Però el que hem explicat fins aquí vindria a qüestionar com puc crear conceptes mentals i relacionar-los entre sí. Quan explicam com i què puc conèixer, a més d'establir els límits i explicar l'origen del coneixement, necessitam entendre el concepte de veritat. Per poder parlar de coneixement, hem de parlar no només del que coneixem, (el concepte, el contingut de la nostra consciència), sinó del que sabem sobre aquest contingut, (les afirmacions que puc fer sobre aquests conceptes). Aquí és on entra en lloc el concepte de “veritat”.

 

Què és això de la veritat? Existeix realment quelcom que puguem anomenat vertader? I si existeix, com podem diferenciar-ho d'allò que és fals? Hi ha més d'una veritat? I en qualsevol cas, la podem conèixer? Bàsicament, i en primera instància, cal fer una distinció primària: realitat i veritat no són una mateixa cosa. La veritat es refereix a allò que puc dir o pensar sobre la realitat. Si com hem vist no tenim molt clar què és la realitat, el que puguem afirmar que coneixem sobre ella tampoc no estarà del tot clar. Si a més tampoc tenim certesa de que la realitat sigui cognoscible en la seva totalitat, sembla que la reflexió sobre la veritat ha de ser també un problema filosòfic de primer nivell.

 

El sentit més elemental de la paraula “veritat” és el que la identifica amb el valor d'una afirmació o negació i es basa en la idea de correspondència. Allò que puc enunciar (afirmar o negar, el que en filosofia anomenam un judici) coincideix o no amb un fet d'una realitat concreta i objectiva a la que fa referència. Si la meva afirmació o negació coincideix amb l'estat real de les coses aleshores és vertadera i si no coincideix és falsa. Aquesta significació elemental és clara, però en filosofia les coses clares acostumen a ser insuficients. Si el contingut de l'enunciat és clarament identificable amb una realitat física concreta, doncs no hi hauria problema en atribuir el valor de veritat a aquesta correspondència entre l'afirmació i la realitat a la que fa referència. Un enunciat més o menys simple o clar com “la porta està oberta” serà vertader si efectivament coincidim en referir-nos a una mateixa porta i entenem per obert un estat clarament definit i determinat de la mateixa. La veritat de l'enunciat entesa com un valor determinat i objectivable serà fàcilment constatable per ostensió ja que la pròpia realitat se'ns mostra i ens permet verificar i determinar aquest valor de veritat. El problema rau en que la realitat és, com hem dit abans, molt més que un simple estat de les coses en el món físic i que la majoria d'enunciats o judicis possibles no són objectivables fins el punt que siguin tan clars con el de l'exemple. Creure que la veritat és simplement el que coincideix amb la realitat i que la realitat és una cosa fixa que està allà esperant que la descobrim és com hem explicat abans el que entenem com un realisme ingenu i per molt evident que pugui semblar al sentit comú, en filosofia no es sol acceptar per insuficient i simplista. Però tot i que entendre la veritat com una correspondència no ens resulti una forma suficient d'enfocar el problema, ja veim en aquesta primera teoria una distinció essencial molt important: la veritat no és una propietat dels objectes del món, sinó una propietat del discurs, dels enunciats que podem pensar o dir sobre el món. Les coses no són vertaderes o falses, els judicis que fem sobre les coses sí. La veritat és un concepte epistemològic, (pertany a la fonamentació del coneixement), més que no un concepte ontològic, (no pertany a l'ésser, a allò existent).

​

Veritat com a descobriment

​

​

L'origen cultural del nostre concepte de veritat ens pot ajudar a entendre el problema. En el món grec la veritat s'entén com un descobriment. Els grecs cerquen la veritat que s'oculta darrera el canvi aparent. És com si el món ens ocultés la seva vertadera cara i haguéssim de desvetllar o descobrir què s'amaga darrere la màscara. Els grecs cerquen la vertadera realitat darrere les aparences, cerquen allò immutable darrere el que és alterable i canvia. Aquest tipus de veritat, la veritat com quelcom que hem de descobrir, es coneix amb la paraula grega aletheia i és radicalment diferent al concepte hebreu de veritat, (emmunah), que significa "fidelitat", "confiança" i ens ha arribat culturalment a través del cristianisme. La veritat no és per als hebreus allò que està amagat i s'ha de descobrir, sinó que té un sentit de lleialtat de forma que té més a veure amb la paraula donada i amb la confiança. Per exemple, els hebreus entenen que entre ells i el seu Déu s'estableix una aliança, un pacte de fidelitat indissoluble que no pot ser trencat. Així, faltar a la veritat serà més aviat trair, rompre el pacte de fidelitat, enganyar. El seu Déu és l'únic “vertader” per a ells perquè li són fidels. D'aquí ve precisament la paraula fe, del llatí fides, fidelitat. El cristianisme, l'islam i el judaisme ens porten directament a l'àmbit de la fe, de la revelació. Quan un creient afirma “amen” (derivat precisament d'emmunah) després d'escoltar la paraula de Déu, està dient “ho crec”. Igualment, quan en la litúrgia afirma “paraula de Déu” com una acceptació després de la lectura de la Bíblia està acceptant la paraula com una revelació que creu i assumeix com a vertadera. Per als grecs, el món ens desvetllava la realitat oculta si érem capaços de mirar més enllà de les seves aparences a través del logos i la raó teòrica. Per als hebreus, la veritat se'ns revetla per la divinitat exactament igual com quan algú ens confia un secret i necessitam creure'l per acceptar-lo. Per altra banda, la paraula llatina per referir-se a la veritat és veritas, que té un sentit més relacionat amb la intenció del subjecte que pronuncia allò que volem determinar si és vertader o no. Quan es diu allò que “els borratxos i els nins sempre diuen la veritat” el que estem fent és apel·lar indirectament a aquest sentit intencional que els romans indicaven amb l'expressió “in vino veritas”, (en la veritat del vi, veritat seria dir el que un pensa i és el que fa l'ebrietat, que ens desinhibeix i ens lleva complexes i ens fa dir el que realment pensem).

 

Els tres sentits de veritat són interessants, però en filosofia ens interessa el grec. El contrari de la veritas llatina seria la mentida, que implica intencionalitat i ens pot interessar des d'un punt de vista moral, però no és el concepte de veritat que estem cercant. Sí que podem entendre que la filosofia ha de ser entesa com a actitud i com a disciplina des de l'honestedat. El compromís amb la veritat és el principal deure del filòsof i mai una reflexió no sincera que trenqui aquest compromís serà filosòfica. Aquest compromís és el que ha d'impedir el dogma, els posicionaments inamovibles o les opinions doctrinàries. El contrari de l'emmunah hebrea seria quelcom com la traïció o la infidelitat, la falta a uns principis acceptats comunament. Ens porta a l'àmbit de la creença en una “autenticitat” que no té a veure directament amb la lògica ni amb la recerca racional de la veritat, sinó amb la seva acceptació sense necessitat de cap demostració. L'aletheia dels grecs, el desvetllament d'allò que està ocult, sí s'assembla més al que podem cercar en filosofia quan parlam de la “veritat” i el seu contrari seria la “falsedat”. És a dir, allò que puc dir sobre el món, sobre la realitat, pot ser vertader o fals. Són els dos valors de veritat possibles de qualsevol judici possible. És una condició indispensable per al pensament lògic: un judici és vertader o és fals, mai les dues coses a la vegada. Això és indiscutible des del punt de vista de la lògica formal en base al principi de no contradicció. El problema és determinar quan i sota quines condicions podem dir d'un judici que és vertader i quan podem dir que és fals. Necessitam trobar criteris de demarcació de la veritat i com veurem, no resulta gens fàcil.

​

​

​