top of page

En resum

Si ara tornéssim a les preguntes inicials d'aquest tema sobre el coneixement i el saber, potser sí podríem donar algunes respostes. El saber és l'acumulació de coneixement validat i acceptat com a vertader. Aquest coneixement requereix d'informació i de criteris per determinar la validesa d'aquesta informació. La relació entre els tres conceptes, (informació, coneixement i saber), estès .molt ben explicada pel filòsof Fernando Savater en una de les seves obres, (Las preguntas de la vida). Segons Savater, podríem dir que hi ha diferents nivells d'enteniment racional: la informació, el coneixement i la saviesa.  Quan coneixem els fets i els mecanismes primaris que expliquen aquests fets tenim informació. La informació per sí sola no aporta gaire cosa, són simplement dades. Quan fem una reflexió intel·lectual sobre aquesta informació, jerarquitzam la seva importància, la classificam i establim els seus principis generals el que tenim és un grau superior a la mera informació al que podríem anomenar coneixement. La ciència es mouria clarament entre els àmbits de la informació i el coneixement ja que es mou entre les dades i els fets i els principis o lleis generals que ens permeten explicar-los. Però més enllà d'això,  hi hauria un tercer àmbit d'enteniment racional que és el de la saviesa. La saviesa vincula el coneixement amb les nostres opcions vitals i amb els valors que podem escollir  i ens fa savis en el sentit de saber viure de la millor manera possible amb els coneixements de que disposem. La filosofia es mouria entre aquests dos àmbits, el del coneixement i el de la saviesa. I per això és irrenunciable i aquí radica la seva utilitat. La ciència ens dona la informació sobre el món i el coneixement sobre els fenòmens del món. Ha de ser forçadament objectiva i impersonal. La filosofia ens apropa al significat d'aquesta informació i coneixement i aquest significat  no pot ser mai únic ni unitari.  


 

Un exemple: podem cercar informació sobre què és la vida i què és la mort. Podem recollir tot tipus de dades empíriques sobre la vida de les cèl·lules, sobre la longevitat dels organismes i les persones, podem fer taules comparatives per països, estimar causes de mort, estadístiques, etc... Estaríem en el primer nivell, el de la informació. Ara, si estudiam aquestes dades amb una visió científica ens serviran per conèixer tot el que puguem conèixer empíricament sobre la vida i sobre la mort: els principis generals que ens porten a definir l a vida i el seu final; podrem definir la mort cerebral i la mort orgànica i diferenciar ambdós estats de la vida; també podrem saber quines són les causes principals de la mort i fins i tot podrem allargar considerablement la vida. Això és coneixement i això és ciència, (ciència mèdica, biologia, sociologia...). Però clar, seguim tenint problemes existencials entorn la vida i la mort que ens obliguen profundament a revertir allò que ja “coneixem” novament en una interrogació però ja no científica, sinó filosòfica i preguntar-nos de bell nou què és la vida i què és la mort des d'un punt de vista existencial. És a dir, encara que “sabem” què és la vida des d'un punt de vista científic i coneixem les seves causes i principis generals, ens preguntem ara pel sentit i el significat de tot això que sabem. Així haurem d'incorporar la informació i el coneixement  (el que ja sabem sobre la vida i la mort) a la nostra existència i tractar de resoldre altres interrogants vitals relacionats amb aquest coneixement. La reflexió sobre l'eutanàsia seria aquí un exemple adient. La informació i el coneixement no em serveixen de res per prendre una decisió en un cas d'eutanàsia. La ciència em permet allargar de forma indefinida la vida d'una persona en estat vegetatiu i evitar alhora la seva mort. Però la decisió que he de prendre m'enfronta novament a la pregunta inicial sobre què és la vida i què és la mort i la possible resposta transcendeix el que el  coneixement científic em pot aportar. La pregunta sobre si una vida vegetativa és una vida digna o no, si és humana o no o si mereix la pena ser viscuda és una pregunta filosòfica. La pregunta sobre la nostra actuació en aquesta situació també. La racionalització de les respostes que ens portin a deixar morir o mantenir “viva” aquella persona ens apropa a l'àmbit de la saviesa sigui quin sigui el sentit de la nostra resposta. 


 

  El propi Savater ho explica molt bé quan conclou que davant els problemes, la ciència ens brinda solucions, mentre que la filosofia només ens proporciona respostes. Quan un problema està solucionat deixa de ser un problema i passam a una altra cosa. Aquest és el valor pragmàtic de la ciència: soluciona problemes. En canvi, les respostes filosòfiques a un problema no són mai una solució. Ben al contrari, semblen aprofundir en la interrogació inicial obrint aspectes i matisos nous i mostrant perspectives ocultes del problema inicial. Aquí radica el valor  de la filosofia. No és un valor pragmàtic o utilitarista. És un valor vital i existencial.  No podem viure sense preguntes filosòfiques ni podem viure només amb respostes científiques.  Tenir molt de coneixement no ens fa savis. Saber el que fer amb el coneixement que tenim potser sí.

bottom of page