6.6. La personalitat

 

 

 

 

La forma externa del meu jo, allò que es manifesta als altres de la meva consciència, és el que anomenam personalitat. Pensau-ho bé, si el jo és un fenomen de la consciència i de la percepció, si el jo es mental, en sentit estricte, els altres (que no tenen accés a la meva consciència), no poden conèixer aquest jo. Ningú més que jo em coneix. El que els altres coneixen de mi és la meva personalitat. L'origen etimològic del terme és el mateix que el de persona, que hem dit que al·ludia a la màscara que es posaven els actors per crear un personatge. És un bon símil entendre la personalitat com el nostre personatge públic, és a dir, allò que el meu jo es permet mostrar als altres. Però la construeix conscient i voluntàriament el meu jo aquesta personalitat? El jo determina com som o la personalitat depèn de factors externs a nosaltres mateixos?  Es defineix genèticament? Es pot modificar?  En qualsevol cas, sóc amo de la meva personalitat? Bones preguntes, no esperava menys de vosaltres.

 

Anem per parts. Definim personalitat com el conjunt de característiques que defineixen una persona i que la diferencien de les altres. Més tècnicament,la personalitat és una organització dinàmica i integradora dels components psicològics i biològics de l'individu humà, tant en les seves característiques diferencials permanents com en les seves pròpies modalitats de comportament. Aquestes característiques són patrons referents als seus sentiments, actituds, hàbits i conductes. És a dir, sentiments, emocions, motivacions i pensaments, però també formes de comportament i posicionaments personals davant la vida. La personalitat és doncs la forma externa on es fa patent el que pensam, el que sentim, el que fem i la forma en que entenem la realitat. És la vestimenta externa (i en part també interna) del jo. On es delimiten aquests patrons de personalitat? I com es poden comprendre?  La psicologia estudia a fons la personalitat humana entre d'altres coses perquè és una de les poques parts del nostre món mental que es deixa mesurar i observar. Vegem, en principi, el que els psicòlegs anomenen trets. Els trets d'una personalitat són les característiques que la defineixen i amb les que es pot descriure. Simpatia, agressivitat, submissió o sociabilitat són trets observables i definibles. Els trets de la personalitat s'agrupen en conjunts de trets que ens permeten classificar les persones, (per exemple, d'una persona simpàtica, sociable i amistosa podríem dir que té un conjunt de trets de personalitat que la inclouen en el que anomenam persones extravertides, mentre que una persona que manifesta antipatia, asociabilitat reuniria un conjunt de trets propis d'una persona introvertida). Aquests trets de personalitat es van conformant a partir de tres fonts diferents. Alguns són purament biològics o hereditaris, els duim a la nostra informació genètica i no podem canviar-los. La constitució orgànica del nostre organisme afecta la nostra personalitat de forma clara i hi ha alguns trets de personalitat que són purament biogenètics. Altres, en canvi, són culturals i socials i s'adquireixen en els diferents processos de socialització de la persona, molt particularment a la infància i l'adolescència. Els altres són personals i tenen a veure amb idees, desitjos i valoracions interns del subjecte, més que amb la seva relació amb l'exterior.  

 

 

Temperament i caràcter

 

Aquelles disposicions innates, de caràcter biològic o genètic, que ens predisposen per respondre d'una manera o una altra davant els estímuls exteriors constitueixen el que els psicòlegs anomenen temperament. El temperament condiciona la intensitat, durada i ritme   de les nostres respostes afectives i emocionals. La intensitat és la força, la quantitat de resposta. Davant un mateix estímul exterior la intensitat de la nostra resposta pot variar molt d'una persona a una altra, (per exemple, reaccionar cridant o fent gestos molt ostensius quan ens enfadam o menjar-nos la ràbia i no manifestar-ho). Igualment, la durada té a veure amb el manteniment de la resposta en el temps, (hi ha persones a les que un enfad se'ls passa tot d'una i a d'altres que els durà dies). El ritme té a veure amb la repetició d'aquesta resposta emocional en el temps, (si una persona s'enfada contínuament o no s'enfada gairebé mai). També tenen a veure amb el temperament el llindar i la latència de resposta. El llindar fa referència a la quantitat d'estímul exterior necessari per provocar una reacció emocional determinada, (quanta provocació necessites per enfadar-te? Botes a la primera o saps aguantar molt?), i la latència és la velocitat de reacció en la resposta una vegada produït l'estímul, (hi ha persones que responen de forma immediata, d'altres necessiten més temps per a reaccionar). Encara que vos sembli estrany, hi ha una certa coincidència en afirmar que totes aquestes qüestions emocionals com ara l'extraversió o introversió d'una persona depenen de factors purament biològics que són hereditaris. La persona sociable, o la que demostra les seves emocions de forma molt efusiva, ho fan per la seva pròpia naturalesa. Això ens generaria un problema, perquè a priori, allò hereditari no es pot modificar i si fos així, podríem justificar comportaments morals reprovables apel·lant a que són conductes definides genèticament que l'individu no pot evitar, (el tan famós, “és que ell és així”). Però resulta que el temperament no és l'únic factor determinant de la personalitat, sinó que es conjuga amb el caràcter i aquest no és hereditari. 

 

El caràcter  és el conjunt de peculiaritats psíquiques estables del subjecte que es deriven de la seva activitat social i de les condicions de vida i es manifesta en la seva manera d'obrar. És un conjunt de trets que es manifesten amb la manera de procedir amb un mateix i amb els altres, amb el que es fa i amb la manera en que es fa.  El caràcter es forma a través de la interacció social i en els àmbits on més es desenvolupa i on més és fa patent és a l'àmbit de les relacions socials.  El caràcter, doncs, és psicosocial, depèn de l'educació rebuda, però també de les influències socials, de les interrelacions, dels models rebuts  i dels valors compartits culturalment. La forma d'entendre el món de cada un, la seva visió de la vida, condiciona el seu caràcter. Com no és congènit i depèn de factors externs, podem dir que el caràcter pot modificar el temperament d'una persona. Socialment, per exemple, la persona irascible pot aprendre a canalitzar la seva ira i a moderar la seva visceralitat temperamental o la persona pausada i serena pot activar-se i accelerar-se degut a la influència i pressió del seu entorn social i laboral. Coneixent el caràcter d'una persona es poden intuir, preveure o esperar les seves reaccions en una situació determinada i també entendre o anticipar la seva manera de fer les coses en el seu dia a dia.

 

En qualsevol cas, temperament i caràcter són les dues cares de la mateixa moneda. L'un és la nostra determinació biològica i genètica i l'altre la nostra determinació ambiental, social i cultural.  Els dos es manifesten en cada cosa que fem i els tests de personalitat serveixen en teoria per classificar les diferents personalitats en tipus estables en els que podem agrupar les persones. Aquesta pretensió de classificar les persones en grups de personalitat és molt antiga i obeeix a la necessitat humana de comprendre i ordenar tota la naturalesa, la seva pròpia inclosa. Les tipologies de personalitat són molt antigues i algunes poden semblar-nos fins i tot ingènues o ridícules. Algunes ja de ben antic donaven més importància a la part física com a factor determinant. Sense coneixements de genètica, Hipòcrates, el pare de la medicina, va fer una coneguda tipologia bàsica fa més de dos mil anys, Ell entenia que eren els components temperamentals els que determinaven la personalitat i definia quatre tipus bàsics: colèrics, (persones amb força de voluntat i passionals),  fleumàtics, (pausats, apàtics i amb sang freda), sanguinis, (amb canvis molt variables d'humor i ànim), i melancòlics, (persones tristes i somniadores). És clar que Hipòcrates no coneixia el sistema glandular endocrí com el coneixem ara, però com a bon metge, entenia que els humors (en realitat els humors són líquids corporals) que predominaven en una persona determinaven les seves reaccions. Per exemple, les persones amb molta bilis, (líquid groc i blanc), eren les colèriques, mentre que si predomina la fleuma tens la sang freda i reacciones més pausadament.  Les expressions “tenir mal humor” o “tenir la sang freda” venen d'aquests tipologies antigues.  Ara, molts d'anys després, sabem que no és tan simple com pretenia Hipòcrates, però sí tenia raó en que les segregacions hormonals, el sistema endocrí i el sistema nirviós delimiten molt clarament els paràmetres temperamentals de la personalitat i són bàsicament condicionants d'ordre genètic.

 

Més recentment els estudis de la personalitat han adquirit presència i forma científica gràcies al gran desenvolupament de la psicologia i la sociologia. Són moltes les divisions i classificacions i no les podem veure totes.  El que sí m'agradaria incidir és en la insistència de gairebé tots els psicòlegs en la importància de la primera infància en la formació de la personalitat. Segons les teories més modernes, el temperament, la part hereditària, no és tan determinant com podia pensar Hipòcrates i, sense restar-li valor, s'incideix més en els aspectes socioculturals. Aquests determinen de forma absoluta i modifiquen el temperament modelant-lo en funció de l'ambient. En aquest sentit, la psicologia afirma que la personalitat no s'acaba de construir mai i que es va modificant al llarg de tota la vida, però que és en la primera infància i en l'adolescència quan més significatius són aquests canvis i quan es produeix la primera definició significativa de la nostra personalitat.  Teories com les de Maslow apunten també a la relació entre les nostres necessitats primàries, (aliment, seguretat, afectivitat, autorrealització...), per establir una jerarquia de personalitats.  En general, també, la psicologia estableix tipus distints de tipologies de la personalitat per poder estudiar millor els individus entorn de patrons establerts, però la tendència dels darrers anys no transita tant pel camí de delimitar i definir els tipus de personalitat com pel de definir els seus trastorns. Es considera un trastorn de la personalitat una afecció o pertorbació de la personalitat  que provoca conductes que dificulten o impossibiliten de forma significativa la integració i interacció social d'una persona.  Aquests trastorns acostumen a ser de tipus emocional o afectiu, però també hi ha molts de trastorns de la personalitat que són classificats i entesos com a trastorns mentals. El grau, origen i causa dels trastorns de la personalitat pot variar molt i ens faria tot un curs de psicologia per poder parlar d'ells. Particularment, quan es parla de trastorns de la personalitat s'origina un interessant dilema filosòfic sobre què és el que s'hauria de considerar normal quan parlam de persones. Què és una personalitat o una persona normal? Baix quins criteris de demarcació es defineix la normalitat? Respon realment a un criteri purament clínic o aquest està definit social, cultural o fins i tot econòmicament? És un tema molt interessant que filòsofs com Foucault han tractat de forma magistral. Foucault fa una revisió històrica dels processos socials i polítics de normalització que s'han fet a Europa (i per extensió a tot el món occidental) des del segle XVIII, En aquests processos, apel·lant a la Raó il·lustrada i la seva universalitat, s'ha fet un esforç de normalització i estandarització de tots els àmbits possibles de la vida pública. Aquesta normalització afecta també les persones i es pot entendre com una forma de control social i personal a través de fixar des d'una perspectiva política i econòmica els estàndards del que s'ha de considerar normal o anormal. Realment és així? Manicomis, presons o reformatoris són instruments de normalització social o de repressió de la diferència? Tractam la diferència com una anormalitat perquè ens resulta socialment perillosa? Mmmmmm...