6.2. Individu, subjecte, persona

 

 

 

 

El jo és autoconsciència, consciència de la pròpia existència i de la pròpia  individualitat. Però això què vol dir exactament? I com es forma? On sorgeix aquesta autoconsciència i la individualització resultant? De què depèn?  És cert que el paper del “jo” havia estat present en l'aproximació filosòfica al descobriment d'allò que fos la veritat en diferents moments històrics, però serà en la modernitat, a partir del Renaixement, quan passarà a ser un tema filosòfic de primer ordre. En el frontispici de l'oracle de Delfos al que els atenencs anaven a demanar consell es podia llegir un misteriós “coneix-te a tu mateix” que convidava a  la recerca interior de la veritat. De la mateixa manera s'expressava Sòcrates, per a qui conèixer era treure la veritat de dins a fóra; o Plató, que ens parlava de la reminiscència, (procés pel qual l'ànima “recorda” allò que coneix però que havia oblidat). El propi Sant Agustí ens convidava a l'autotranscendència i a un procés d'interiorització personal per a descobrir la veritat. Cap d'aquestes mirades cap al propi jo en la recerca del coneixement de la realitat però, es poden comparar a l'autoconsciència de la que estem parlant ara. La consciència i l'autoconsciència (consciència d'un mateix) seran les claus que permetran el redescobriment del jo en la modernitat i les conseqüències d'aquest descobriment seran increïbles des d'un punt de vista filosòfic. 

 

Filosòficament entenem aquesta autoconsciència com una evidència de la pròpia existència. Una evidència essencial a partir de la qual construim tot allò que entenem per realitat en un procés en que ens anam individualitzant, delimitant el nostre “jo”, separant-lo de la resta de realitat que percebem o imaginam que ens envolta i que entenem com aquella part de la realitat que no som “jo”. Aquest procès individualitzador és a més un procés de separació i autoafirmació del qual podrem després extreure conceptes claus com el de individu, (part separada i diferenciada de la realitat), subjecte, (substància conscient i principi d'acció) i persona, (substància individual, conscient i lliure, subjecte i objecte jurídic de drets i deures) . Els conceptes d'individu, subjecte i de persona són bàsics en filosofia, ja que una bona part de la filosofia moderna occidental es defineix en termes d'allò que entenem com a subjectivisme.  Parlàrem ja en un altre tema sobre la relació i diferències entre l'objectivisme i el subjectivisme, però val a dir que el subjectivisme té a veure amb el subjecte i que allò que ens fa subjectes és la nostra individualitat sumada a la nostra consciència.  Quan parlam d'individu, ens referim a una entitat independent i indivisible i a més a un ésser viu. La paraula individu prové del llatí individuus i té precisament un sentit d'indivisibilitat. En general i en sentit ample, entenem que és un individu  cada ésser organitzat respecte a la seva espècie animal o vegetal.  Més particularment i en sentit estricte amb la paraula "individu" designam un ésser humà i en concret, el designam per considerar-lo independentment i de forma aïllada a la seva comunitat o grup de pertinença. És a dir,que parlam d'individus per a diferenciar-los del grup o la massa. Allò individual es contraposa per definició a allò col·lectiu i quan parlam de l'ésser humà com a individu, aquesta individualitat suposa un component únic i propi que el caracteritza. Així, som individus i com a individus som també subjectes i persones. La definició de subjecte que utilitzam en filosofia és la  que entén el subjecte com un ens o substància conscient i principi d'acció en el que la realitat esdevé coneguda i diferenciada del propi cognoscent.  En definitiva, jo com a ens o substància sóc un subjecte des del moment en que tinc una consciència delimitadora i diferenciadora que em permet separar-me del món i dels altres. A més, sóc subjecte si puc actuar sobre el món. Això ho sabeu, perquè sintàcticament també deim subjecte al protagonista de l'acció indicada pel verb; (no és casualitat). Per tant, en tant que individus som subjectes i per tant els protagonistes de l'acció, actors.  Com a actors, actuam sobre el món i sobre altres individus i els nostres actes donen lloc a les consideracions morals i a les relacions socials que no tindrien sentit si no fossim subjectes.  Per altra banda, la paraula “persona” ve del grec “prosopon” i el seu significat és “màscara”. El prosopon era la màscara que l'actor feia servir per a actuar i crear el seu personatge. Així que ja veim una mica des del començament aquesta idea de persona com una imatge creada per als altres i en la que la percepció i consideració dels altres cap al subjecte és essencial. Evidentment, el significat actual del terme no és aquest de màscara i la definició de “persona” és quelcom més complexe.  Al segle IV, Boeci va definir la persona com una “substància individual de naturalesa racional”. Aquesta definició torna a posar de manifest allò d'individual que conté implícit el terme “persona” i sobre tot i el que és més important, el seu component d'autoconsciència basat en la racionalitat com a característica exclusivament humana.  Aquesta autoconsciència i individualitat es completen en les definicions més modernes com la kantiana amb els components bàsics de llibertat i autonomia. Així, la persona és un ésser humà individual que transcendeix la seva realitat fisiobiològica i com a ésser racional i lliure és autònom , una substància independent i per tant separada de les altres, que a més, té plena consciència de la seva individualitat i es realitza en la relació amb els altres i pot decidir per ell mateix el seu propi destí. La consideració ètica la la persona coma subjecte passiu de drets i deures té a veure amb aquesta definició essencial de la persona. Per això podem dir “sóc jo”, perquè som persones, éssers conscients de la nostra naturalesa individual, que no és poc. 

 

El descobriment de la pròpia individualitat, per molt que a vosaltres vos sembli evident, és revolucionari. Si a vosaltres vos sembla evident que sou individus diferenciats, personals, amb independència i autonomia i dotats d'autoconsciència és perquè viviu en plena modernitat filosòfica. La consideració de l'ésser humà cap a ell mateix o cap els altres individuus de l'espècie no sempre ha estat tan elevada. En societats esclavistes, l'estatus de l'esclau era semblant al d'un animal de càrrega i la seva voluntat nul·la, no eren doncs ni subjectes ni persones en sentit modern. Durant l'Edat Mitjana  un ésser humà no es considerava un individu autònom, sinó que era poc més que una possessió del senyor feudal i  una manifestació de la voluntat divina.  La mentalitat de l'esclau o la submissió del vassall tenen a veure amb una falta de consciència de la pròpia individualitat. En el món feudal, per exemple, és la voluntat del senyor (a imatge de la voluntat de Déu) l'única que importa. Els homes i dones medievals no són persones. Els esclaus tampoc. En models més moderns de societat també es pot produir aquest tipus de procés d'anul·lació de la personalitat i consciència  individuals. Per exemple, en la societat postindustrial, Marx denuncia l'alienació de la classe obrera precisament com una falta de consciència pròpia del proletari explotat  Igualment, Ortega y Gasset, filòsof espanyol, ens alerta sobre el perill de convertir-nos en homes-massa  en un món en que tot ens resulti massa fàcil i els desitjos individuals quedin anul·lats en una societat composta per una massa conformista d'homes i dones vulgars.  Precisament és la individualitat la primera cosa que qualsevol dictador pretén eliminar en un règim totalitari, fent passar l'Estat i els seus interessos per damunt del caràcter individual de cada un dels seus membres. I tanmateix, només des del reconeixement de la individualitat  ens permetrà la història parlar de drets humans universals inalienables i inqüestionables. Però a més de les conseqüències en termes de llibertat i moral autònoma, aquesta passa immensa de l'espècie humana, (aturar-se i dir “sóc jo”), tindrà unes conseqüències inesperades i extraordinàries en la concepció i coneixement d'allò que deim realitat.