El mite és una forma d’explicar tot el que passa a la naturalesa. Una narració de fort contingut simbòlic i amb un alt potencial explicatiu. El mite és simbòlic, va directament al subconscient, cobreix el fenomen , però no el racionalitza.  Les civilitzacions antigues fan servir el mite com a model explicatiu de la realitat. I no només això, sinó que l’han fet servir per transmetre els seus sistemes de valors, coneixements i creences a les seves generacions posteriors.  Aquesta doble missió del mite és important: per una banda fa que els homes i dones de l’Antiguitat es construeixin una cosmovisió determinada de la realitat. Per altra banda, faciliten la transmissió d’aquesta cosmovisió. En definitiva, l’home de l’Antiguitat (els grecs, els egipcis, els hebreus, els  asteques...), veu, entén i interpreta el món a través del mite. És el que anomenem pensament mític. 

 

 

El mite exemplifica amb personatges i caràcters fets o sentiments difícilment explicables d’una altra manera.  Posem un exemple prou conegut, el relat de la creació i l’expulsió d’Adam i Eva del paradís és un mite cosmogònic. Pertany a la tradició hebrea i és adoptat posteriorment també pel cristianisme. El mite contat tal qual ens ha arribat sembla simplement una bella història, fins i tot un poc infantil, que il·lustra amb personatges humans (o humanitzats) alguns dels conflictes vitals de l’ésser humà, el nostre origen, (la creació del món, uns primers pares...), el patiment (expulsió del paradís i condemna a treballar), i el perquè d’aquest patiment, (pecat original i idea de redempció). Mites creacionistes o cosmogònics, (expliquen l’origen del cosmos) com el d’Adam i Eva al Gènesi n’hi ha molts i molt variats. Expliquen o miren de donar resposta a una pregunta essencial, (d’on sortim?  d’on ve tot: el món, l’univers i nosaltres mateixos?). Podríem trobar mites per explicar també qualsevol altra qüestió, (què passa quan morim? Per què surt el sol cada dia? Qui decideix el nostre futur?...)  Cada cultura, cada civilització, cada poble ha explicat a la seva manera els mateixos fets essencials i vitals fent servir mites. Els mites varien d’una cultura a l’altra,  canvien les  històries i els personatges que hi intervenen, però tenen en comú moltes de coses. Vegem alguns dels trets fonamentals dels mites de la majoria de cultures:

 

• La seva funció explicativa: els mites expliquen fets, donen respostes, (ambigües, incoherents, poètiques...), però respostes al cap i a la fi.  A més,  el seu potencial explicatiu és infinit.

 

• El seu valor didàctic:  els mites serveixen per educar en un sistema conceptual de creences i valors morals a les generacions més joves i introduir-les dins dels paràmetres culturals d’una determinada civilització.

 

 

• La seva forma de transmissió (eminentment oral),  facilita la seva circulació, el seu aprenentatge i la seva inserció dins la memòria col·lectiva de cada poble. 

 

 

• El seu contingut simbòlic o metafòric. El mite és metàfora, símbol que parla a la part subconscient de  l’ésser humà i que és assimilable més enllà de la seva comprensió. representació mental del món i les seves  forces ocultes.

 

 

• Els personatges que hi intervenen són Déus, herois i humans que interactuen. Particularment els Déus són interessants pel que signifiquen. Són una projecció de la pròpia visió de l'ésser humà sobre el cosmos. Representen les forces essencials de la naturalesa, però humanitzades totalment. En els mites els Déus tenen forma humana i es comporten com a éssers humans. Així, les seves reaccions, enveges, intrigues i relacions expliquen els fenòmens naturals assimilant-los als comportaments i passions humanes. S’entén la naturalesa en tant aquesta actua com ho fan els éssers humans.

 

 

 

I malgrat tot això, convindria que els valoréssim justament i entenguéssim també el que els mites no són. Els mites NO són historietes infantils absurdes per entretenir la gent.  NO són “contes xinesos” o mentides. NO són ficció i prou. Durant milers d’anys, la manera en que els éssers humans de diferents cultures s’enfrontaven al món era a través de la visió mítica. L’univers i el cosmos i la pròpia condició humana s’entenien gràcies a aquesta visió mítica que proporcionava les eines per desxifrar allò que els era desconegut. Encara ara el mite conserva algunes de les seves funcions. Ja no ens serveix per explicar els fenòmens, ni veim el món amb ulls mítics, però encara podem aprendre d’ells. El seu simbolisme, el seu valor metafòric deixa finestres obertes per mirar d’una altra forma aspectes de la realitat que la ciència no pot acabar de dilucidar. O més enllà, els mites d’abans, ara ens semblen prou il·lustratius per exemplificar molts de descobriments i teories científiques. Un exemple: quan a principis del segle XX la psicologia comença a descobrir i tractar amb una metodologia més o menys científica els problemes que afecten la psique humana, utilitza per donar nom a moltes patologies que diagnostica i defineix el nom de personatges de mites. Per què? Perquè en definitiva, allò que els mites explicaven és allò mateix que encara ara volem explicar d’una altra  forma. De quina?