Per coneixement entenem l'acció i l'efecte de conèixer i aquest “conèixer” és la funció o acte intel.lectual que consisteix en que algú (al qui diem subjecte)  capta mentalment una cosa qualsevol externa a ell (a la que anomenam objecte) i que normalment considera com a “real”. Així, deim que tenim coneixement d'una cosa quan ens formam o tenim una idea més o menys completa d'ella, quan ens la representam mentalment, quan aquella cosa passa a formar part de la nostra consciència. És a dir, que segons la teoria clàssica del coneixement, en un procés de coneixement sempre intervenen aquests dos elements: el subjecte que vol conèixer i actua intel·lectualment de forma activa sobre un objecte, una realitat passiva i aliena a ell que se li fa present d'una o una altra manera. El coneixement entès d'aquesta manera és bàsicament una relació entre subjecte i objecte i conèixer seria doncs l'acte pel qual un subjecte cognoscent aprehèn i fa seu mentalment un objecte (una substància, una entitat, una realitat) cognoscible del món. Aquest aprehendre no és just un simple percebre o captar a través dels sentits quelcom extern, sinó que suposa la producció i representació d'una idea sobre aquest objecte. Entès d'aquesta forma queda clar que el coneixement és una activitat del subjecte, una construcció d'una idea a partir d'unes estructures determinades que cal estudiar i fonamentar. Aquesta és la tasca essencial de l'epistemologia.

 

Així, tot acceptant que el coneixement és en essència subjectiu, val a dir que les ciències s'esforcen per aconseguir un coneixement objectiu. Pretendre que es poden conèixer les coses del món tal com són i que per tant són d'una manera determinada se'n diu objectivitat i es pressuposa que el coneixement vàlid ha de ser objectiu en el sentit que ens descobreix així com són les coses. El problema és que no sabem si aquesta objectivitat és possible i hauríem de qüestionar-nos si realment podem arribar de forma objectiva fins aquests objectes que pretenem conèixer. Aquesta ha estat tradicionalment la pretensió màxima de la ciència, caracteritzada i diferenciada des dels seus inicis d'altres formes de coneixement precisament per la seva suposada objectivitat. En qualsevol ciència es considera que per aconseguir apropar-se a un coneixement vertader d'allò que s'estudia, s'ha de tractar de que el coneixement sigui el més objectiu possible. Dit d'una altra manera: els desitjos, categories, condicionants psíquics, esquemes mentals, formes de pensament i qualsevol altre aspecte del subjecte no han de mesclar-se amb la informació pura que ens dona l'objecte que tenim al davant.  Ara, de seguida veurem que aquesta objectivitat absoluta és pràcticament impossible i que darrere d'aquesta pretensió d'objectivitat s'hi amaguen un prejudici clar del que ja hem parlat anteriorment: pressuposam que la realitat “és” d'una sola i única manera i que per tant pot ser coneguda per la nostra ment tal com és.