesta primera matèria original o arkhé: Anaximandre proposa un element indefinit al que anomena apeiron;  Anaxímenes ens parla de l’aire com a primera substància primordial.  A partir de l’aire, sorgirien les altres substàncies en virtut de processos totalment naturals com la rarefacció i la condensació. En realitat, en aquest primer curs no ens importa qui va dir què, ni tampoc si estaven equivocats o no. El que importa és que valorem la magnífica conseqüència que es deriva de les seves aportacions: quan els primers milesis cerquen l’arkhé  i afirmen que la naturalesa canvia i es transforma a partir d’aquest  en virtut a processos naturals el que fan es eliminar les forces sobrenaturals del seu model explicatiu. No expliquen ja les coses en base a la intervenció dels déus, ni als seus desitjos o designis. Hi ha una explicació basada en fenòmens i processos observables dins de la pròpia naturalesa. Aquests processos, a més de naturals i observables, són regulars: sempre es repeteixen d’una mateixa manera i, per tant, han de ser explicables en termes de causa i efecte. Això el que fa és eliminar per primera vegada la idea d’arbitrarietat dins del món natural. Els fenòmens ja no depenen de la voluntat capritxosa i imprevisible dels déus. Tenen un motiu, una causa, i són observables i previsibles. I més encara: aquesta causa la podem descobrir i explicar. Si ho fem, podem preveure i controlar el fenomen. És el triomf de la racionalitat sobre la irracionalitat dels déus capritxosos i arbitraris.

 

Una naturalesa sotmesa a processos naturals i no a forces divines; la idea de causa i de canvi i la suposició de l’existència d’una llei o ordre intern en l'esdevenir natural. Aquesta és l’aportació dels milesis. Si no fos per aquesta idea, no serien considerats filòsofs, ja que en realitat es semblen més a allò que entenem ara mateix per físics. Però la seva forma d’estudiar la naturalesa i de fer física respon ja a una mentalitat diferent de la mítica. És logos. Són els primers en cercar explicacions racionals. Per això parlam d’ells com a filòsofs a més de com a físics i no ens interessa tant la ingenuïtat aparent de les seves respostes com l’importantíssim canvi de mentalitat que implica la seva aproximació al món natural. Si podem entendre el món natural i els seus processos el podrem també dominar. La civilització racional comença fa 2600 anys a racionalitzar el món natural, a explicar-lo, a desxifrar els seus misteris a partir de l’observació i fugint del mite i el misteri. És el naixement de la filosofia i en certa manera també de la ciència.