6.4. El dualisme ment-cos

 

 

 

El problema insinuat abans referent al dualisme ment-cos és un problema important en filosofia, (ja sabeu, ens agraden els problemes). La nostra part física, material, sembla ser el suport de quelcom més nostre que el propi cos. La ment, una part no física on s'allotjaria la consciència i que seria també el lloc propi de les funcions intel·lectives com la percepció i la memòria. Si la ment no funciona correctament no hi ha un “jo”, però és clar que sense un cos la ment no té possibilitat d'existir. El dualisme ment-cos és un excel·lent problema filosòfic. És la ment una realitat independent? Són cos i ment dos components igualment importants o l'un és simplement el portador de l'altra? La seva unió és inextricable i necessària o accidental i contingent? 

 

Abans del descobriment filosòfic del jo el dualisme ment-cos era més aviat un dualisme cos-ànima. L'ànima era entesa en el món antic com allò que “anima” el cos, allò que l'insufla vida i capacitat de moviment. Un principi vital, més que no una “ànima” en el sentit religiós o espiritual del terme. De fet, aquesta concepció biologicista de l'ànima és clara a partir d'Aristòtil, qui considera que tots els éssers vius tenen ànima, tot i que l'única amb facultats racionals sigui la humana. En general, la visió del'ànima de Plató és la més coneguda i la que més influència ha tingut gràcies al cristianisme. Segons Plató, l'ànima pura, immortal i eterna es troba closa dins del cos, que esdevé una presó per  l'ànima, una presó material, corruptible, sotmesa als processos de degeneració i canvi i, sobretot, mortal. El cos seria també impur i molt més imperfecte que l'ànima. Aquest dualisme cos-ànima va servir per justificar racionalment el dogma cristià de la resurrecció i explicar filosòficament la dualitat entre el regne de Déu i la creació terrena.  En qualsevol cas, la relació entre ànima i cos era sempre de superioritat per a la primera, que era allò més proper a la divinitat o a la perfecció que podia tenir l'ésser humà. El cos, en canvi, era una presó, un lloc miserable que havia de retenir l'ànima temporalment. Per això tot el relacionat amb la carnalitat, amb la part material de l'home, (el plaer, el desig, el sexe...), és molt més reprimit i estigmatitzat culturalment a l'occident cristià que en general a les cultures orientals, (que tenen no obstant una concepció de l'ànima semblant).  

 

Però amb l'aportació de Descartes, la distinció pren un caire més filosòfic i menys espiritual. Descartes està plenament convençut que la ment i el cos són substàncies absolutament diferenciades. La ment, el jo pensant (res cogitans), és diferent del cos, (res extensa), però fortament unida i lligada a ell. Descartes no va saber explicar com una substància immaterial podia estar unida a un cos material. Va plantejar l'existència d'una glàndula on es produïa aquesta unió, la glàndula pineal, però l'explicació era injustificada i insuficient i la explicació de la unió entre ambdues substàncies segueix essent a hores d'ara el principal problema del dualisme.  Independentment d'aquest problema “tècnic” sobre la possible unió de dues substàncies diferents, una d'elles material i l'altra no, el dualisme cartesià ens porta a un plantejament nou a considerar relacionat amb la seva concepció sobre el funcionament físic de la matèria. Descartes considerava que tot el món material es podia explicar en termes mecànics, que ens podia fer entendre tot allò material com una immensa màquina que funcionava per contacte entre els seus engranatges o peces. Aquesta teoria, de gran acceptació, rep el nom de mecanicisme. Doncs bé, això afectaria no només els objectes sinó també els animals o el cos humà. Un animal seria per Descartes tècnicament una màquina, un mecanisme programat. Nosaltres també si només es tingués en compte el funcionament orgànic del nostre cos. Ens salva d'això l'activitat mental, que com que no és material, no està determinada mecànicament. Així, segons Descartes la ment és la que ens fa ser lliures per decidir el que podem fer i el que no. Gràcies a la ment som éssers lliures i indeterminats en un món material determinat mecànicament.

 

Davant els problemes que genera el dualisme, trobem també la concepció contrària: el monisme. Les tesis monistes són molt variades i també són problemàtiques. El monisme planteja que el cos i l'ànima o la ment serien una única i mateixa substància. El monisme més radical és el monisme materialista. Segons aquest, ment i cos són el resultat únic de processos fisiològics i corporals. És a dir, som un conjunt d'òrgans, músculs, teixits, nervis i ossos i allò que creim entendre com no físic, l'ànima, la nostra ment, seria només el resultat de processos físics i químics que es produeixen en el cervell. D'aquesta manera, l'home seria entès bàsicament com una complexa maquinària que produeix l'activitat mental com produeix altres funcions corporals. El filòsof francès La Mattrie ho va explicar en el segle XVIII en el seu llibret L'home màquina. El títol és ben significatiu, perquè el que ve a dir és justament que aquell determinisme mecanicista que Descartes aplicava a tota la matèria també ens determina a nosaltres. La nostra ment no seria res més que pura activitat cerebral i la nostra pretesa individualitat mental una ficció creada pel cos. És inquietant, certament, però em sap greu dir-vos que la ciència moderna va per aquest camí i un dia d'aquests descobriran en un laboratori que no existim. 

 

Clar que si parlam de monisme, també trobam la versió oposada al monisme materialista, el monisme idealista o espiritualista, segons el qual només existeix realment allò mental o allò que és percebut mentalment. Segons alguns filòsofs com Berkeley, només existeixen les ments i les idees que elles produeixen. L'existència de les entitats físiques es limitaria a una existència en tant que són percebudes per una ment. Del món físic només podem dir que es redueix a un feix de percepcions i que si no és percebut no existeix. Berkeley és l'aiutor d'aquella frase tan coneguda que diu “esse est percipi”, (“ser és ser percebut”), amb un raonament sorprenent que ens descol·loca amb afirmacions com que si un arbre cau enmig d'un bosc en el que no hi ha ningú que el pugui sentir caure, doncs aquest arbre no fa cap renou, ja que el renou és un acte de la percepció.  Sorpresos? Sí, ja, a mi tampoc no m'ha convençut, però el monisme idealista té versions més sòlides i no es podem deixar de considerar-lo com una opció filosòfica interessant.

 

I la ciència moderna que ens diu sobre tot això?  Bé, molt i molt poc a la vegada. Si bé és cert que la neurobiologia és una disciplina que ha evolucionat extraordinàriament en les darreres dècades, podem afirmar que hi ha poques coses al món tan desconegudes com la ment humana. El que podem dir és que la ciència ens ha permès reduir el debat ment-cos o ànima-cos a un debat ment-cervell. D'alguna forma donant la raó a La Mattrie, s'accepta que el cervell és la clau de tot. És l'òrgan que coordina totes les funcions corporals i controla i dirigeix el moviment de tot el cos. També és la base d'operacions del cos. Tota informació corporal arriba allà a través d'impulsos nerviosos i tota resposta és ordenada des d'allà. És també on es produeix la percepció i on la informació sensorial cobra sentit. En el cervell es produeixen totes les activitats mentals superiors i podem afirmar que, sigui el que sigui la ment, s'allotja en el cervell. Ara bé, el problema radical irresolt que ens torna al moment inicial és el següent: podem explicar la ment, (el món mental, la consciència, el jo), simplement en base a processos químics i físics produïts per l'activitat cerebral o podem seguir pensant que la ment té encara certa autonomia que la fa no estar determinada absolutament per aquests condicionants biològics? Podem seguir parlant en sentit estricte d'una ment o és pura bioquímica cerebral i per tant el simple resultat de funcions corporals superiors?