Saber i coneixement són en certa forma sinònims i de fet en alguns idiomes la paraula utilitzada per a designar ambdós és la mateixa. Certament, en el llenguatge ordinari podem utilitzar els dos termes com si significassin el mateix, però si fem epistemologia, cal fer algunes precisions. El “saber” en sentit estricte no és exactament el mateix que el “conèixer” ja que implica un grau més profund de vinculació i relació intel.lectual del subjecte cognoscent amb allò conegut. Fixau-vos que quan “coneixem”, coneixem quelcom, (un objecte, una cosa), i en canvi quan “sabem” sabem quelcom que creim poder afirmar com a vertader sobre allò conegut. Puc “conèixer” una taronja si he percebut aquell objecte esfèric, rugós, aspre al tacte i de color taronja que es presenta als meus sentits i del que em faig una representació mental. Des del moment en que la taronja deixa de ser just un objecte del món físic i passa a ser un objecte de la consciència, jo conec la taronja. En canvi no puc “saber la taronja”. Puc arribar a saber com són certes propietats de la taronja i així podria dir que sé que la taronja és dolça o que sé que la taronja és amarga o que la taronja no és un animal. En aquest cas, el que fem és afirmar o negar qüestions referents a aquell objecte prèviament conegut per la meva consciència. Aquestes afirmacions o negacions poden ser vertaderes o falses i determinar amb certesa si ho són o no és saber. El coneixement és sempre coneixement de coses, (tot allò que puc substantivar en el meu llenguatge verbal); el saber és el coneixement de veritats sobre les coses, (tot allò que puc enunciar en forma de proposició afirmativa o negativa sobre les coses). Entre un i altre, evidentment, hi ha una relació molt estreta, ja que de les coses que no conec no puc afirmar amb certesa res en absolut, (o millor dit, puc afirmar i negar qualsevol cosa però aquestes afirmacions o negacions no tindran sentit, ja que mai podré determinar si són vertaderes o falses). El que entenem en sentit ample i genèric com a coneixement de la realitat té a veure amb la unió dels dos conceptes (coneixement i saber) que hem diferenciat.

 

Si entenem la distinció entre coneixement i saber, podem aproximar-nos molt millor a les diferents dimensions del problema que estem tractant:

 

• Primer hem de determinar com podem fonamentar el coneixement dels objectes del món; és a dir, hem de demanar-nos com funciona el procés de percepció i intel.lecció d'allò que configura la imatge que tenim de la realitat i per tant hem de resoldre el problema fonamental sobre l'origen, els límits i els tipus de coneixement. Aquest és el problema filosòfic del coneixement.

​

• En segon lloc, haurem de tractar de determinar com sabem que allò que pensam que sabem sobre el que coneixem és cert o no; és a dir, com podem tenir la certesa de que sabem realment les coses que sabem. Aquí haurem de determinar quins són els criteris de veritat aplicables a aquests judicis o enunciats que fem sobre els fets del món. Aquest és el problema filosòfic de la veritat.

 

 

Vegem-ho amb un exemple: teniu una cadira sobre la qual estau asseguts. Cap de vosaltres em negaria ara mateix que “coneix” la cadira. La coneixeu perquè forma part de la vostra experiència del món i també de la vostra consciència, perquè la percebeu a través dels vostres sentits i perquè la podeu pensar. Certament, la cadira es un objecte “conegut” i potser el que podríem plantejar-nos és com l'hem conegut, com ha arribat aquesta cadira a formar part dels objectes presents en la nostra ment en forma d'idea o concepte. I si fem un exercici radical de filosofia haurem de qüestionar-nos, a més de com s'ha produït la idea de cadira en la nostra ment, si aquesta idea coincideix o no plenament amb una entitat real o existent en el món. És a dir, si hi ha una relació de correspondència entre l'objecte mental i l'objecte ontològic; si existeix realment la cadira i si a més existeix en la forma en que la pensam. Qüestionar-nos això ens portarà a qüestionar-nos si efectivament podem conèixer la realitat i si la podem conèixer de forma exacta i objectiva o no. També ens portarà a demanar-nos pels límits de la nostra capacitat de coneixement. El coneixement doncs té a veure amb aspectes del meu psiquisme com ara la percepció, la sensibilitat i l'enteniment d'allò que ens envolta.

 

Però més enllà d'això, més enllà de qüestionar-nos com hem conegut la cadira i si la cadira “coneguda” és o no és realment així com la coneixem, haurem d'entrar a valorar fins a quin punt allò que podeu afirmar sobre ella és cert o no. Perquè clar, també em direu que “sabeu” coses sobre la cadira. Sabeu que és verda, incòmoda i poc donada a xerrar. És a dir, pensau saber que la cadira és verda, incòmoda o antipàtica i que la cadira és un moble inanimat i no un mamífer pelut. Pensau també que la cadira serveix per seure i que en canvi resulta poc útil per desplaçar-se per la mar. Tot això que pensau i que podeu afirmar o negar sobre la cadira són ja qüestions relatives no al mer coneixement de la cadira com a realitat, sinó a la veritat o falsedat del que creim conèixer sobre la realitat de la cadira. Saber que la cadira és verda implica demanar-se no ja si existeix una cadira, sinó si això que estic enunciant sobre ella és una veritat que puc afirmar amb certesa. És un coneixement mediat per la intel.ligència, la raó i la lògica i necessita d'un tipus de criteris distintius que ens portin a poder acceptar com a vàlides o vertaderes algunes informacions i a descartar per falses unes altres.

 

Com veis, el tema és més complicat del que sembla. Anirem per parts. Primer tractarem d'entendre el coneixement en tant que aprehensió mental d'allò que ens envolta i que entenem que és la realitat. Explicarem els principals problemes vinculats amb l'epistemologia i la gnoseologia a l'hora de fonamentar l'origen, el procés i els límits del coneixement i ens enfrontarem a les tesis dels corrents més essencials al respecte: realisme i idealisme, racionalisme, empirisme i fenomenisme. En una segona part passarem a qüestionar el problema de la veritat i dels seus criteris de validació i també a com relacionam entre sí les veritats conegudes a través de la raó i la lògica i construïm conjunts de veritats compatibles entre sí en el que entenem per pensament sistèmic o sistemàtic.