Durant segles en filosofia aquesta concepció de la dualitat subjecte-objecte s'ha mantingut més o menys intacta, però amb moltes variacions a l'hora de determinar a quin dels dos elements del binomi s'hauria de donar més transcendència. En la visió més tradicional del problema del coneixement s'entenia bàsicament això, que un subjecte coneixia de forma activa un objecte que es deixava conèixer de forma passiva. Es creava així una dualitat entre el subjecte, (l'agent, l'actor de l'acte del coneixement), i l'objecte (entès com una realitat estable i independent) i en aquesta dualitat es donava tradicionalment per fet que allò que es volia conèixer “era” (en el sentit més ontològic del terme, és a dir, que existia) i a més “era” d'una forma única i estable. Segons aquesta concepció tradicional (i aparentment raonable) del problema les coses del món “són” independentment de nosaltres i conèixer-les implicaria ser conscient d'elles i en un sentit més profund arribar a saber com són exactament. Aquesta concepció d'una realitat única i estable que s'ha de conèixer es diu realisme i bàsicament en filosofia es considera superada o al menys insuficient. Certament, el sentit comú i el seny ens porten a estar d'acord amb els defensors del realisme en la qüestió essencial de que hi ha un món extern a nosaltres, una realitat ontològica que pot (o no) ser coneguda. Però pretendre que aquesta realitat ontològica, (l'ésser, allò existent), coincideixi plenament amb la representació que ens fem d'ella es considera generalment una forma de realisme ingenu. Certament, tots hem passat per aquesta fase ingènua de creure que les taronges són de color taronja i que si saben dolç és perquè són dolces, però ni el color taronja ni la dolçor són en sentit estricte propietats intrínseques de la taronja. Els nostres sentits i la forma en que percebem la taronja tenen molt a dir sobre això i la ingenuïtat radica en creure que certament tot el que coneixem és una còpia exacta i fidel d'una realitat que hauria de ser exactament tal i qual la percebem. No sembla probable que sigui així.

 

No tots els corrents realistes són tan ingenus i trobam variants modernes del realisme molt més interessants. El realisme filosòfic accepta generalment l'existència d'un món extern al subjecte, un món ontològic “real” independent del pensament i de la percepció del subjecte, però afirma que no tenim accés directe a aquest món ontològic i que allò que coneixem és just una representació mental d'aquest món construïda a partir dels fenòmens. Això és així perquè no percebem les coses tal com són i per tant no podem saber com són exactament. El nostre enteniment interpreta, estructura i construeix una representació figurada del que creu que és la realitat. Aquesta representació és la que coneixem quan deim que coneixem qualque cosa. Podem parlar si voleu de dos mons, el món físic (que molt probablement sigui real però que no podem conèixer) i el món fenomènic de la percepció, que és en el que ens movem intel.lectualment quan parlam de coneixement. Òbviament, la nostra percepció del que és real no té perquè coincidir amb el que és “real” en el món de les coses. I és que en el procés del coneixement, a més del subjecte i l'objecte hi hauríem de considerar com a tercer element important aquesta representació mental que de l'objecte en fa el subjecte i cercar en tot el procés els elements objectius i subjectius que la fan possible. És a dir: d'on surten les idees que tinc sobre el món?