3.7. Coneixement

 

 

 

La matèria és física i la forma mental. Van unides i depenen una de l'altra. No hi ha idees preexistents en mons intel·ligibles. En realitat, aquesta simple distinció és la que separa i allunya tant Plató d'Aristòtil. Si entenem la forma com l'essència de les coses i acceptam que aquesta essència no pot existir separada d'elles, entenem la crítica d'Aristòtil a Plató, però entenem també que els dos sistemes tenen punts en comú. Superada la diferència entre els dos sobre l'existència d'un món intel·ligible on les idees viuen eternament, veim que coincideixen en entendre que el coneixement intel·lectual d'allò general i universal, (la forma o la idea), és el coneixement vertader al que ha d'aspirar la ciència. Així, Aristòtil ens proposa una teoria de coneixement diferent de la de Plató però que coincideix en donar preponderància al coneixement intel·lectual sobre el sensible. Per a Plató conèixer era un procés d'introspecció mitjançant el qual l'ànima recordava allò etern que ja coneixia. Per aquest motiu el coneixement sensorial era menyspreat i menysvalorat; fins i tot molestava i ens havíem de desfer d'ell per a arribar a la contemplació de les idees. Per a Aristòtil això no és possible, el coneixement necessita els sentits perquè tot i voler copsar intel·lectualment la forma recordem que aquesta va unida a la matèria. No hi ha cap altre objecte del coneixement que les coses sensibles d'aquest món. La sensació dona origen al procés de coneixement.  Els sentits ens permeten captar la forma sensible de les coses a partir de la matèria, però sense la matèria. Quan jo veig i toc la meva moixeta, estic a través dels sentits captant la seva forma però sense la seva matèria. La seva matèria queda fora de jo i del procés cognitiu, cosa que no passa amb altres funcions corporals dels éssers vius com les que faciliten la nutrició, (si me la mengés, també la interioritzaria però físicament, amb la matèria i tot, pobra moixeta...).  És a dir, els sentits em permeten  rebre la forma sensible sense la matèria. Són receptacles que tenen la facultat potencial de captar formes sensibles, però per a fer-ho necessiten un objecte exterior. (Vegeu la diferència amb Plató, Plató cerca a l'interior allò que ja hi és a l'ànima; Aristòtil necessita que allò que és a fora “entri” a través dels sentits). És la base de l'empirisme: els sentits inicien el procés de coneixement a partir d'informació que obtenen de l'exterior  i aquesta informació és processada després intel·lectualment pel meu enteniment. Aquest procés intel·lectual mitjançant el que obtenim la forma mental es coneix com abstracció i és el que em permet tenir un coneixement universal de la realitat sense la necessitat d'afirmar un món existent d'idees eternes i immutables més enllà de l'abast dels meus sentits.

 

Segons Aristòtil, el meu intel·lecte és de dos tipus. Hi ha un enteniment pacient, (capaç de rebre i elaborar la informació, el que diríem “memòria” i “imaginació”), i un enteniment agent, (capaç d'actuar sobre aquesta informació, creant i modificant-la, el que diríem pròpiament “intel·ligència”). L'enteniment pacient em permet recordar i assimilar, crear imatges de les coses; l'enteniment agent em permet associar les idees, relacionar-les i operar mentalment sobre la informació rebuda.  Els sentits són facultats de captar allò individual i l'enteniment (nous) em permet fer abstracció i pensar en allò universal. A través dels sentits percebo i capto na Lou, la meva moixeta, i és a través de l'enteniment que puc arribar a pensar en Lou com una “moixa” per la seva adequació a aquesta forma universal. Els ulls veuen na Lou, l'enteniment pensa en la forma universal “moix”. Partint de la sensació d'allò particular, puc arribar a l'essència universal comuna de qualsevol cosa, però aquesta essència partirà de la matèria i de la substància primera individual. És un procés inductiu en el que a través de l'experiència particular puc extreure idees i conceptes generals que són els que fan possible tant el llenguatge com la ciència. 

 

Amb aquesta teoria del coneixement eliminam els elements platònics (reminiscència, immutabilitat i preexistència de les idees) i tenim una teoria empirista que no separa els mons. El coneixement ha de partir dels sentits i de la matèria. Les formes s'obtenen intel·lectualment a partir d'una acció del meu intel·lecte. Ara bé, Aristòtil, per clara influència platònica, valora més el coneixement de les formes per la seva universalitat, que no el coneixement dels objectes individuals i particulars. El coneixement d'éssers i fenòmens particulars ens fa “experts”, ens dona “experiència”. L'experiència és un grau interessant de saber, però està per sota del que Aristòtil anomena art o tècnica. Per damunt d'elles estaria la ciència, el coneixement del perquè existeixen els éssers i les causes que actuen sobre el món físic. Si puc anar més enllà, arribaria a la saviesa que ja seria el coneixement de les primeres causes, que són les més universals de totes. 

 

És a dir que podem fer una gradació del saber: el primer que tenim és l'experiència, el coneixement concret d'alguna cosa particular. Sense ella no hi ha coneixement de cap tipus, tot i que no serveix de molt en sí mateixa, perquè és particular i a més s'adquireix individualment i no es pot transmetre ni ensenyar. No és en sentit estricte un saber. L'experiència acumulada ens permet gràcies a la memòria i l'observació saber que una cosa pot ser causa d'una altra i per tant utilitzar aquest coneixement de forma productiva. Neix així la “tècnica” o “art”, que ens permet fer coses (tekhné). És un coneixement d'allò universal i no només d'allò concret i per tant la tekhné és un grau superior al de l'experiència.  La tècnica és productiva, útil, i a més es pot ensenyar i transmetre d'uns a altres, i així es torna acumulativa. Igualment és un coneixement universal la phrònesis que ens ensenya a saber comportar-nos i actuar. Si la tekhné és un saber productiu, la phrònesis (prudència) és un saber pràctic, (ho explicaré millor quan parlem d'ètica).

 

Però en un grau superior a la tekhné i a la phronesis trobam la ciència (epistemé) en la que per damunt de la finalitat  productiva (saber fer) i pràctica (saber viure) arribam a un coneixement més universal de les causes que s'amaguen rere els fenòmens (saber per què). Evidentment el saber científic és superior al merament tècnic i pràctic, perquè a més de reunir totes les seves condicions ens porta a un coneixement d'allò universal i necessari. Clar, l'epistemé és un saber teòric i especulatiu, no té una finalitat productiva ni pràctica i és un saber en sí mateix, (per això encara ara els nostres dies, el tècnic està de vegades millor considerat que el científic). El tècnic sap fer. El científic sap. En un marc utilitarista,  segurament el saber intel·lectual no sembla tan pràctic com el saber tècnic, però per a Aristòtil està clar que el saber científic és molt  superior a la tècnica.  Encara un grau superior és el nous, l'intel·lecte que ens permet la intel·lecció pura. Diríem que ens permet conèixer aquelles veritats indemostrables dels primers principis. Quan l'epistemé s'uneix amb el nous, tenim el grau superior del coneixement: la saviesa, (sophia). La sophia és el coneixement absolut de les primeres causes. És un saber demostratiu a partir de principis del que neixen els principis de la lògica i tot el coneixement vertader. 

 

En quant a la divisió de les ciències, Aristòtil divideix en dos grans grups: les ciències que estudien allò contingent i les que estudien allò necessari. Les que estudien allò contingent es classifiquen a la vegada en dos grups: les productives, (poètica, retòrica, medicina, música... ), i les pràctiques, (ètica, política, economia... ). Finalment, les ciències teòriques (matemàtiques, física, ontologia, teologia...) entre les que la ciència superior seria la ciència de l'ésser i les primeres causes, la filosofia primera, perquè és la ciència d'allò necessari, no contingent. Aquest tipus de saber ens converteix en savis. Hi ha una mica de platonisme en aquest sentit gairebé contemplatiu del savi com a coneixedor de les veritats primeres i en certa manera ens dona a entendre que Aristòtil valora molt més el coneixement intel·lectual que el sensible. I això és perquè en certa manera, (i malgrat les objeccions que contínuament he remarcat que Aristòtil mostra respecte a l'existència d'un món de les idees), el coneixement necessari de la forma com a allò universal que dona sentit a la substància particular, és a la força un coneixement intel·lectual superior al coneixement sensible de les substàncies concretes particulars. 

 

3.8. L'ànima

 

 

Com resol l'empirista Aristòtil un tema tan intangible com el de l'ànima sense recórrer a un món metafísic com feia Plató i sense caure en elements místics o fóra de l'abast de la informació que rebem pels sentits?  Doncs ho resol com un científic i com un biòleg. Aristòtil recupera el significat de la paraula ànima en el seu sentit de principi vital. L'ànima és allò que anima i dona vida els cossos dels éssers vius. Tots els éssers vius tenen ànima perquè si no no serien éssers vius. És el que deim un animisme biològic. Com hem explicat quan parlàvem de la seva obra, Aristòtil és un observador de la natura i bona part de les seves obres naturals versen sobre biologia i zoologia. El que fa Plató és observar, registrar, classificar i ordenar el món natural, amb totes les espècies animals i vegetals que pot. Què és el que observa? Que tots els éssers vius tenen la funció de nutrició i la satisfan d'una manera o una altra. Observa també que els homes i els animals semblen tenir una capacitat de sentir i interactuar amb l'entorn que les plantes no mostren. Els animals i els homes són sensibles i responen a estímuls externs a ells en una forma que les plantes no semblen estar capacitades. Finalment, observa que la principal distinció entre els homes i els animals és bàsicament la racionalitat dels primers. 

 

Amb aquesta informació podem classificar l'ànima, allò que ens insufla vida i ens “anima”, en tres tipus principals en base a les seves funcions. Hi hauria clarament una ànima vegetativa, que és la que fa que qualsevol ésser viu estigui viu. S'encarrega de les funcions bàsiques que sostenen l'organisme i l'espècie, (nutrició i reproducció). L'exemple és desagradable, però sabeu que quan una persona entra en coma i perd el coneixement i la capacitat de moviment, però les seves constants vitals segueixen funcionant, deim que està en “estat vegetatiu”.  Però els animals i les persones tenen una ànima amb unes funcions superiors a les funcions mínimes de l'ànima vegetativa. L'ànima animal i humana té a més de la vegetativa una funció sensitiva. Certament, animals i humans percebem sensacions de l'exterior i aquestes ens estimulen a interactuar amb l'entorn. Sentim desig, ens movem, tenim impulsos. En molts de casos tenen els animals fins i tot algunes de les funcions de l'enteniment pacient, (imaginació i memòria), que podrien semblar exclusivament humanes. Si a més aquestes sensacions que ens arriben de l'exterior permeten als homes elaborar idees i conceptes a partir de l'abstracció de formes i són la base sobre la que s'origina el coneixement és simplement perquè l'ànima humana gaudeix d'una tercera funció que és la racional. L'ànima racional és la que facilita aquell enteniment pacient i agent que hem descrit quan parlàvem del procés de coneixement. 

 

Tenim així tres tipus d'ànimes diferents: la nutritiva o vegetativa, la sensitiva i la intel·lectiva i racional. Cada una de les superiors posseeix les funcions de les inferiors a ella. Així, l'ànima sensitiva té, a més de les funcions d'assimilació i reproducció pròpies de la vegetativa, les seves pròpies funcions perceptives i sensibles. Igualment, l'ànima superior, la intel·lectiva o racional, posseeix les funcions de les altres dues i a més la de l'intel·lecte que fa possible el coneixement, la ciència o l'ètica (els animals no es comporten moralment) i la política.  Observau com clarament la divisió tripartita de l'ànima d'Aristòtil respon a criteris molt més biològics i funcionals que la de Plató. Està exempta de connotacions espirituals i metafísiques i s'allunya del misticisme platònic. Té a més una implicació òbvia: l'ésser humà és mortal. L'ànima vindria a ser forma i el cos matèria, (si ho explicam en termes hilemòrfics), i com sabem, matèria i forma són indissolubles. Quan el cos mor, l'ànima també. En el cas de les ànimes vegetatives i sensitives no hi ha dubte. Moren amb ell. L'ànima intel·lectiva podria ser independent del cos, però l'ésser humà individual ja no seria la substància primera que és sense ella. Per a Aristòtil, la doctrina de la immortalitat de l'ànima platònica és literalment absurda. 

 

3.9. La lògica

 

 

 

 

La lògica no és un “descobriment” ni un “invent” d'Aristòtil com es diu vulgarment. Aristòtil no “inventa” la lògica senzillament perquè la lògica no es pot inventar. Els humans tenim una ment racional que funciona amb unes regles lògiques que estan predeterminades. Ningú les crea. No són convencions. Aristòtil el que fa és aturar-se a pensar en elles i les explica. I ho fa molt bé. Tant que tardarem molts segles en tenir aportacions noves més enllà de les que ell fa en lògica entesa com a disciplina teòrica. La lògica matemàtica del segle XX, la lògica formal, serà evidentment una passa endavant, però les bases del funcionament de la lògica varen quedar perfectament descrites per Aristòtil en el seu Òrganon. I aquí val la pena aturar-se en el sentit de la paraula “òrganon”. Significa literalment “instrument” i això és el que és la lògica per a Aristòtil, un instrument que ens permet conèixer i raonar. No un saber en sí mateix. Per això, per conèixer, caldrà aprendre a manejar aquest instrument i Aristòtil es dedicarà a analitzar els seus paràmetres bàsics de funcionament i explicitar-los i descriure'ls. Aristòtil sistematitza la lògica i és en aquest sentit que parlam d'Aristòtil com “el pare de la lògica”. No perquè la inventi. 

 

I com no podia ser d'una altra manera en un pensament sistemàtic, la lògica aristotèlica encaixa amb la seva concepció de la realitat i la seva teoria del coneixement. Què és el que hi ha en la realitat? Ho recordau? Sí, exactament, substàncies. Molt bé. I de què està composta la substància? De matèria i forma, molt bé. Què feia el nostre intel·lecte amb la substància? Abstracció: abstrau la forma identificant els caràcters d'aquella substància primera individual que coincideixen amb una substància segona genèrica. Bé, idò ja tenim la primera peça de la lògica aristotèlica: el concepte. Cream mentalment conceptes a partir de l'abstracció mental que fem de les substàncies que ens envolten. Molt més simple: tenim tot un món mental de conceptes en la mesura que la nostra ment conceptualitza allò que ens envolta. Una vegada feta aquesta conceptualització prescindim de la matèria i jugam amb els conceptes quan pensam. En aquesta primera passa, la meva ment  ha fet dues operacions per tal de definir i donar forma als conceptes: comprensió i extensió. Comprenem un concepte quan sabem què és el que vol dir per a nosaltres, quan sabem el conjunt de caràcters que necessitem per a formar aquell concepte. Fem extensió d'aquell concepte quan sabem a quins objectes podem aplicar-ho i a quins no. Comprenem el concepte “cavall” quan sabem definir què és un cavall a partir de les seves propietats fonamentals; fem extensió quan veim un cavall i podem dir “ostres, un cavall” o quan veim un hipopòtam i deim “això no és un cavall”. 

 

Sembla fàcil perquè és lògic: mentalment fem conceptes, convertim les substàncies en objectes mentals. Però amb això no basta. Només amb conceptes, no pensam. En un sentit lingüístic, els conceptes lògics són les paraules i el seu significat. Em podria aprendre totes les paraules del diccionari català-xinès i amb això no parlaria xinès, (ni català). La lògica és un llenguatge i només amb els conceptes no basta per entendre'l.  Perquè igual que les paraules tenen significat, però soles no tenen sentit, els conceptes tots sols no tenen sentit lògic. Hi ha per tant, una segona forma lògica per damunt del concepte: el judici. A través dels judicis el que fem és relacionar els conceptes entre sí. Un judici vindria a ser allò que  anomenam una proposició simple. És a dir una negació o una afirmació que puc fer sobre un subjecte. La proposició lògica equival en sintaxi al que anomenam oració simple. Efectivament, i com vos han fet aprendre els vostres impagables professors de llengua durant els darrers deu anys, l'oració és la “unitat mínima de la llengua dotada de sentit complet”. Si heu tingut sort, algun d'aquests impagables profes a més de fer-vos aprendre  això vos haurà explicat què punyetes significa. Significa que les paraules (conceptes per a Aristòtil) no tenen sentit. Tenen significat, (basta mirar el diccionari), però si no s'inclouen en una proposició simple no tenen sentit lògic ple. Si ara ve algú, obri la porta i diu “patata, calcetí, Aristòtil” ens quedarem estorats. No entendrem res per molt que coneguem el significat de les tres paraules que ha pronunciat. El sentit és una altra cosa i per això necessitam judicis o proposicions. El judici estableix una relació entre un concepte principal (al que anomenam subjecte) i un altre concepte que es predica d'ell, (el predicat). Un judici és doncs en termes lògics el mateix que una proposició simple en termes sintàctics: una afirmació o una negació que faig sobre una part de la realitat. I aquí ve la part més interessant de tot això: qualsevol judici, afirmació o negació que faci sobre la realitat, pot ser vertader o fals. Si ho és o no, ja no és un problema de la lògica, sinó de la ciència. M'explic, molta gent pensa que la lògica és una forma de descobrir la veritat. De fet, sovint es pensa que si una cosa és vertadera és que és lògica. No va per aquí. La veritat és un altre problema i sobre la possibilitat de conèixer-la o no tracten bona part de la filosofia del coneixement i de la filosofia de la ciència, però no la lògica. La proposició “els elefants viuen cinquanta anys” pot ser vertadera o falsa però això no li preocupa a un lògic. Preocuparà en tot cas als elefants o als zoòlegs i biòlegs que s'encarregaran d'esbrinar empíricament si el judici és vertader o fals. Si coincideix amb la durada de la vida dels elefants, serà vertader i si no serà  fals. Però en lògica l'únic que importa és que pot ser (que ha de ser) una de les dues coses. A partir dels possibles valors dels judicis, el que fa la lògica és relacionar els judicis entre sí per obtenir judicis nous. L'única preocupació del lògic és determinar si aquestes relacions entre judicis estan ben fetes o no. Els judicis han de ser a la força afirmatius o negatius i o bé universals o bé particulars. Les regles de la lògica, (que són les del món), obliguen a que entre judicis universals i particulars es donin certes relacions d'inclusió i exclusió, (per exemple, si l'universal “tots els moixos són mamífers” és certa, és inacceptable com a cert un judici particular del tipus “el meu moix no és un mamífer”). Igualment es donen relacions d'oposició  de sentit entre afirmacions i negacions, (no puc acceptar a la vegada la negació i l'afirmació d'un mateix judici, per exemple). Aristòtil plasma les relacions primàries entre judicis en el seu famós quadre d'oposició dels judicis, definint quan dues proposicions són contràries, (quan no poden ser certes a la vegada), contradictòries, (si una és certa l'altra és falsa i viceversa),  subcontràries (el particular afirmatiu i el negatiu no poden ser falsos a la vegada, però sí poden ser els dos vertaders), i subalternes, (relació òbvia segons la qual tot universal inclou el seu particular).   Per exemple, donat l'enunciat particular “tots els estudiants són brillants”, (tant si és cert, com si no aquest judici), tenim un judici contrari, (“cap estudiant no és brillant”), un judici contradictori, (“algun estudiant no és brillant”), i un judici subaltern, (algun estudiant és brillant”). Les relacions de veritat i falsedat entre ells són molt clares a partir del quadre d'oposicions, de manera que coneixent el valor de veritat d'un d'ells podem establir la veritat o falsedat necessària dels altres. 

 

Recapitulam i seguim: convertim les coses en conceptes i amb els conceptes fem judicis. Els judicis són afirmacions o negacions que poden ser veritat o mentida en tant coincideixin o no amb la realitat a la que fan referència. Fins aquí, no pot ser més fàcil. És lògic. Hi ha un tercer esglaó, una tercera forma lògica elemental a més dels conceptes i els judicis: el raonament. És imprescindible per a pensar. La nostra ment raona amb la informació  que té. Raonar significa arribar a determinar la falsedat o veritat d'un judici a partir d'un altre o de més d'un altre judici. És a dir, raonam quan encadenam judicis entre sí i podem obtenir altres judicis derivats dels inicials. Els raonaments principals que podem fer són de dos tipus: deductius i inductius. Un raonament és deductiu quan a partir d'uns judicis determinats de tipus generals puc demostrar la veritat o falsedat d'un enunciat particular. Si vaig en el sentit contrari i d'una sèrie d'enunciats particulars extrec un altre de general el que he fet és un raonament inductiu. La ciència utilitza els dos tipus de raonament, però a l'hora d'establir enunciats de validesa universal com són les lleis científiques no té més remei que fer induccions, (i aquest serà un dels seus problemes principals com veurem en el seu moment). 

 

Els raonaments, deductius o inductius, són inferències i les inferències són sistemes de relació entre els judicis que tenen unes regles pròpies. És a dir, la lògica necessita d'unes regles que permetin encadenar entre sí els judicis de forma adequada i aquestes regles de la lògica no són convencionals, ni voluntàries, ni optatives, ni depenen de nosaltres. Tampoc les inventa Aristòtil. Hi són i punt. Una ment racional no pot anar contra elles i són tan evidents que no poden ni necessiten ser demostrades. Aristòtil les defineix molt clarament i les resumeix en tres principis fonamentals:

 

-El principi de no contradicció, (segons el qual una cosa no pot ser i no  ser al mateix temps, (i per tant, una afirmació i la seva contrària no poden ser certes a la vegada en un mateix sistema de referència).

-El principi d'identitat, segons el qual qualsevol cosa és idèntica a ella mateixa. 

-El principi del terç exclòs, A és igual a B o no ho és, no hi ha una tercera possibilitat. 

 

Aquests tres principis són evidents en sí mateixos i indemostrables. Qualsevol raonament ben fet ha de respectar-los i així funciona una ment lògica. A més, per a Aristòtil,  no són únicament principis lògics, sinó que també són ontològics, és a dir, la realitat és així. De fet, si una ment lògica no pot anar contra ells és perquè això seria anar contra la pròpia estructura ontològica de la realitat. 

 

Aristòtil dedica bona part dels seus estudis sobre lògica a parlar del raonament deductiu i més concretament d'una de les seves formes principals: el sil·logisme. Un sil·logisme és un raonament bàsic en el que a partir de dos judicis que ens serveixen de punt de partida, (premisses), podem obtenir un judici nou al que anomenam conclusió. El sil·logisme ben construït és el model ideal de raonament deductiu perquè en un sil·logisme correcte, si les premisses són vertaderes, la conclusió és necessàriament vertadera. Els sil·logismes són el recurs més utilitzat a l'hora de deduir, però no tots els sil·logismes són correctes en virtut de les regles de la lògica. Sovint s'utilitzen com si fossin vàlids arguments sil·logístics que no ho són. Els sofistes ho feien regularment amb facilitat. Com podem saber quan un sil·logisme és vàlid? Aristòtil observa que hi ha uns requisits necessaris per a que un sil·logisme funcioni correctament. Per començar, si alguna de les premisses no és afirmativa, no hi ha cap conclusió possible que s'en derivi lògicament d'elles. És a dir, que de dues negacions no podem extreure correctament cap afirmació vertadera (ni cap negació). En segon lloc, cal que al menys una de les premisses sigui universal, és a dir que de dues afirmacions o negacions particulars tampoc no podem extreure cap conclusió. Igualment obvi és que de dues afirmacions només pot resultar una conclusió afirmativa o que si entre les premisses hi ha una negació, la conclusió també ha de ser negativa. No em puc estendre molt i si voleu més informació, podeu consultar els apunts de primer de batxillerat que estic segur que tots conservau amb amor i “carinyo”. 

 

Tot el que he explicat (molt superficialment) permet a Aristòtil delimitar les formes vàlides i no vàlides d'un sil·logisme. Un sil·logisme és vàlid quan de la veritat de les premisses se'n deriva necessàriament la veritat de la conclusió i només són vàlids els sil·logismes que respecten tots els condicionants anteriors. La qüestió és que la gran quantitat de combinacions possibles entre premisses i conclusió (combinant els seus valors de negació/afirmació i de particular/universal) queden reduïts a unes poques formes vàlides de sil·logisme.

 

Els estudis lògics d'Aristòtil seran molt utilitzats en segles posteriors com a eina per a la demostració. El propi Aristòtil considerava la lògica un instrument d'investigació científica. La idea subjacent és que el llenguatge té unes estructures iguals a les del món. El llenguatge és la nostra manera de “dir” el món i la forma en que està estructurat el llenguatge ve a mostrar-nos la forma en que està estructurada la ment i ambdues coses la forma en que està estructurada la realitat.  És així, la lògica aristotèlica és la correspondència formal a la seva teoria de la substància. En el fons, l'ésser és substància individual, (conceptes), de la que podem predicar els seus accidents, (categories), i fer judicis, (proposicions), que encadenam en raonaments, (sil·logismes). Si les regles de la lògica són inviolables es perquè són les mateixes regles en que està constituïda la realitat, (els tres principis que he exposat són principis ontològics més que lògics, (“l'ésser és o no és”, “l'ésser és igual a ell mateix”, etc...).