Efectivament, bona part de la filosofia moderna es basa en el descobriment del paper actiu del subjecte en la creació de la realitat tot entenent per realitat una representació mental d'allò existent. Aquests canvis en la forma d'entendre el problema de la realitat han provocat un desplaçament de l'eix sobre el que giravoltava el problema del coneixement i el realisme i l'interès per l'objecte han anat essent substituïts respectivament per l'idealisme i el subjectivisme. Així, des del segle XVI el subjecte ha desplaçat l'objecte i ha esdevingut el focus principal sobre el que s'ha centrat el problema del coneixement i la seva fonamentació. Ja fa temps que entenem que l'objecte del coneixement no són les coses del món, sinó les idees que tenim sobre elles. Tècnicament no coneixem les coses del món i acceptam com diu Kant que realment no hi ha forma humana possible de conèixer “la cosa en sí”. La realitat que podem conèixer és la resultant del nostre procés de percepció dels fenòmens. I els fenòmens no són les coses, sinó allò que podem captar de les coses i com ens les representam a la nostra consciència.

 

Si acceptam doncs que el que entenem per realitat és una construcció subjectiva haurem d'acceptar que el que importa és determinar com i a partir de què crea el subjecte aquesta construcció mental. Així, potser no són tan importants les propietats de l'objecte extern com les qualitats i característiques del nostre psiquisme que ens posen en contacte amb ell. La pregunta no és ja “què es” o “com és” l'objecte, sinó “com crea el subjecte la idea que té de l'objecte?” Per dir-ho d'una forma senzilla, la pregunta ja no és “què és el que hi ha fora de mi?”, sinó més aviat “com s'han produït i quin origen tenen les idees que tinc a la meva ment sobre el que pens que hi ha fora d'ella?”. Per tant, el que entenem que cal és determinar com arriba la informació externa a la nostra ment i més que això com és categoritzada i organitzada intel-lectualment. No cercam tant com és el món d'una manera objectiva, sinó com el pensam de la manera en que el pensam. La subjectivitat forma part de forma explícita de la forma en que entenem el problema del coneixement en la modernitat i en general acceptem comunament que el que coneixem són idees i no coses. El problema radica ara en tractar d'entendre com s'han originat les idees que tenim del món i si totes elles es poden considerar vàlides. Cal determinar l'origen d'aquestes idees perquè fer-ho ens ajudarà a delimitar les condicions precises perquè sigui possible el coneixement , definir els seus límits i distingir el coneixement vàlid del no vàlid.

 

A poc que ens aturem a pensar sobre l'origen de les nostres idees, veim que només hi ha tres possibilitats lògiques al respecte:

​

1. Les idees que tenim a la nostra ment provenen directament de la informació que rebem del món exterior i per tant depenen de l'experiència sensible. (Idees adventícies, que ens han “entrat” des de fora).

2. Les idees les hem construït nosaltres mentalment a partir d'altres idees prèvies (innates o no) o de la informació que ens arriba de l'exterior. (Idees factícies, producte de la nostra fantasia o imaginació).

3. Les idees ja hi eren a la nostra ment de forma prèvia i independent a aquesta informació i són per tant idees innates i independents del món exterior i de la nostra experiència. (Idees innates que d'alguna forma ja tindríem a la nostra consciència).

 

Normalment, si parlam de coneixement el debat al respecte transcorre entre dos pols oposats representats en els punts primer i segon, que es disputen la qüestió sobte la possibilitat de que existeixin o no idees innates. Aquelles idees que puc crear mentalment gràcies a la meva imaginació o fantasia no serien exactament coneixement i per tant no consideram en el debat les idees factícies. Simplement, allò que puc imaginar no és coneixement, perquè tant podria existir com no existir. Respecte als altres dos tipus d'idees, podem dir que hi ha dos corrents principals que qüestionen la procedència dels conceptes o idees de la nostra consciència: el corrent racionalista i l'empirista. Així, el corrent racionalista interpreta que la nostra raó pot produir coneixement de forma independent de les dades que ens arribin del món exterior. El corrent empirista nega aquesta possibilitat i afirma que sense dades empíriques la nostra ment seria una enorme pissarra en blanc. Finalment, el fenomenisme fa una síntesi de les dues postures i afirma que si bé és cert que per a tenir coneixement necessit dades sensibles, la meva ment aporta uns elements que sí són independents de l'experiència i habiliten el coneixement a partir de les dades de la percepció.