Com que sembla que tot començà a Grècia, vegem doncs què ens deien els propis grecs en aquest sentit. Per a fer-ho, anem a examinar la curiosa figura dels sofistes. Són filòsofs atípics. Són homes savis i intel·ligents i dominen totes les tècniques d’investigació i recerca dels filòsofs, però els caracteritza una idea general que habitualment no associam amb la filosofia: estan convençuts de que la veritat no existeix.  Pervertint en part aquella idea d’Heràclit segons la qual només podem conèixer el canvi  i de que res no és fix, extrapolen aquesta afirmació sobre el món natural a la possibilitat del coneixement. Les conseqüències són extraordinàries i en certa forma perilloses i tenen tres noms: relativisme, escepticisme i subjectivisme. El relativisme és l’afirmació segons la qual tot és absolutament relatiu i que allò que entenem com a vertader o real varia segons el punt de vista de l’observador i per tant no existeix cap veritat universal o absoluta. El subjectivisme és aquella teoria del coneixement que diu que en el procés de coneixement de la realitat és més important el subjecte que coneix que l’objecte a conèixer i que la realitat de l’objecte (i per tant allò que podem considerar com a vertader referit a ell) depèn en realitat del subjecte. L’escepticisme, en fi, és la conseqüència directa del relativisme i el subjectivisme i afirma bàsicament la impossibilitat del coneixement:  com que tot és relatiu i subjectiu no podem conèixer res realment. Normalment es resumeix l'actitud sofista respecte el coneixement amb la famosa màxima del sofista Gòrgies: “Res existeix, si existís no podria ser conegut, si pogués ser conegut, no podria ser expressat”. Aquesta afirmació radical descriu perfectament la impossibilitat del coneixement unint els tres plànols als que realment hem de fer referència: el plànol ontològic del que és (res no existeix), el plànol lògic del que pot ser pensat (res no pot ser conegut) i el plànol lingüístic en el que conceptualitzam allò real, (res no pot ser expressat o comunicat).

 

 Val a dir que els sofistes distingien clarament els judicis sobre el món físic (physis) dels que es podien fer sobre els assumptes humans com la moral, l'estètica o la política, (nomoi). Sí reconeixien la universalitat i inexorabilitat de les lleis naturals, (que en aquest sentit no serien relatives i serien d'obligat compliment), tot i que dubtaven de la capacitat humana de descobrir-les i conèixer-les. En canvi, respecte als assumptes humans, admetien l'absoluta relativitat i subjectivitat de qualsevol afirmació. Amb aquesta càrrega de pressupòsits teòrics el que feien els sofistes era utilitzar les armes de la filosofia per a altres objectius diferents de la recerca de la veritat. Dominaven perfectament la lògica, la retòrica (argumentar bé per convèncer o commoure l’auditori) i l’oratòria (parlar bé amb eloqüència), però les utilitzaven per a l’art del convenciment i la defensa o imposició de la pròpia opinió o per a l’atac i inhabilitació de la posició contrària. Per això mateix eren personatges ben considerats en una societat atenenca en que les coses públiques es debatien a l’àgora. Les seves habilitats eren molt útils per als polítics i en general per a tothom que volgués triomfar en la vida pública de la ciutat. Eren professors i cobraven per les seves ensenyances, però aquestes ensenyances no eren com les dels filòsofs anteriors. Per dir-ho d’alguna forma, entrenaven als atenencs en les arts del diàleg i la manipulació. El relativisme porta al convenciment de que al menys en els assumptes humans no hi ha veritats universals fixes i estables, sinó que les lleis depenen dels criteris de cada ciutat i de la voluntat dels seus ciutadans sense tenir el suport d’una justícia superior. És a dir, les lleis morals o polítiques existeixen per convenció, (acord entre els membres de la societat que aprova aquelles lleis), i no perquè hi hagi una llei natural que ens digui el que està bé i el que està malament. Així, el relativisme aplicat a la llei de la societat deriva en convencionalisme i aplicat a la moral, deriva en el que coneixem com a relativisme moral, (el que està bé i el que està malament és totalment relatiu, no hi pot haver una moral fixa ni universal), i es basen en aquesta percepció de la veritat com una mena de variable sotmesa a la possibilitat de canvi.

 

Si el model sofista de coneixement s’hagués imposat ara no estaríeu estudiant aquestes pàgines per a un examen. També és cert que  avui dia molta gent pensa com els sofistes que tot és relatiu i, en part, ens resulta fàcil coincidir amb ells en moltes de coses. El que passa és que les conseqüències directes d’acceptar tots els seus plantejaments són molt perilloses i haurien impossibilitat la vida en societat, l’avenç del coneixement i la pròpia convivència. Sòcrates, filòsof contemporani seu se n’adona de tot això i polemitza durament amb els sofistes defensant la idea contrària: que la veritat sí existeix. Les armes seran les mateixes, però Sòcrates les utilitzarà de forma magistral. Mentre els sofistes es consideren ells mateixos savis perquè posseeixen un coneixement superior a la majoria de ciutadans, Sòcrates es presenta com un ignorant perquè ell sí pensa que hi ha una veritat que conèixer i que el vertader savi és el que emprèn aquest camí de recerca per trobar-la. En lloc d’ensenyar el que pensa convencent amb arguments perfectament exposats i ben enfilats utilitza una metodologia particular. Sòcrates dialoga amb els seus interlocutors (dialèctica) i els fa preguntes de forma que el propi interrogat amb les seves respostes arriba a fer un doble procés: per una banda gràcies a les preguntes socràtiques  descobreix com a evidents les contradiccions que el seu argument inicial posseïa, (és a dir, Sòcrates aconsegueix que abandoni una postura fixada en un discurs inicial amb unes opinions aparentment inamovibles). A partir d’aquí i amb més preguntes, Sòcrates aconsegueix que el seu interlocutor construeixi un nou discurs que l’apropa més a la veritat. Aquest doble procés rep el nom de maièutica. A més, la forma en que Sòcrates destrueix les posicions prèvies de l’altre amb preguntes molt intel·ligents que de vegades volen dir el contrari del que diuen es coneix com a ironia socràtica. Així, Sòcrates anirà provocant els seus deixebles i tothom que el vulgui escoltar. La seva forma d’argumentar és brillant i a més, deixa en mans de l’altre el procés de descobriment de la veritat que sembla sortir del seu propi interior. (La mare de Sòcrates era comare i ell acostumava a dir que feia com ella, ajudant a donar a llum la veritat des de dins de cada un i no imposant-la des de fóra com feien els sofistes). Aquesta interiorització de la veritat com quelcom que tothom troba dins seu si es fa les preguntes correctes i es deixa guiar per la llum de la seva raó no és en absolut una qüestió d'espiritualitat o il.luminació divina, sinó que bàsicament, afirma la idea de que la ment humana esta dotada de racionalitat i de que l'univers és racional. Això faria de nosaltres subjectes cognoscents en un univers cognoscible racionalment. El coneixement seria possible precisament perquè estem dotats de la capacitat racional que el possibilita.