Però facem un esforç per considerar que fóra de nosaltres sí hi ha un món per conèixer i que l'acte de conèixer el món no significa només pensar-lo, sinó que té a veure a quelcom semblant a processar la informació que ens pugui arribar d'ell d'una manera o una altra. És la tesi dels empiristes, que s'allunyen molt dels pressupòsits racionalistes. Els empiristes també són idealistes, però el seu idealisme s'allunya molt del dels racionalistes. La seva principal disputa amb ells radica en que els empiristes neguen que hi hagi idees innates de cap tipus a la nostra ment. Locke va definir-ho fa molt de temps amb la imatge de la “tabula rasa”. La ment per als empiristes seria exactament això, una pissarra o tabla en blanc en la que no hi hauria res que no hagués entrat des de l'exterior. Segons l'empirisme no hi ha cap contingut mental que no provengui directa o indirectament de l'experiència sensible que és la que ens posa en contacte amb allò extern a la nostra pròpia consciència. L'experiència sensible seria doncs per a ells l'origen (i conseqüentment el límit) de tot coneixement possible.

 

Podem explicar-ho a partir de la teoria de Hume, considerat l'exponent més clar de l'empirisme. Com hem dit, seria l'experiència sensible la que genera el contingut de la nostra consciència. Aquest contingut és el que podríem anomenar “percepció”. Allò que percebem entra en la nostra ment a través dels sentits (experiència d'allò extern) o per les nostres sensacions internes (por, amor, ràbia, plaer...). Tot allò que estimula els nostres sentits interns o externs provoca en nosaltres algun tipus de sensació i d'aquestes sensacions se'n deriven les impressions. Si menjo una taronja tindré unes sensacions provocades per la pròpia taronja i les seves propietats que “impressionen” a través dels meus òrgans sensibles la meva consciència i “imprimeixen” o deixen marca en aquella “tabula rasa” de la que parlàvem abans. Així, el gust, la dolçor, el color o l'olor de la taronja impressionen la meva sensibilitat des de l'exterior com puc sentir internament el goig o la repugnància o la fam o la set que em provoca aquell estímul extern que és la taronja. Amb unes i altres, impressions de sensació (externes) o de reflexió (internes), es formen les idees. Segons els empiristes tota idea és el resultat d'una o més impressions prèvies. La idea és més vaga i difosa que la impressió, però perdura més en la consciència. És com el seu record. Si jo pens ara en aquella taronja que em vaig menjar fa dos dies, ja no en tinc la impressió, però em queda la idea d'aquell tast, aquell olor o aquell color. Igualment si ahir em vaig fer mal a un peu jugant a futbol, el dolor que vaig sentir era una impressió viva del que ara només queda una idea (no tan viva) que seria la idea de dolor. Així funciona la nostra sensibilitat i així comença el procés de percepció. Percebem estímuls de l'exterior i d'ells obtenim impressions i idees. Tot contingut conscient de la nostra ment és per als empiristes o bé una impressió o bé una idea. En definitiva, només puc conèixer allò que puc percebre i els meus sentits i la meva sensibilitat marquen el límit d'allò perceptible i per tant d'allò cognoscible.

 

Les tesis empiristes sobre la percepció no acaben aquí en la sensibilitat. Si només pogués sentir i tenir idees derivades de les meves impressions no seria un ésser intel.ligent. Pensar no és just crear aquests conceptes perceptius que anomenam idees. Pensar implica relacionar les idees entre sí i això va més enllà de la pura sensibilitat. El pensament uneix i relaciona entre sí les diferents idees generades a partir de les impressions i així, pensar es podria explicar com l'acció d'associar entre sí aquestes idees simples i relacionar-les donant lloc a idees complexes. La idea que tinc de la fruita que deim “taronja” és una idea complexa generada pel meu enteniment. Per a la meva sensibilitat només hi havia impressions directes, vives i simples, (l'olor, el color, el gust, la forma, el tacte), que generaren idees igualment simples per a cada una d'elles, (una idea del color taronja, una idea de l'olor...). La idea de “taronja” com a tal és la produïda per la meva ment en unir totes aquestes idees simples i el meu enteniment les pot unir per uns mecanismes ben simples que són les relacions o associacions d'idees que la nostra ment fa seguint unes lleis internes que Hume defineix com contigüitat semblança i causalitat. Quan estic davant d'una taronja, la meva percepció rep totes aquestes sensacions separades. El meu enteniment quan “pensa” el que fa és unir les idees derivades de els impressions i crea idees complexes a través d'aquests mecanismes d'associació d'idees. Puc construir una idea complexa de taronja perquè totes aquestes idees simples que la constitueixen se'm presenten juntes en l'espai i en el temps cada vegada que estic al davant d'una taronja, (contigüitat). A més, quan veig una taronja la puc relacionar amb una altra i fer així categories i identificar altres objectes com taronges perquè les taronges s'assemblen les unes a les altres, (semblança). Finalment, quan la meva percepció percep sempre de forma reiterada fenòmens o objectes correlativament en el temps, tendim a relacionar-los entre sí establint entre ells una relació de causa i efecte, (per exemple si sempre que menjo una taronja sent agrura pensaré que la taronja és la causa de l'agrura i d'això en deim causalitat). La conseqüència de tot això és sorprenent i torbadora: la taronja que coneixeu és una creació mental, no és un objecte del món exterior.

 

Tot resumint l'empirisme: la meva ment és una “tabula rasa” en la que no hi ha cap tipus d'idees innates prèvies a l'experiència sensible, els meus sentits em permeten rebre impressions i d'aquestes puc obtenir les idees que puc relacionar entre sí i amb les que puc pensar el món i que constitueixen la meva única realitat cognoscible. El que conec són aquestes idees i les relacions mentals que puc fer entre elles. Punt. Fins aquí, l'empirisme ens sembla bastant prudent i basat en el sentit comú. De fet, deim que la ciència és empírica perquè precisament es basa en el coneixement d'allò observable i experimentable i ens sembla que el coneixement científic és el coneixement més fiable possible. Però és així? Quines conseqüències se'n deriven d'acceptar la teoria del coneixement dels empiristes? Bé bàsicament , si el racionalisme ens conduïa al solipsisme i al dogmatisme, l'empirisme pres seriosament ens aboca al fenomenisme i l'escepticisme. El fenomenisme radica en afirmar que no coneixem allò que és real tal com és, sinó com es presenta als nostres sentits i a la nostra consciència. Més enllà d'ells no hi ha res que pugui conèixer, i per tant el meu coneixement és dels fenòmens del món, més que no del que hi ha al món, (un món extern que se'm fa difícil demostrar sense recórrer a la confiança plena en que allò que em diuen els meus sentits sigui exactament tal com se'm presenta, i això sembla prou improbable i seria caure novament en un realisme ingenu). No està clar que els fenòmens coincideixin amb el que sigui que hi pugui haver darrere d'ells i per molt que el seny em porti a pensar que darrere d'ells hi ha quelcom, això no és una qüestió que pugui afirmar categòricament. Fins i tot, alguns empiristes radicals afirmarien que no hi ha món fora de la nostra percepció. És el cas de Berkeley, qui afirmava que només existeix allò que és percebut per una consciència: “esse est percipi”, (“ser és ser percebut”. I sí, és desconcertant i inquietant com a possibilitat, però exageradament improbable, així que podeu estar tranquils). Per altra banda, l'escepticisme empirista és conseqüència directa d'aquest fenomenisme. La meva percepció dels fenòmens és sempre particular i el coneixement pretén ser universal. Si els empiristes just donen validesa a les idees derivades de forma directa de les impressions i aquestes són sempre d'allò particular, hauré d'acceptar que no puc conèixer res amb caràcter d'universalitat i m'he de limitar al coneixement d'allò concret que puc experimentar i que ha generat les impressions i idees que poblen la meva consciència. Si a més resulta que les relacions entre idees són mentals, no puc mai demostrar que aquestes relacions siguin correctes. L'escepticisme empirista vindria a dir-nos que tot el coneixement que puc arribar a tenir sobre el món és just un coneixement probable basat en creences i no en certeses.

 

L'empirisme ens aboca doncs, com el racionalisme, a un aparent carreró sense sortida, perquè per molt contundents que siguin els seus raonaments, no sembla prudent acceptar que el coneixement són just un conjunt de creences altament probables fonamentades en l'observació d'allò particular. La ciència fa lleis, ordena el món possible segons uns criteris i categories universals que semblen funcionar i explica els fenòmens a partir d'uns principis generals que ens permeten predir-los en el futur i controlar-los. Sembla que acceptar el que diuen els empiristes ens inhabilita per a fer ciència i que dependre de l'experiència sempre ens limita bastant en les nostres pretensions de coneixement de la realitat.