top of page

3.5. El racionalisme

Com el seu propi nom indica, el racionalisme implica una confiança absoluta en la raó i hi posa en ella l'èmfasi de tot el procés del coneixement. La base del plantejament racionalista és que la realitat és intel.ligible, el cosmos és un tot ordenat, harmònic, racional, amb una geometria i unes proporcions estables i que la nostra ment racional pot entendre tot aquest ordre precisament perquè és racional. Una espècie de visió matemàtica i perfecta d'una realitat que nosaltres podem entendre i conèixer precisament perquè disposam d'una ment racional i intel.ligent. La intel.ligència humana pot entendre un món intel.ligible i per a conèixer-lo no necessita recórrer a les dades dels sentits, que bastant sovint ens confonen i ens donen una imatge distorsionada del que com són les coses realment. Ben al contrari, els racionalistes pensen que de totes les idees que se'm presenten a la meva consciència, les més clares i indiscutibles, aquelles que consider evidents, són absolutament independents de l'experiència sensible. Així, que el tot és major que les parts o que entre dos punts no pot haver distància més curta que la recta són veritats que la meva ment ha d'acceptar com evidents en sí mateixes, intuïtives i clares i no em faria falta comprovar empíricament en el món físic la seva certesa. Certesa que se'm presenta de forma molt més evident que qualsevol consideració referent a característiques físiques o empíriques dels objectes del món.


 

No és que els racionalistes pretenguin ignorar tota la informació sensorial referent a un món exterior. És simplement que aquesta informació és per a ells secundària i està supeditada a les idees evidents que la nostra ment pot tenir de forma innata ella sola. És a dir, si la meva ment pensa racionalment és perquè disposa d'una sèrie d'idees independents del món exterior. Són idees que la meva raó capta i entén com a vàlides de forma intuïtiva i evident. Són evidències que no necessiten de comprovació empírica perquè són tan clares que la seva negació o contradicció seria lògicament impossible o inacceptable per a nosaltres. Són generalment idees de tipus matemàtic, lògic o geomètric que aplicades sobre el món físic em semblen indiscutibles perquè aquest món no podria entrar en contradicció amb elles. Aquestes idees innates són evidents i l'evidència és doncs l'únic criteri per a acceptar-les. A partir d'evidències puc deduir noves veritats no evidents per un procés lògic-deductiu en el que la raó tampoc no necessita dades del món exterior, sinó simplement les seves pròpies regles internes: els principis i regles de la lògica. D'aquesta manera, autors racionalistes com Descartes, Leibniz o Spinoza consideren que la ment racional pot crear un sistema de veritats racionals que coincideixen amb la realitat, perquè pensen que la realitat ha de coincidir en tenir una estructura ordenada racionalment semblant a com pensa la nostra raó. I a més, aquesta possibilitat de pensar la realitat és plausible amb independència del que em diguin els meus sentits, ja que les veritats innates de la raó són universals i necessàries i en canvi, les veritats que m'arriben del món són sempre particulars i contingents. Per dir-ho d'alguna forma comprensible, el món físic no podria mai anar contra els preceptes racionals que regeixen la nostra ment i per tant la meva ment no el necessita per a pensar-lo ni per a conèixer-lo.


 

El racionalisme ha estat molt criticat, primer per dogmàtic i després per solipsista. El dogmatisme racionalista neix quan s'afirma que la raó és capaç de conèixer la realitat per sí sola, sense necessitat de res aliè a la pròpia raó. Aquesta afirmació inclou a més el convenciment de que la raó pot generar el coneixement metafísic, precisament perquè no necessita de dades físiques i pot conèixer més enllà dels límits que té l'experiència sensible. Aquest dogmatisme racionalista serà molt criticat per autors empiristes i pel criticisme de Kant, que creuen que els racionalistes s'excedeixen en les seves pretensions d'autosuficiència de la raó. Segons aquests crítics no podem afirmar de forma tan gratuïta l'autosuficiència de la raó per produir coneixement sobre el món, (ni molt menys sobre allò que creim intuir que podria existir metafísicament més enllà del món experimentable i observable). El solipsisme és la conseqüència directa dels pressupòsits racionalistes segons el qual només la ment és evident per a la pròpia ment. Seguint aquest raonament el món exterior a la nostra consciència podria no ser real o ni tan sols existir, perquè certament qualsevol demostració de la seva existència dependria bàsicament de la nostra pròpia ment. La realitat sencera, allò extern a la consciència del subjecte podria no existir o ser un simple estat mental. De fet, això és el que significa solipsisme en llatí ”(ego) solus ipse”, (només jo existeixo). El solipsisme portat a extrems nega realitat substancial a la matèria. Es pot ser racionalista sense caure en el solipsisme i acceptar la necessitat de l'existència d'un món extern a la nostra consciència. Aquesta negació només s'ha donat en casos molt radicals però és cert que el racionalisme permet a la nostra ment tancar-se en un cercle viciós en el que no es necessita més que a ella mateixa i del que per tant tampoc no pot sorgir res més que ella mateixa.

bottom of page