6.3. Subjectivisme.

 

El jo constructor de la realitat

 

 

El redescobriment del jo individual té com a conseqüència fonamental  el descobriment del paper actiu d'aquest jo en la construcció de la realitat.  Descartes inaugura  aquest descobriment amb la que probablement sigui la sentència més famosa de la història de la filosofia, "cogito, ergo sum", (“penso, llavors existeixo”).  Aquesta sentència és fàcilment malinterpretable. No vol dir que el pensament sigui la causa de l'existència, sinó més aviat que és la seva demostració. Tampoc no vol dir que no pensar equivalgui a no existir. Vegem això amb una mica de deteniment. Descartes, afectat per la necessitat de qüestionar els sistemes escolàstics de coneixement, l'argument d'autoritat i el pensament dogmàtic de la seva època i influenciat pels models matemàtics  de demostració, ens proposarà tirar a baix tot allò que coneixem o creim conèixer per tal de tornar a construir-lo sobre una base més sòlida i segura. Descartes ens dirà, “no creguis res del que t'han dit, del que t'han explicat, ni tan sols del que creus que veus o sents pels teus propis sentits”. Les matemàtiques són una ciència exacta i perfecta perquè una veritat matemàtica és indiscutible. Per què? Doncs perquè els matemàtics parteixen d'axiomes evidents, (no necessiten ser demostrats perquè resulten evidents a la nostra raó), i a partir d'ells dedueixen altres veritats aplicant unes normes mínimes que també són evidents. Per això no s'equivoquen. No accepten com a veritat matemàtica res que no sigui demostrable a partir d'uns axiomes inicials que resulten evidents. La resta de disciplines no feien això en l'època de Descartes i per això ens proposa posar els seus pretesos coneixements en dubte. És el que coneixem com a dubte metòdic. Dubtau del que vos han tramés, del que heu heretat, de les idees, de tot. Especialment dubtau dels vostres sentits perquè acostumen a enganyar-vos, (en estats de somni profund, sota els efectes de substàncies psicotròpiques o narcòtiques, per efectes naturals...els sentits acostumen a enganyar-nos i moltes vegades creiem veure o sentir coses que no són reals).  Si dubtam de tot, hem de dubtar fins i tot del nostre cos i la seva existència material. Però en el procés de dubte radical acabo irremissiblement enfrontat a una única i certa evidència  de la que m'és impossible dubtar: sóc una cosa que dubta, una entitat que dubta i per tant pensa. Descartes es descobreix a sí mateix pensant i dona per fet que la seva pròpia existència no pot ser més evident. Puc imaginar per exemple que tinc un cos o que no el tinc, però mentre ho faig, no puc dubtar que hi ha un “jo” que s'està demanant pel seu cos. És a dir, abans de poder afirmar que sé que sóc matèria o substància física, sé que sóc substància pensant. No sé què sóc, però sé que sóc una cosa que pensa, això és innegable. De la substància pensant evident per a mi mateix, (res cogitans), podré deduir la necessitat de ser a més substància material o física i de comptar amb una realitat també física diferent a jo, (res extensa). La possibilitat de l'existència i realitat del món físic i material, es deriva del meu pensament, que resulta més evident per a ell mateix que aquest propi món físic o material.  En definitiva, Decartes no diu que siguem només pensament, però afirma (i és difícil discutir-ho) que la primera evidència que tinc d'una realitat és el meu “jo” pensant i que és a partir d'aquest “jo” pensant que puc construir  la resta del món. 

 

Estudiareu Descartes amb més profunditat el curs vinent, però ara em preocupa molt que entengueu la transcendència de la seva aportació. La distinció cartesiana inaugura un nou dualisme en el que el binomi ment-cos substituirà l'antiga combinació platònica de cos i ànima. Només algunes filosofies materialistes negaran aquesta dualitat i pretendran entendre l'home com a pura matèria extensa. La ment serà entesa des de diferents enfocaments segons el moment històric, (com a raó pura, com a voluntat, com a processos químics o físics en el cervell, com a subconscient...), però serà ara l'element determinant en el procés de coneixement de la realitat. La relació entre el subjecte cognoscent i l'objecte a conèixer estarà a partir d'ara mediada per la ment.  La realitat, sigui el que sigui, depèn del subjecte que la vol conèixer i no tant de la matèria física que la suporta. La realitat i la matèria són coses ben diferents. Allò material és real, però no és l'únic component de la realitat.  Kant anirà més enllà i ens explicarà que qüestions com ara el temps o l'espai no estan en el món físic, sinó que són  les coordenades necessàries que la meva ment posa per a situar allò que entenem per món físic. La ment per a Kant categoritza la realitat, la classifica en categories que no estan fóra en el món, sinó dins de la pròpia ment. Per això en filosofia, quan parlam de la realitat no ens referim a l'objecte físic i material que tenim al davant, sinó a  la representació que tenim d'aquesta entitat física en la nostra ment. Assumim que la realitat externa a nosaltres és física, però que la realitat a que podem accedir i per tant que podem conèixer no ho és. És la ment la que la construeix. El subjecte cognoscent, el “jo” coneix l'objecte, però no tant l'objecte “real” entès com a entitat física, sinó l'objecte conceptual  que la consciència i l'experiència sensible creen en la nostra ment. La filosofia caminarà a partir d'ara per camins que solquen la ment del subjecte. El problema sobre el coneixement de la realitat abandonarà mons físics i metafísics i s'endinsarà en  la subjectivitat i els seus problemes. Els límits del coneixement de la realitat no seran ja els límits físics del món sinó instàncies relacionades amb el procés pel que la ment crea i construeix aquesta realitat: els nostres sentits, (empiristes), la nostra raó, (racionalistes), les nostres idees, (idealistes), el nostre llenguatge (filosofia analítica), etc...