La disputa sobre el coneixement de la realitat entre racionalistes i empiristes i les seves corresponents dificultats epistemològiques varen mantenir-se fins que el filòsof Kant va delimitar de forma contundent la qüestió. El problema venia determinat pel major o menor pes que podia tenir en el procés de coneixement l'experiència i la informació que del món ens arriba pels sentits i també per la possibilitat o impossibilitat de que existissin les idees innates. Com acabam de veure, per als empiristes, no pot haver coneixement si no hi ha dades sensibles provinents del món i no hi ha idees innates de cap tipus. Clarament, el coneixement de la realitat estava restringit exclusivament al coneixement d'allò que sentim o percebem i per tant vinculat al món físic o com a mínim als fenòmens de la percepció. No només això, sinó que a més aquest coneixement estava restringit a allò fenomènic que ha de ser sempre particular, ja que les nostres impressions o sensacions són sempre d'allò particular, mai d'universals absoluts i necessaris. És a dir, podeu conèixer la cadira sobre la que estau asseguts, però només com a entitat o substància particular i individual i just a partir de les dades sensibles que podeu percebre d'ella. És a partir d'aquestes dades que construïu la idea que teniu sobre la cadira i que en realitat és allò que coneixeu. Així, per als empiristes l'origen (i el límit) de tot coneixement estaria en l'experiència sensible, (bàsicament és el que diem un coneixement particular i a posteriori). Per als racionalistes però, existien idees innates que són absolutes i universals i, sobre tot, independents de l'experiència. Són inqüestionables per a la nostra raó i no hi ha res empíric que les pugui contradir, precisament per això ens permeten deduir qüestions sobre la realitat sense sortir de la nostra pròpia ment, però també sense haver d'experimentar cada vegada cada fenomen particular, (el que diem un coneixement universal i a priori). Però concebre el coneixement només a partir de les estructures de la nostra racionalitat ens portava al dogmatisme i al solipsisme, així com també a poder donar per bones consideracions metafísiques apel.lant a la seva lògica interna.

 

Les dificultats dels dos models de coneixement i els seus inconvenients semblaven insalvables. Sembla clar que aventurar-nos a dir que coneixem més enllà del que podem experimentar és un atreviment, però tampoc no sembla acceptable pensar que tot el coneixement depèn d'allò particular, concret i experimentable. Kant ho entén així i dona la raó als empiristes tot afirmant que efectivament el coneixement comença en l'experiència sensible d'un fenomen. Aquest començar és també un límit. No podem conèixer més enllà d'aquesta experiència. Tot coneixement està condicionat pels mateixos límits de la nostra percepció sensible i la sensibilitat és la primera passa del procés de coneixement. Però que el coneixement comenci necessàriament en l'experiència i depengui d'ella no implica que tot el coneixement provingui d'ella. Si fos així, no podria haver coneixement universal ni podríem fer ciència. Alguns elements del nostre coneixement han de ser a priori i independents del món exterior i la meva experiència d'ell. Aquí és on entra el subjecte i les condicions essencials del seu psiquisme que permeten que el coneixement sigui possible. Segons Kant, a la sensibilitat li segueix el procés d'enteniment. Aquest procés d'enteniment és un procés actiu pel qual la nostra ment ordena, configura i dona sentit a la informació sensorial provinent de les impressions. La nostra ment no es limita a unir entre sí les idees (com pensaven els empiristes) sinó que aporta uns element innats essencials sense els quals les idees no serien possibles. Per dir-ho d'alguna manera, la nostra ment ve dotada dels mecanismes necessaris per fer possible el coneixement. Primerament disposam d'unes formes pures, unes coordenades on ubicam els fenòmens de la sensibilitat: l'espai i el temps. En segon lloc, la nostra ment disposa d'unes categories, unes estructures pròpies prèvies a tota experiència que ens permeten classificar tota informació sensorial i establir les relacions entre les idees derivades de les impressions. Aquestes categories, (la negació, la causalitat, la pluralitat, la causalitat, l'existència...), no són en sí conceptes o idees. Tampoc són idees innates com les que proposaven els racionalistes. No són idees, ara bé, sense elles no hi ha idees possibles. Sense aquestes coordenades mentals (espai i temps) i sense les categories mentals, les impressions serien impossibles de ser compreses i articulades i no significarien res per a nosaltres. Viuríem en un món caòtic de sensacions no significatives i no podríem conceptualitzar el món.

 

 

Això que ens proposa Kant és clarament una síntesi: acceptam la necessitat de conèixer a partir de l'experiència i posam aquesta com a límit, com deien els empiristes. Però al mateix temps negam aquella idea de la “tabula rasa” ja que la nostra consciència no està exactament buida quan li arriben les dades de l'experiència. Tampoc podem dir que tingui idees de forma innata com deien els racionalistes. El que té la nostra ment són unes estructures que ens permeten organitzar i classificar la informació perceptiva i crear coneixement. Sense informació, no hi ha coneixement i la informació depèn de l'experiència. Ara bé, sense aquestes estructures, espai, temps i categories), seríem simplement éssers sensibles, però no intel.ligents. L'experiència dona les dades i la nostra ment les articula i les processa a través de les seves categories a priori. Sensibilitat i enteniment. Aquests són els dos moments indissolubles de tot procés de coneixement. L'objecte ens dona les dades per a ser conegut, però és el subjecte, (les característiques internes del seu psiquisme) el que ens dona la possibilitat de fer de l'objecte quelcom conegut. El món ens dona les dades, la ment ens dona la pròpia possibilitat del coneixement. Ja que conèixer no és només percebre, sinó ordenar i donar sentit a allò percebut. El coneixement és la unió de la sensibilitat i de l'enteniment.

 

D'aquesta teoria del coneixement kantiana se'n deriven algunes qüestions epistemològiques fonamentals que ens aporten una mica de llum al nostre problema. La primera és que sobre allò que queda fora dels límits de l'experiència humana no hi ha coneixement possible. Allà hi arriba el pensament, però no el coneixement. Puc pensar sobre qüestions metafísiques, però la metafísica i els seus problemes no són susceptibles de ser coneguts. No hi ha coneixement metafísic. La ciència i el coneixement necessiten de l'experiència sensible. La segona qüestió, és que tant si hi ha una realitat objectiva fora del subjecte com si no, no la podem conèixer, perquè allò que coneixem realment no són les “coses en sí”, (el món del noümen), sinó les coses com se'ns presenten a la nostra sensibilitat i al nostre enteniment, (el món fenomènic). No té sentit ja discutir si el coneixement deriva dels sentits o de la raó, perquè els dos elements són necessaris. Sense sensibilitat no hi ha coneixement possible. Sense enteniment tampoc. El coneixement ve quan conceptualitzam les dades sensibles a partir de les estructures i categories del nostre enteniment. És aleshores quan pensam i també quan coneixem.