6.5. La percepció i la consciència

 

 

 

 

No penseu que tot això és tan sols una paranoia de filòsofs desocupats. La neurobiologia i la psicologia actuals ens donen la raó als filòsofs  i ens ajuden a entendre la importància de la ment com a constructora de la realitat. La nostra ment actua a partir d'informacions que rebem d'una suposada realitat externa a nosaltres. Tot comença en els sentits, és cert, però el que sentim no es troba en els nostres òrgans sensorials, sinó en el cervell.  L'estímul extern (llum, color, olor, so...) imprimeix una sensació que les nostres terminacions nervioses ubicades en els diferents òrgans sensorials envien al cervell  en forma d'impuls elèctric a través del sistema nerviós en un procés de transducció en el que un senyal determinat (l'estímul) és traduït a un altre senyal de diferent tipus.  És en el nostre cervell on el senyal és descodificat i retornat al punt d'origen on “sentim” la sensació corresponent. Fins aquí la sensació, que es tracta d'un fenomen merament físic de transmissió de senyals elèctriques a través de les neurones i les seves connexions, les sinapsis. Però a la sensació li segueix la percepció, que és una passa posterior en la que la nostra ment dona qualque significació a aquella sensació o conjunt de sensacions rebudes inicialment. Quan donam doncs significat a les sensacions, percebem. L'experiència sensible és una unió de sensació i percepció i és en la percepció que un senyal  o impuls elèctric determinat arriba al lòbul occipital i és ordenat i  reorganitzat. És aquí quan la percepció es converteix en un fenomen conscient i podem parlar doncs de consciència. Teòricament segons això, els animals no tenen consciència. Nosaltres sí. Ells no transformen la informació sensorial en informació perceptiva o en informació conscient. L'estímul afecta la seva conducta de forma instintiva. A nosaltres ens afecta la consciència, que crea a partir de la informació sensorial conceptes perceptius. És a dir, que reorganitzam la informació sensorial i li donam forma. Identificam les sensacions i les donam sentit. Cream conceptes a partir d'objectes concrets i cream també conceptes abstractes. La paraula concepte ve de “concebre” i concebre és “engendrar”. El concepte mental no és una mera imatge o fotocòpia de la realitat externa que ha imprès els nostres sentits, sinó que l'hem creat nosaltres mentalment a partir de les informacions rebudes i les nostres facultats cognitives. Per tant, el problema filosòfic sobre la realitat és ara un altre. La realitat, sigui el que sigui, dependrà no tant de la matèria que la conforma, sinó de la manera en que el meu jo la construeix. A partir de què?  De la informació sensorial, és cert. Però no només d'això.  Hi ha un acte conscient en el procés. La consciència tendeix cap  a l'objecte en una relació que s'anomena intencionalitat. Per dir-ho d'alguna manera, la consciència no pot romandre buïda de contingut. Com dèiem en el primer tema, no podem “no pensar” o “pensar en res”. No podem “posar la ment en blanc”. Quan estem conscients, sempre alguna cosa hi ha en la nostra ment: idees, imatges, paraules, sentiments... Són els continguts de la nostra consciència i són també els únics objectes de la realitat que podem aspirar a conèixer en sentit estricte.  Tota la filosofia occidental moderna es basa en aquesta concepció del  jo com a configurador de la realitat. Fins i tot el propi jo podria ser un concepte creat en un acte perceptiu a partir d'impressions i sensacions, (Hume, filòsof empirista, afirmava que el jo no és més que un feix de percepcions unides per la memòria).  

 

La importància del descobriment del “jo” i la consciència vos pot semblar menor i més intranscendent de com és perquè per a vosaltres el jo és tan evident que  no necessita ser demostrat ni descobert. La cosa és que no és tan fàcil adonar-se'n de que si per a vosaltres és evident és perquè sou fills de la modernitat que estic mirant d'explicar-vos. Ni abans ni després, aquesta evidència ha estat tal en altres moments històrics o en altres cultures. Per exemple, en la majoria de filosofies orientals el “jo” descobert és un problema, una càrrega de la que ens hem de desfer. Els budistes consideren que el “jo” i la consciència en lloc d'apropar-nos a la realitat ens allunyen d'ella i que el “jo” del que em crec conscient no és més que una ficció que em separa de la totalitat i m'impedeix entendre-la. Per tal d'aconseguir una unió perfecta amb l'absolut, proposen buidar la ment de contingut per a arribar a estats superiors de consciència en que el “jo” desaparegui fusionat amb la totalitat. Per això la filosofia oriental ens resulta tan estranya als occidentals. No entenem un misticisme no racional que no obeeix a les lleis de la lògica i la racionalitat de la nostra ment. Nosaltres necessitam racionalitzar-ho tot i si és possible verbalitzar-ho. Filosofies orientals com el budisme zen plantegen que precisament les exigències racionals d'un “jo” que pretén copsar la realitat dins dels seus límits són les que ens impedeixen copsar-la vertaderament.  Al contrari, Occident basa bona part dels seus esquemes intel·lectuals en la  recerca d'un jo que és a la vegada constructor de la realitat. És així fins al punt que els dos autors més influents en la psicologia del segle XX incideixen clarament en la qüestió del “jo”. Per a Freud, del que hem parlat ja en altres ocasions, el “jo” és una instància intermèdia i necessària entre el “superjo” ideal i social i l'”allò” instintiu i brutal amagats en el nostre subconscient. També per a Jung, pare de la psicologia analítica, el jo és igualment el centre de la consciència, però no de tota la psique, entesa com la totalitat de fenòmens psíquics de la nostra ment. En la nostra ment hi hauria tota una part inconscient personal i col·lectiva de la que el jo no seria la part central, però sí que seria el jo el portador de la nostra consciència i de la personalitat. Aquest jo organitza conscientment els nostres pensaments i sensacions i a més té un sentiment permanent d'identitat personal. Aquest jo ens portaria a donar sentit a la vida. Sigui com sigui, la qüestió  és que per a nosaltres el jo és fonamental. Ens passam la vida “cercant-nos a nosaltres mateixos”,  patim “crisis d'identitat” i necessitam autoafirmar-nos contínuament. Generalment no ens agrada la possibilitat de no ser ningú o de no ser el jo que volem ser o de dissoldre'ns en un absolut còsmic que excedeixi la nostra capacitat racionalitzadora.