top of page

3.10. Criteris de demarcació

de la veritat

En qualsevol cas, tot i que podem estar d'acord amb Sòcrates en que la necessitat del compromís del filòsof amb la veritat és l'objectiu final de tota investigació racional, a poc que pensem veurem que les tesis sofistes tenen fonament i són dignes de ser considerades. Perquè si el que entenem per vertader estigués definit clarament no estaríem ara discutint aquest problema. i potser sí podem estar d'acord amb els sofistes en en que no hi ha una realitat objectiva única per descobrir i potser per tant tampoc no hi ha una veritat absoluta que trobar. Sense caure en el radical relativisme sofista, potser podríem acceptar que hi ha diferents criteris de demarcació de la veritat que són vàlids tot depenent de les circumstàncies i l'entorn. Per això no hi ha una veritat única i ens cal parlar de criteris de demarcació de la veritat diferents per a diferents tipus de formes de coneixement. Un criteri de veritat és la norma o regla que ens permet acceptar un enunciat com a vertader o rebutjar-lo com a fals. Els criteris de demarcació de la lògica i de la ciència entren dins de l'àmbit de la racionalitat i el logos. En canvi, el criteri de demarcació de la veritat en la religió no és racional.


 

Alguns criteris de veritat molt usuals són absolutament invàlids des d'un punt de vista científic. Un criteri de veritat inacceptable en filosofia i ciència és l'antic principi d'autoritat, basat en la confiança, la fe o l'acceptació sense més d'un sistema de veritats donades prèviament sense demanar proves o exigir evidència, demostració o proves de cap tipus. L'acceptació d'aquest principi depèn de factors molt diversos que poden anar des de la submissió al poder a la confiança més absoluta. Les grans religions monoteistes apel.len a aquest criteri quan es refereixen a la fe i la paraula de Déu i per això les veritats de la fe són dogmàtiques en aquest sentit. És un criteri delimitat per la paraula de Déu, la revelació i la confiança i fidelitat a aquella paraula. És un criteri acceptable des del punt de vista d'una comunitat de creences, però no des del punt de vista del coneixement racional, de la ciència o de la filosofia.  Igualment els sistemes autoritaris en els que s'imposa l'autoritat jeràrquica superior que ostenta el poder es basen en aquest principi. Afirmar veritats absolutes avui en dia només és possible en societats o col.lectius de tipus dogmàtic i autoritari i apel.lar a la revelació, a l'autoritat o la fe no és un criteri de veritat acceptable racionalment ni admissible si parlam de coneixement. Un altre criteri no vàlid és el de la tradició. Les persones tendim a considerar vertaders els paràmetres en els que es fonamenten els valors propis de la nostra societat i a acceptar con a vàlids aquests valors, creences, principis o formes d'entendre el món. No cal estendre's, però donar per vàlides aquelles creences del passat simplement perquè pensam que sempre ha estat així o perquè són molt antigues no és un criteri de veritat vàlid.


 

Els criteris de demarcació principals a partir de les quals s'acostuma modernament a entendre el problema de la veritat en filosofia i que entenem com a correctes quan parlam de coneixement vàlid són fonamentalment els d'evidència, correspondència i consens. D'entre els criteris de demarcació de veritat el més clar és sempre el de l'evidència: es considera vertader allò que resulta evident a la nostra raó i, (en un segon ordre) allò que es pot demostrar a partir d'aquelles veritats inicials deduint-se d'elles aplicant les regles de la lògica. L'evidència exigeix que l'enunciat contrari al que acceptam com evident sigui necessàriament impossible per a la nostra raó. Una evidència és tota aquella qüestió que resulta indubtable a la nostra raó sense necessitat de demostració. Una afirmació resulta evident quan es presenta de forma tan clara a la nostra raó que mai podríem qüestionar-la. Ningú de vosaltres negarà l'evidència de que el triangle és una figura de tres angles. No podria ser d'una altra manera. És evident. El problema de les evidències lògiques és que són escasses i majorment són afirmacions vinculades al pensament de tipus matemàtic o lògic. Les qüestions físiques o empíriques no es poden determinar com a evidents encara que ens ho semblin. Anau alerta a no confondre l'evidència lògica o racional amb coses que creim molt clares (per exemple perquè les veiem directament). Si veus per la finestra que plou, el judici “plou”, que et pot semblar evident, no ho és. No és una evidència lògica, sinó una afirmació basada en una observació empírica i els teus sentits et podrien estar donant una informació errada. Allò empíric mai és evident en sí mateix i sempre podem dubtar del que ens diuen els sentits. En canvi, una evidència lògica és en sí mateixa indubtable i mai podríem acceptar la seva negació o l'afirmació contrària ni tan sols com a possibilitat. L'avantatge del criteri d'evidència és que a partir d'aquestes evidències podem construir sistemes formals de veritats complets utilitzant la deducció i les regles de la lògica. A partir d'evidències podem obtenir noves veritats utilitzant la deducció lògica i puc deduir racionalment veritats que no són evidents en sí mateixes. És el que feien els racionalistes, recordau? I recordau quin problema tenien? Que no podien afirmar res sobre el món fora de la seva consciència sense caure en el solpsisme.


 

Efectivament, per a les veritats de la ciència necessitam dades del món físic i les qüestions empíriques necessiten d'un criteri diferent. Tradicionalment s'entenia que aquest criteri era la correspondència i es basava en la verificació. Una proposició seria vertadera si es correspon amb els fets que enuncia i és verificada quan els fets la corroboren i la demostren. L'enunciat “plou” és vertader només quan es correspon amb un estat del món físic que puc verificar simplement mirant per la finestra. Aquest criteri ofereix no pocs inconvenients lògics que explicarem en el tema següent, dedicat a la ciència, però basta dir de moment que aquesta verificació no pot ser mai completa del tot en el cas dels enunciats de tipus universal. En la ciència moderna, la verificació ha estat progressivament substituïda per la falsació, (un enunciat universal seria vertader quan es correspon amb els fets i mai s'ha produït un fet contrari al que expressa). Així, el criteri de demarcació de la veritat de la ciència es basa no ja en la demostració lògica, sinó en la verificació o millor la falsabilitat dels enunciats científics. La falsabilitat, com veurem en proper tema és una condició indispensable en ciència. Qualsevol afirmació ha de poder ser refutada pels fets. Quan una afirmació és refutable (falsable) pels fets, però els fets no l'han refutada encara, l'acceptem com a vertadera des d'un punt de vista científic. Si els fets la falsen, la nostra “veritat” queda refutada i hem de renunciar a ella.


 

En qualsevol cas, la veritat per correspondència entre els fets enunciats i els fets comprovables en el món de l'experiència no ens serveix com a criteri de demarcació per a moltes qüestions com ara les morals o les polítiques, o totes aquelles en les que intervé en major mesura la subjectivitat humana, bàsicament perquè aquest tipus d'afirmacions no acostumen a ser falsables ni verificables mai del tot. Per això i tot entenent que necessitam validar afirmacions que no són lògiques, matemàtiques o científiques, teories modernes acceptarien la possibilitat d'entendre la veritat com un consens intersubjectiu. Això no suposa que qualsevol afirmació que una comunitat accepti com a vertadera ho sigui, perquè estaríem parlant novament de l'acte de fe o la creença i del relativisme més absolut. Per molt que ens posem d'acord en afirmar que plou, la nostra afirmació no serà vertadera si no plou i en aquest sentit no podem “democratitzar” la veritat. Una afirmació no és més vertadera quanta més gent creu en ella, però sí podríem acceptar que moltes veritats són considerades com a tals com a resultat d'una acceptació col.lectiva. Quan entenem que totes les persones som iguals davant la llei, que anar despullats pel carrer és una acció escandalosa o que les drogues són dolentes, entenem aquestes “veritats” des del punt de vista del consens més que de l'evidència o la correspondència. Cap de les afirmacions contràries a les enunciades és il.lògica o impossible i de fet, en altres èpoques històriques o en altres societats la igualtat entre els homes no ha estat un valor ni una veritat comunament acceptada, ni s'entén com a escandalosa la visió d'un cos despullat i la nostra consideració social de les drogues respon més a un criteri social que varia d'unes societats a unes altres i (curiosament) d'unes drogues a unes altres. Bastaria que hi hagués un consens entre tota una comunitat determinada en considerar com a beneficioses algunes drogues o per no entendre com a escandalós anar despullat en determinats contextos perquè les afirmacions prèvies deixassin de ser vertaderes. I aquest consens, prou evident en veritats de caire moral o subjectiu, cada vegada s'entén també com a criteri en assumptes científics. Les veritats són veritats d'acord amb una teoria determinada i dins d'un determinat paradigma consensuat i compartit per una comunitat científica, però mai són absolutes ni dogmàtiques. Fins i tot des de l'àmbit de les matemàtiques, on semblava que les veritats intuïtives eren evidències irrefutables que eren sempre vertaderes i a partir d'elles es construïa demostrativament un sistema de veritats deduïdes, s'accepta actualment que tot sistema formal és el resultat d'un acord entre una comunitat determinada que comparteix una creença o un conjunt de creences fortament fiables en un marc de referència determinat. . Dos i dos són quatre, veritat irrefutable que ningú ens discutiria, sempre i que no ens sortim de l'aritmètica del sistema decimal i això suposa ja una convenció i un consens per acceptar aquest sistema. És a dir, una teoria científica, un judici, una llei, una proposició moral serien vertaders en tant en quan la comunitat que les comparteix accepti la seva veritat i mentre aquesta no sigui refutada o invalidada pels fets i mentre tingui una coherència interna i externa amb les altres veritats evidents, demostrades o consensuades en el mateix sistema i marc de referència. La veritat racional necessita d'una coherència interna, (amb les altres veritats acceptades en el sistema que tractam, ja que unes s'han de derivar o deduir necessàriament de les altres), i una coherència externa amb aquelles lleis i teories científiques acceptades com a vàlides en un moment històric determinat.

bottom of page