LA BANYERA VOLADORA
filosofia al batxillerat
#2. Plató
Plató, (427-347 aC), és el filòsof més important de la Grècia clàssica. És també el més influent en la nostra manera d'entendre el món per molts de motius, però particularment perquè el cristianisme s'apropiarà de les seves teories i ens les farà arribar traduïdes a un llenguatge religiós per pura conveniència intel·lectual. Si hagués de definir la filosofia de Plató en una sola paraula diria “idealisme”. Efectivament, Plató és un idealista. De fet és el primer gran idealista i gairebé el podríem considerar el creador de l'idealisme. Però què significa ser idealista en filosofia? Significa bàsicament creure que la realitat no és física ni material, sinó purament conceptual i el que és més important: intel·ligible. Per a Plató idealisme significa a més, de forma probablement desmesurada i exagerada, que les idees que tenim de les coses són més reals que les pròpies coses i que precisament el món és món perquè és comprensible racionalment, a través de l'intel·lecte. Per a Plató, conèixer la realitat no és percebre o captar la matèria, ni sentir allò que aquesta ens permet copsar d'ella. Aquesta matèria sensible que percebem és una part ínfima i enganyosa de la realitat. Conèixer la vertadera realitat és conèixer-la intel·lectivament. Les idees del món són el món vertader. Així de simple. Així de complicat.
2.1. Context social, polític i filosòfic
Plató és deixeble avantatjat de Sòcrates. Aprendrà de les seves teories i viurà les seves lluites dialèctiques amb els sofistes. Viurà Plató també de forma traumàtica la mort del seu mentor i aquest fet el marcarà considerablement. Plató viu a l'Atenes del segle IV aC. El seu context filosòfic és justament el que hem explicat fins ara: un debat permanent sobre la possibilitat d'assolir la veritat i l'essència de la realitat en un món de permanent canvi. El debat ja exposat en els primers filòsofs de la natura en termes de canvi i permanència i reconsiderat des d'un punt de vista antropològic pels sofistes i Sòcrates. És possible el coneixement? Puc arribar a assolir la veritat?
Abans del naixement de Plató la ciutat d'Atenes viu el seu moment de màxim esplendor. La victòria dels grecs contra els perses a les guerres mèdiques, (490 a.C.), havia donat lloc a una situació de preponderància i hegemonia d'Atenes sobre les altres ciutats gregues. La ciutat liderava la Lliga de Delos, una espècie de confederació militar i econòmica de diferents polis. Era el centre polític, comercial i cultural del món grec i dirigida per Pèricles la ciutat va desenvolupar-se en tots els sentits. Atenes liderava un món grec basat en el comerç i amb una forma de govern, la democràcia, que reflectia els interessos d'una burgesia comercial benestant. L'esplendor econòmic i l'estabilitat política donaren lloc també a un important desenvolupament cultural i artístic. Però la ciutat d'Esparta recelava de la preponderància atenesa. Esparta, potència militar més arrelada a formes aristocràtiques de govern com la tirania, s'enfrontà a Atenes en la llarga guerra del Peloponès, (que començà l'any 431 aC i durà prop de trenta anys). Esparta derrotà Atenes i implantà un cruel govern tirànic, (els govern dels trenta tirans), que fou derrotat posteriorment en una revolta que reinstaurà la democràcia. Però la nova democràcia no tenia res a veure amb la de l'esplendor del segle de Pèricles i la inestabilitat, l'afany de revenja i les persecucions polítiques provocaren injustícies patents com la condemna a mort de Sòcrates, mentor de Plató. Aquesta és la tessitura històrica en que neix i viu Plató. Viu doncs, una guerra, una postguerra, un període llarg d'inestabilitat política i el declivi d'una societat que havia estat esplendorosa. Precisament la inestabilitat política i el fracàs dels dos models de govern en conflicte, (democràcia i tirania), portarà a Plató a elaborar la seva doctrina política del filòsof governant amb la intenció de trobar un sistema de govern ideal que pogués aplicar-se a qualsevol ciutat del món.
En quant al context filosòfic, la preocupació per l'ésser humà i el debat entre el relativisme i el subjectivisme sofista i l'intel·lectualisme socràtic emmarcaran la formació intel·lectual d'un Plató que tractarà de resoldre el conflicte entre permanència i canvi aparent amb la seva teoria de les idees, en la que permanència i essència i canvi aparent es conjuguen de forma admirable.
En definitiva, Plató viu el final d'una època, l'esplendor d'una Atenes cultural i econòmicament preeminent que pateix un declivi que ja no té marxa enrere. Filosòficament, però, és un moment de màxima profunditat, amb el mestratge d'un Sòcrates incomparable en un enton intel·lectual on la discussió filosòfica és viva com poques vegades s'ha vist al llarg de la història.
2.2.Vida
Plató neix l'any 427 aC a la ciutat d'Atenes. El seu nom vertader era Aristocles, (Plató és un malnom que significa “ample d'espatlles”). El seu origen és aristocràtic i la seva família va tenir càrrecs en els diferents governs que es succeïren en l'època de major inestabilitat política de la ciutat. De ben jove Plató conegué Sòcrates i el seu influx intel·lectual el marcà profundament. Durant vuit anys va ser el seu deixeble i quan Sòcrates va ser executat injustament pel govern de la ciutat Plató va decidir marxar d'Atenes.
Viatjà per la Mediterrània i visità ciutats gregues com Corint, Cirene i Mègara. A Sicília entrà en contacte amb el pensament matemàtic dels pitagòrics, que serien juntament amb el pensament socràtic una de les grans influències de Plató. Després va viatjar a Siracusa on va entrar en contacte amb el tirà de la ciutat, Dionís I, al que va intentar influenciar políticament. Faria el mateix vint anys més tard amb el seu fill Dionís II en un segon viatge. Plató pretenia que els monarques poguessin donar forma real al seu projecte ideal d'una república governada per intel·lectuals, però sempre va sortir molt malparat d'aquests intents.
De tornada a Atenes, amb 40 anys, fundà la famosa Acadèmia platònica, destinada a convertir-se en un dels majors centres culturals de l'antiguitat. Plató va impartir els seus ensenyaments a deixebles i amics a l'Acadèmia al llarg de vint anys. Va ser considerat el millor centre de formació de Grècia i el caràcter didàctic de moltes de les obres platòniques té a veure amb la funció pedagògica de Plató en aquesta escola. A l'Acadèmia s'estudiava filosofia, però també medicina, retòrica, astronomia i, molt especialment, matemàtiques. Era un important centre de transmissió de coneixement.
Plató va morir a Atenes l'any 347 aC. L'Acadèmia seguí funcionant (en diferents etapes i amb daltabaixos) i es dedicà a transmetre el platonisme com a corrent filosòfic fins el segle VI.
2.3.Obra
La major part de l'obra de Plató està escrita en forma de diàleg i amb una clara finalitat didàctica, En aquests diàlegs fluids i entretinguts abunden els mites i els exemples i la fórmula sovint és la mateixa: un personatge defensa les tesis platòniques, (la majoria de vegades aquest personatge és Sòcrates), enfront d'un rival que pot ser un sofista o un deixeble que acaba sempre reconeixent la superioritat dialèctica del primer.
Conservam aproximadament trenta diàlegs platònics. Normalment es classifica l'obra platònica en quatre grans períodes. El primer és de gran influència socràtica i en ell Plató es dedica a exposar el pensament del seu mestre. Sòcrates és el protagonista de la majoria d'aquests diàlegs. En un segon període, anomenat de transició, Plató comença a qüestionar alguns aspectes de la doctrina socràtica i a formular la seva pròpia filosofia. Aquesta s'exposa fonamentalment en el seu període de maduresa on escriu es seves obres més significatives i prenen forma els aspectes més rellevants de la seva teoria del món de les idees, la teoria del coneixement i la doctrina de l'ànima tripartita. Finalment, en el darrer període de la seva vida, ja vell, criticarà alguns aspectes confusos i controvertits de la seva pròpia teoria de les idees i donarà lloc a un pensament platònic més profund i menys conegut que alguns intel·lectuals consideren el “vertader Plató”.
Aquests són els diàlegs que conservem dels diferents períodes:
Període socràtic: Apologia de Sòcrates, Critó, Eutifró, Laques, Ió, Protàgores, Càrmides, Lisi i el primer llibre de La República
Perìode de transició: Gòrgies, Menó, Eutidem, Hipias I, Hipias II, Cràtil i Menexéè.
Període de maduresa: El banquet, Fedó, La República, (llibres del II al IX) i Fedre.
Període de vellesa: Teetet, Parmènides, Sofista, Polític, Timeu, Crities, Lleis i Epinomis.
D'entre totes aquestes obres, normalment s'utilitzen per a apropar-se i iniciar-se en el pensament platònic La República, (en el llibre VII exposa el seu famós mite de la caverna i la seva proposta política del filòsof governant) i el Fedó i el Fedre, (on explica la seva doctrina de la immortalitat de l'ànima). El banquet és un diàleg on es parla magistralment sobre l'amor i la bellesa i en el Timeu Plató explica la seva cosmologia.
2.4.Influències en Plató
Evidentment, la primera i més gran influència platònica és Sòcrates. La recerca de la veritat, el paper de la raó en aquesta recerca, la intel·ligibilitat del món i l'intel·lectualisme moral seran aspectes que Plató heretarà del seu mestre i als que donarà la seva pròpia forma en la teoria de les idees.
La segona gran influència clarament destacable en Plató és el pitagorisme. Els pitagòrics defensaven la concepció d'un cosmos ordenat matemàticament, la idea d'un univers harmònic i proporcionat geomètricament. Per a Plató les matemàtiques i particularment la geometria suposaran una forma superior de coneixement pel seu nivell d'abstracció i perfecció. En el frontispici de l'Acadèmia platònica es podia llegir un lema que prohibia l'entrada a qualsevol persona que no sabés matemàtiques. La geometria és l'exemple perfecte del que seran les idees platòniques: entitats no físiques eternes i immutables que són forma pura sense matèria, (un quadrat o un rectangle són formes pures mentals, no depenen de l'existència en el món físic d'objectes quadrats o rectangulars, però el coneixement del quadrat o del rectangle com a forma pura ens permet conèixer qualsevol quadrat o rectangle del món físic).
Però Plató té altres influències. D'entre els presocràtics, com no, Heràclit i Parmènides. D'Heràclit accepta la idea del canvi permanent en la matèria i en les coses en tant que ens particulars. La matèria és finita i corruptible. Accepta doncs també la idea heraclitiana de que l'essència subjacent a aquest canvi es podria captar només a través de l'intel·lecte i no dels sentits. Però Parmènides per la seva part li aporta la idea d'una essència necessària, immutable i eterna de l'Èsser. Plató farà una síntesi de la dicotomia plantejada pels dos grans filòsofs presocràtics.
I com a influències que Plató rebutja, clarament, la dels sofistes i el seu relativisme i escepticisme inacceptables tant des del punt de vista epistemològic (per la impossibilitat de fonamentar el coneixement) com des del punt de vista moral.
2.5.La teoria del món de les idees
Comencem a abordar la filosofia de Plató a partir de la seva teoria fonamental: la teoria del món de les idees. És una teoria molt coneguda i bàsicament és podria sintetitzar en el postulat de l'existència de dos mons clarament diferenciats: el món sensible i el món intel·ligible. El món sensible és el nostre, el món material i físic de les coses i els objectes que coneixem a través dels sentits. És un món proper i accessible en el que com deia Heràclit tot canvia constantment. Els objectes del món sensible estan sotmesos a la degeneració i corrupció de la matèria, són finits i igual que neixen, moren. Però hi ha un altre món, el món intel·ligible, el món de les idees, al que no podem accedir a través dels sentits. Les idees són entitats que expressen la intel·ligibilitat del cosmos i de tot el que existeix. Les idees són superiors a les coses perquè són perfectes i eternes. Són permanents, immutables i són l'essència vertadera de totes les coses.
Sembla estrany, però no ho és. Una persona bella és bella, però ho deixarà de ser. De fet, fins i tot deixarà de ser persona i morirà. Ni el bottox, ni la cirurgia estètica ni la medicina moderna poden combatre la inexorabilitat d'aquesta llei natural. Però què és el que fa que aquesta persona sigui bella? O què és el que fa que sigui persona? Doncs la idea que ha d'existir de forma necessària de “bellesa” o de “persona”. Aquestes idees no depenen de la matèria, no són entitats físiques, però gràcies a elles la matèria cobra sentit i és el que és. Per a Plató la intel·ligibilitat de les coses que ens envolten es deu a l'existència de les idees en un món superior.
Aquí cal puntualitzar unes quantes coses. La paraula “idea” en Plató no té les connotacions que pot tenir per a nosaltres. La idea platònica no és el resultat de la meva imaginació, no és el fruit de la meva activitat mental com quan deim en el nostre llenguatge ordinari “he tingut una idea”. Les idees platòniques no són res que depengui de nosaltres ni són una creació intel·lectual nostra. Més aviat al contrari, són entitats vives i eternes que existeixen amb independència de la matèria, del món sensible i de nosaltres mateixos. En tot cas, el meu intel·lecte em permet si està ben orientat aproximar-me mitjançant la dialèctica ascendent a la contemplació d'aquest món de les idees, però l'existència de les idees no depèn de mi ni de la meva intel·ligència. No són un producte de la meva ment. No són ni tan sols contingut mental. Són entitats reals en sí mateixes, però alerta, perquè “reals” no vol dir “materials”. No són tangibles ni perceptibles pels sentits. Són formes pures. Si vos fixau, les idees platòniques reuneixen totes les característiques que definien l'Ésser de Parmènides, (úniques, vertaderes, immutables, eternes...), i és així perquè les idees són per Plató més reals i més vives que les pròpies coses. S'ha discutit molt sobre fins on podem entendre aquesta realitat no física de les idees en Plató. Les modernes teories lingüístiques compararien el concepte d'idea amb el de significat, que és el que és independentment de quin sigui el significant amb el que el fem reconeixedor. Així, les idees són el significat de les coses i el món.
Tot el que existeix en el món sensible és una còpia imperfecta d'una idea. Absolutament qualsevol cosa, objecte, ésser o entitat del món físic és una còpia d'una idea superior que no és física. Les coses en llenguatge platònic “participen” de la idea. Per influència pitagòrica, Plató ens parla d'un demiürg, una intel·ligència ordenadora de l'univers que articula la matèria informe i li dona forma a partir de les idees que serien com el motlle arquetípic i perfecte de totes les coses.
On ens porta això? A un dualisme que separa clarament allò sensible, que podem percebre i captar a través dels sentits, d'allò intel·ligible, que només pot ser entès i abastat per l'enteniment. Ens porta també a un univers ordenat intel·lectualment. Ens porta a una divisió de la realitat que perdurarà al llarg de tota la història del pensament fins els nostres dies amb conseqüències que ni el propi Plató podia imaginar.
2.6. Antropologia platònica: cos i ànima
El dualisme del món es reflecteix també en el dualisme antropològic que Plató ens plantejarà per a entendre l'ésser humà. Novament en aquest dualisme es fa palpable la influència pitagòrica. Els pitagòrics pensaven que el cos era una presó per a l'ànima i que tot allò material i físic era impur. Consideraven que l'ànima incorpòria havia viscut prèviament fora d'aquesta presó i que podria tornar a alliberar-se d'ella si es purificava a través del coneixement matemàtic i intel·lectual. Aquesta purificació o catarsi ens pot remetre a creences molt difoses sobre la immortalitat de l'ànima i els seus cicles periòdics, (ho trobam per exemple en les creences en la reencarnació i el karma dels budistes o els hindús). De fet, i per influència pitagòrica, Plató no només defensa la immortalitat de l'ànima sinó també la seva transmigració (metempsicosis) d'un cos a un altre.
En aquest sentit, Plató farà seva la idea d'un ànima eterna empresonada en un cos mortal i la farà casar amb la seva teoria d'un món dual en el que la matèria sensible i les idees intel·ligibles formen dos aspectes diferents de la realitat. El cos, evidentment, seria la part material de l'ésser humà. El seu lloc és al món sensible, no pot sortir d'ell. Per tant, està condemnat a les seves inefables lleis de degeneració, canvi i corrupció. Com tota matèria, el cos és mortal i està destinat a desaparèixer. L'ànima, en canvi, és immortal, eterna, no corpòria ni física ni sotmesa a les vicissituds del canvi material. L'ànima és intangible, simple, indissoluble i intel·ligible. Això ens porta lògicament a una conseqüència: l'ànima preexisteix al cos i segueix viva quan aquest mor.
Caldria ara fer un incís i un breu parèntesi per explicar unes quantes coses. Tot això de l'ànima i el cos no vos resulta poc familiar senzillament perquè el vostre imaginari cultural s'ha ben nodrit d'aquestes idees a través del cristianisme. Sigueu o no creients, el cristianisme és un dels pilars culturals de la nostra civilització i és inevitable quan parlam d'ànima entendre d'una forma o d'una altra aquest concepte a la manera cristiana. De fet, tot això de l'ànima immortal i el cos ens encaixa en la cosmovisió cristiana del món igual que la idea d'un demiürg com a intel·ligència superior que ordena i dona forma a la matèria. Vos deman per favor que no vos deixeu confondre. Si hi ha totes aquestes coincidències és perquè el cristianisme fa seves les teories de Plató i les adapta per donar cobertura intel·lectual a la seva pròpia doctrina, però Plató no ens parla de Déu ni de l'ànima en termes religiosos. Considereu que Plató viu cinc segles abans del naixement, expansió i difusió del cristianisme i no hem de confondre els termes. La paraula ”ànima” (psique per als grecs) en general era sinònim de “principi vital”, de “moviment”. L'ànima és allò que fa que el cos inert prengui vida i es mogui, (la expressió llatina “anima” és molt clara en aquest sentit). Té més a veure amb la respiració (el buf que alenam i ens fa viure) que no amb qualsevol consideració mística o religiosa. L'ànima és mou a ella mateixa i al cos, mentre que el cos sense ànima ni viu ni es mou. Hem d'entendre aquesta ànima com la part intel·lectiva de l'ésser humà. Totes les connotacions religioses que pot tenir el concepte “ànima” vindran després. Així, el que tenim doncs és una ànima que dona vida al cos, que l'impregna moviment i que, com hem dit, és anterior a ell. L'ànima necessita purificar-se i alliberar-se del cos, necessita desencadenar-se i alliberar-se i l'única manera és allunyar-se de tot allò corpori, (les passions, les sensacions, l'esclavitud del cos...), i dedicar-se al coneixement i contemplació d'allò pur en la mesura que pugui. L'ànima de l'individu que és capaç de abstraure d'allò físic i guiar el seu intel·lecte cap el món de les idees es podrà purificar i ascendir-hi quan el cos mori.
Per a Plató l'ànima és tripartita. Totes les ànimes tenen una part racional, una part irascible i una part concupiscible. La part concupiscible és la que afecta als instints o les baixes passions, (menjar, beure, sexe...). És la part que ens “animalitza” per dir-ho d'alguna manera i per moderar aquests instints bàsics fa falta la virtut de la temprança. Per altra banda, la segona part, també passional, afecta les passions nobles, aquelles que enalteixen l'ésser humà, (el valor, l'amor, la força de voluntat...). La virtut pròpia d'aquestes passions és la fortalesa i l'ànima que posseeix aquesta és l'ànima pròpia el guerrer noble i valerós. Finalment hi ha una part de l'ànima purament racional. Aquesta ens diferència de la resta d'animals, (que també viuen i es mouen i per tant tenen una “ànima” però no racional). L'ànima racional és la que pot desprendre's de tot allò material i físic i apropar-se al món de les idees, d'allò etern i insondable. La virtut pròpia d'aquest tipus d'ànima seria la saviesa i en un altre sentit més pràctic la prudència.
Comprendre l'ànima tripartita és bàsic per entendre l'antropologia platònica i ens resultarà necessari per a entendre també la seva proposta política. Com hem dit, tots els éssers humans tenen una ànima i tota ànima té aquestes tres parts, però no en totes les ànimes aquestes parts hi són presents en la mateixa proporció. De fet, en lloc de parts, podríem parlar de forces antagòniques. En algunes persones predomina la part racional i són més sàvies i s'allunyen més fàcilment dels condicionants i desitjos del cos. En altres predominen les passions nobles i en altres bàsicament predomina el seu aspecte més instintiu i animal. Segons el tipus d'ànima que tenim som d'una forma o d'una altra. Plató ho explica poèticament de forma molt gràfica en el seu mite del carro alat en el diàleg Fedre. En aquest mite, Plató compara l'ànima amb un carro alat estirat per dos cavalls forts i poderosos. Un dels cavalls és negre i salvatge, vol volar cap a baix i allunyar-se del món etern de les idees. L'altre cavall, blanc i noble, vol volar en direcció contrària cap amunt. El carro està dirigit per l'auriga que tracta d'equilibrar els cavalls i dirigir el carro. Les ànimes humanes viatgen en aquest carro i s'apropen més o menys al món de les idees en funció de quin dels cavalls té més força. El cavall negre (la part concupiscible) i el blanc (la part irascible) lluiten entre sí mentre l'auriga, (la part racional), tracta de guiar-los. Si no pot, l'ànima pot caure del carro, perdre les ales i veure's obligada a establir-se en quelcom sòlid, (un cos), on viurà temporalment en el món sensible.
Ja sé què estau pensant... Idees eternes i intangibles? Cavalls que volen? Carros amb ales? Ànimes immortals? Però això no era un curs de filosofia? On són el logos i la racionalitat que reivindicàvem? Havíem de parlar de Plató i sembla que estiguem a una pel·lícula de Harry Potter! Feis un esforç per no malentendre els mites platònics literalment. Plató és un filòsof que s'expressa de forma poètica per resultar mes comprensible i didàctic, però ell no creu realment en un cel etern ple de carros amb ales que transporten les ànimes. El que importa ara és no perdre el fil de l'explicació, més tard tractaré de donar-li sentit a tot això. Quedau-vos només amb aquesta idea: una ànima amb tres parts i un cos lamentable que ens reté en la materialitat del món. Això som les persones ni més ni menys per a Plató.
2.7. Teoria del coneixement
Parlem ara del coneixement, recordau que la filosofia va d'això i no de cavalls. Recordau també que la disputa entre Sòcrates i els sofistes venia per la torbadora proposta sofística de la impossibilitat del coneixement. Recordau que tot Plató és un intent de clarificar els problemes filosòfics amb que es troba per resoldre'ls amb el primer gran sistema de pensament de la història. Com s'enfronta Plató al problema de la possibilitat del coneixement? Bé, com podeu imaginar, el coneixement vertader serà el de les idees. Conèixer les coses del món material i físic no és coneixement encara que ho sembli. El coneixement és gradual i hi ha diferents nivells de coneixement de la realitat. Plató ho expressa amb un símil, conegut com el símil de la línia. Imaginau una línia recta. Imaginau també que aquesta línia està segmentada en dues parts. I cada una d'aquesta en dues més. La primera meitat de la línia és el que s'anomena “doxa”. La paraula grega “doxa” significa “opinió”, en el sentit que és un coneixement no demostrat, no necessàriament vertader. La doxa és un coneixement vulgar, accessible a tothom. Bàsicament es pot dividir en dos: el coneixement de les imatges, de la part de la realitat que ens entra pels sentits (eikasia) i en la creença (pistis), el coneixement que pensam tenir dels objectes que ens envolten. Aquests dos nivells inicials són coneixement aparent, ni racional ni intel·lectual. Val a dir que la majoria de persones no van més enllà en la línia del coneixement perquè la eikasia i la pistis els permeten viure en el món i interactuar amb ell. Però sí seguíssim progressant en la línia arribaríem a un nivell superior a la doxa. És el nivell del coneixement intel·lectiu, allò que es pot traduir per ciència o intel·ligència amb el nom de “epistemé”. L'epistemé és un coneixement superior, que no depèn ja dels sentits ni de la matèria i que fa abstracció d'ambdues coses. El primer nivell d'epistemé és la “dianoia” (pensament). La dianoia fa referència al coneixement d'entitats no físiques com els nombres, les figures geomètriques o les relacions lògiques i matemàtiques. Per a Plató és un coneixement superior al que només poden arribar alguns, però al que la majoria de la gent no hi arriba mai. Efectivament, per a tenir un coneixement dels cossos geomètrics o dels nombres, s'ha de tenir una capacitat intel·lectiva superior i transcendir els límits del coneixement sensorial que en tant que físic és només aparent. Hi ha un segon nivell d'epistemé, un quart nivell de coneixement, anomenat “noesi”. És el coneixement vertader, el coneixement de les idees. Un coneixement superior al que no tothom pot aspirar. Un coneixement purament racional i intuitiu d'aquelles idees que són superiors a qualsevol ens físic o concepte matemàtic o geomètric. Les idees són abstractes i difícils de conèixer. El seu coneixement només és possible a través del que Plató anomena “dialèctica”. La dialèctica, (en realitat tot el procés del coneixement), és ascendent. S'ha d'entendre com una progressió en positiu cap amunt, cap el món superior. Com quan passau pantalles en un joc de la playstation, no podem passar al nivell superior sense haver superat els inferiors. (Plató no diu res de la playstation). Si Plató escriu diàlegs, no es només amb una finalitat didàctica com hem dit abans, sinó perquè el diàleg és la forma perfecta de mostrar aquesta forma ascendent del coneixement. A través del diàleg es passa de l'opinió inicial (doxa, coneixement no vertader) de l'interlocutor de Sòcrates a un coneixement vertader (epistemé) al que s'ha arribat de forma ascendent. A més, amb la sensació de que l'interlocutor ha arribat des del seu interior, cercant en la seva racionalitat les respostes a les preguntes que feia Sòcrates per dirigir el seu intel·lecte cap a la veritat. La dialèctica és per a Plató la tècnica per al coneixement, la forma de fer el camí ascendent de la doxa a l'epistemé. La dialèctica no és només una tècnica demostrativa de la veritat, (com poden ser la lògica o les matemàtiques), sinó que ens porta a la veritat. La dialèctica és sempre ascendent i positiva. En filòsofs posteriors, la paraula dialèctica adquirirà matisos d'oposició, conflicte i destrucció d'una postura o tesi per arribar a una altra contrària i serà entesa com una dialèctica negativa. En Plató la dialèctica és sempre una alliberació d'allò que no ens deixa veure i una superació d'un nivell inferior cap a un altre superior. A més és absolutament racional, no és un exercici místic d'il·luminació d'elevació a un món sobrenatural, sinó un esforç intel·lectual de superació. Això contrasta fortament amb algunes vessants posteriors de neoplatonisme (o fins i tot amb la interpretació cristiana que es fa de les teories de Plató) que adquireixen un to molt més místic i religiós que no racional.
Només dues coses més sobre les idees. La primera és que estan jerarquitzades. Les idees no són totes iguals. N'hi ha de superiors. Hi ha idees que estan per damunt de les altres i el seu coneixement és el coneixement més alt al que es pot aspirar. Per començar, n'hi ha de dos tipus: les idees de les coses, (idea de cavall, idea de cadira, idea de taula...), i per damunt d'aquestes les idees supèriors enteses com a primers principis (arkhai) que són més semblants al que per a nosaltres són conceptes abstractes (essències, propietats de les coses, relacions matemàtiques). Entre aquestes idees superiors, les idees supremes segons Plató són la idea de la Justícia, la idea de la Bellesa i, per damunt de totes i com a idea suprema, la idea del Bé. La idea del Bé és molt important. La Patrística cristiana (ja ho veurem) l'assimilarà amb Déu i li donarà un paper fonamental com allò que il·lumina tot el món. No parlam doncs exclusivament del bé moral, sinó que la idea del Bé és quelcom més. De totes formes, val a dir que aquesta assimilació amb Déu no la fa Plató (ni en té cap culpa). Plató no parla de Déu tot i que sí és cert que ens diu que les idees són “divines”. El que podem entendre és que les idees corresponen a allò etern, immutable. L'absolut que les religions monoteistes identifiquen amb Déu.
La segona cosa que vull que considereu és que les idees són innates i preexistents a nosaltres. Les idees són allà, tant si les coneixem com si no. De fet, Plató introdueix un concepte que em sembla fonamental: la reminiscència. Conèixer per a Plató és un acte de reminiscència de l'ànima, és a dir, que l'ànima recorda allò que ja ha vist en la seva vida anterior. Recordau que en el mite del carro alat l'ànima eterna i immortal viatja prop del món de les Idees i pot d'alguna forma contemplar-les. Després cau i és empresonada per un cos material en el que a més, oblida el que ha vist. Per a Plató aprendre o conèixer més enllà del que ens mostren els sentits és recuperar allò que ja sabem, allò que ja està dins nosaltres però que hem oblidat, (hi ha una paraula grega que explica això i m'agrada molt: “anamnesi”, deixar de tenir amnèsia). Dit d'una altra forma, tot el que hem de saber és captar la intel·ligibilitat del món a partir de la racionalitat que forma part de nosaltres. L'univers, el món, són intel·ligibles i podem comprendre'ls dialècticament en un exercici d'introspecció. Aquí novament, veim la influència pitagòrica i, sobretot, socràtica. Per la part pitagòrica, la matemàtica com a ciència demostrativa ens portava a l'acceptació de tot un món teòric o formal que només es pot comprendre racionalment. Per als pitagòrics els conceptes (forma pura, matemàtica) són més importants que els objectes (físics). Mentre que per la part socràtica, la certesa de que el coneixement vertader és un acte que es produeix a l'interior, a la psique, i no a l'exterior. Recordau allò socràtic del “coneix-te a tu mateix”. La veritat està dins la teva ànima. Només has de saber “mirar”, però no amb els ulls, sinó amb l'intel·lecte.
2.8. Teoria política:
doctrina del filòsof governant
Recordau que una de les màximes preocupacions de Plató és trobar un sistema de govern que funcioni donat que la inestabilitat política del seu temps i els sistemes de govern existents no semblen poder treure la ciutat de la seva crisi permanent i la seva decadència. Recordau que la tirania va ser desastrosa i la democràcia tampoc va mostrar-se eficaç a l'hora de solucionar els problemes dels atenesos. El que farà Plató, com a bon idealista, és plantejar un sistema de govern ideal, la primera utopia de la història de la humanitat. Coneixem aquesta proposta com la doctrina del filòsof governant.
Plató analitza els sistemes de govern existents i els classifica en una jerarquia en ordre de perfecció. L'aristocràcia (i la monarquia com a forma d'aristocràcia) són les millors formes de govern perquè en elles governen el millor o els millors, (aristós significa precisament això). Serien formes correctes de govern si s'estructuren de forma adequada i si es respecten les lleis. El problema és que majorment aquestes formes degeneren amb facilitat i es converteixen en formes perverses de govern per culpa dels governants o dels propis ciutadans governats. Una monarquia pot degenerar en tirania (on la voluntat d'una sola persona s'imposa sense atendre a la racionalitat ni a les idees de justícia i el bé) i un govern aristocràtic en una timocràcia, (govern dels militars, excessivament violent i injust) o en una oligarquia (govern del rics en el que ja només interessa el benefici i l'enriquiment personal o col·lectiu d'una minoria governant). La democràcia tampoc és una forma vàlida de govern ja que en ella no governa el més virtuós ni el millor. La democràcia permet que la voluntat de la majoria s'imposi tant si és correcta com si no, ja que en ella legislen tots i tothom fa sentir la seva veu. Un govern en el que governen tots és com un govern en el que no governa ningú. Com que a més la voluntat de les masses és fàcilment manejable, la democràcia és el govern de la manipulació i la sofisteria, la democràcia sempre acaba convertida en demagògia on no governa el millor, sinó el més popular. (Recordem que Plató rebutja la democràcia entre altres coses perquè és precisament un govern democràtic el que condemna Sòcrates, un home just, a mort). En qualsevol cas, cap sistema de govern és perfecte. Només la monarquia i l'aristocràcia s'apropen a la perfecció si realment són els millors els que governen, però això no habitua a ser així i aquestes formes de govern degeneren fàcilment com ja hem dit abans.
Entram així amb un concepte molt important en la filosofia política de Plató. Una forma de govern ideal ha de ser-ho en funció d'un ideal de justícia i allò just per a Plató no és que la voluntat de tots valgui igual, (això seria el que entenem per justícia equitativa i el que s'aplica en una democràcia), sinó que una societat serà justa només si cada un fa allò que pot fer millor, és a dir, si cada un ocupa el lloc que li correspon a la societat. Entenem així un concepte de la justícia com a ordre i per tant una societat justa com una societat “ordenada” en el sentit en que cada un està on millor pot estar en funció de les seves capacitats. Però com podem saber quin és el lloc que cada un ha d'ocupar en la societat perquè aquesta sigui justament ordenada?
En aquest sentit, la doctrina política de Plató, com tota la seva filosofia, estarà basada en la seva teoria de les idees i en la seva doctrina de l'ànima. Si com recordau dins l'ànima de tot home hi ha tres parts antagòniques que hi són de forma desproporcionada, seria lògic admetre que no tots els homes som iguals, que hi ha ànimes superiors en les que predomina la part racional i que hi altres ànimes on predominen les parts irascible o concupiscible. Bé, idò aquí ho tenim: cada home o dona ha d'ocupar el lloc en la societat per al que millor estigui capacitat en funció de la seva ànima. Aquells que tenen una ànima concupiscible, arrelada a allò material i físic, i es deixen portar pels seus instints més innobles han d'ocupar l'escalafó més baix: han de ser els productors, els treballadors, la ma d'obra d'una societat que necessita evidentment de camperols i artesans. Aquells altres que tenen una ànima irascible, capaços de deixar-se dur per les passions nobles com el valor, la força i el coratge per damunt de les seves necessitats primàries hauran de ser els guardians, els guerrers, els defensors de la ciutat, els protectors de la població. I els altres? Aquells que tenen una ànima racional són els cridats per governar. Per quin motiu? Lògicament, aquells que tenen la capacitat intel·lectiva per discernir clarament la idea de la justícia podran prendre decisions justes. Només aquells que coneguin clarament la idea del Bé podran fer el bé. Els filòsofs han de governar.
Què és el que amaga aquesta proposta política platònica? Bé, inicialment i per començar el que tenim és una proposta de control i selecció social que seria segurament entesa com a inacceptable en l'actualitat. Si el jutjam amb els ulls de la modernitat política evidentment Plató no és el que podríem dir un demòcrata. De fet, propugna un tipus de proselitisme intel·lectual que selecciona les persones en funció de les seves capacitats intel·lectuals i anul·la la llibertat individual en benefici de l'organització de l'estat. Ara bé, també és cert que la proposta política va acompanyada d'una proposta educativa pròpia que és molt exigent i que hauria de permetre que cada individu ocupi el lloc social que millor s'ajusta a les seves qualitats. L'educació és molt important en el sistema polític proposat per Plató. Segons Plató, tots els ciutadans (i ciutadanes) hauríem de rebre una educació obligatòria i ser formats en diferents disciplines de forma progressiva. El nivell d'exigència en la formació aniria incrementant-se i s'anirien descartant aquells que no assolissin el nivell requerit. És a dir, que tothom podria demostrar quin tipus d'ànima té i en funció d'aquesta seguir o no dins del sistema educatiu. Els primers en sortir seran els que es dedicaran a la producció, els artesans, Els altres seguirien rebent una formació cada vegada més exigent de la que sorgirien els guardians, físicament superiors i amb ànimes nobles i capaces. Seran els defensors de la ciutat i els encarregats de mantenir l'ordre. Seran una casta superior de guardians guerrers. Els pocs que quedassin, les ànimes més selectes, seguirien rebent una formació en filosofia i dialèctica que els prepararia per a poder contemplar les idees i també per a ser els millors governants. Aquests, els intel·lectualment superiors, estaran obligats a governar quan acabin el seu període de formació. I dic “obligats” perquè una ànima superior com la del filòsof que hagués assolit aquest estatus superior de cap manera voldria voluntàriament mesclar-se en assumptes mundanals i vulgars. L'activitat política, com a activitat humana que és, no resultaria atractiva per al filòsof una vegada assolit el coneixement d'allò vertader. Ha de governar la ciutat però no per interès personal o per treure'n un profit econòmic o material, ni per prestigi o fama; ell, el savi, està per damunt de tot això. Ho ha de fer com un servei a la polis en agraïment per la formació que ha rebut d'ella. Aquests filòsofs governants seran els magistrats, els encarregats de legislar, jutjar i governar.
La proposta platònica té moltes altres exigències, (ni els filòsofs ni els guardians poden tenir bens materials, ni família, ni possessions...). És en el fons un exercici d'enginyeria social en el que es creen “castes” que no es perpetuen de forma hereditària, sinó per selecció social. És una societat que no considera iguals tots els homes, (Plató parla d'homes d'or, de plata i de bronze), ni valora la democràcia com a bona, (allò correcte no pot dependre de l'opinió de la majoria, és correcte o no ho és independentment del que la majoria pensi). És un projecte utòpic perquè planteja una societat perfecta sense contemplacions morals o sentimentals i que mai s'ha arribat a posar en pràctica per motius evidents, (o no tan evidents). Per a molts, Plató és un defensor del totalitarisme per molt que els seus governants siguin savis. Els filòsofs governants governen i decideixen fins i tot el lloc que cadascú ha d'ocupar a la societat o amb qui s'han d'aparellar els ciutadans. Proposa pràctiques que en les modernes dictadures i sistemes totalitaris han estat habituals com l'eugenèsia, control de l'educació, el control social, la supremacia de l'estat sobre l'individu, l'eliminació de llibertats individuals i l'autoritarisme. Proposa mesures que en ulls de la modernitat política ens semblen fins i tot aberrants com que els nins siguin separats dels pares i passin a ser propietat de l'Estat. És un totalitarisme, però això sí, és un totalitarisme que no és arbitrari, sinó que es basa en una idea de justícia i en una pressuposada racionalitat universal. Un totalitarisme filosòfic?
2.9. Ètica: la idea del Bé
D'entre totes les idees, la idea suprema és la del Bé. Si recordam l'intel·lectualisme moral socràtic per a Sòcrates, (i per a Plató), el mal no és més que desconeixement del bé. Doncs Plató articula ara tota una teoria ètica en base a aquesta concepció socràtica a partir de la teoria de les Idees. El model platònic és contemplatiu. La racionalitat humana ens permet identificar i intel·ligir allò que és bo i allò que és bo no pot ser de cap manera una cosa relativa ni convencional com afirmaven els sofistes. El Bé existeix. Existeix independentment de qualsevol altra circumstància o valoració com una idea suprema que no només hem de contemplar, sinó que a més ens ha d'il·luminar i guiar. A més d'existir és intel·ligible, abastable a la meva raó i al meu intel·lecte. Així, l'ètica és una ciència en el sentit platònic: un coneixement vertader, no una doxa o opinió subjectiva com afirmaven els sofistes, ja que les veritats ètiques ho són en tant que els judicis de valor que han de regular la conducta humana es fonamenten necessàriament en veritats objectives de validesa universal i no en opinions o decisions subjectives.
2.10. El mite de la caverna
En el llibre VII de La República, Plató ens explica un mite molt conegut, inquietant i bell a la vegada. M'agradaria que el llegíssiu i per això no el vull contar aquí totalment. El punt de partida és el següent: imaginau uns presoners encadenats dins d'una fosca caverna de forma que només poden veure una paret. Imaginau que aquests presoners estan en la mateixa posició des de han nascut i que la seva posició i les seves cadenes només els permeten contemplar aquella paret i res més. En la paret algú projecta les ombres d'uns objectes que són reproduccions de coses reals del món exterior, que és allà fora, per damunt d'ells, a l'exterior. Cap d'aquests presoners ha vist mai l'exterior de la caverna, ni les coses reals, ni la llum del sol, ni els colors, ni el món que hi ha fora. Només ombres. Què passaria si un dels presoners aconseguís desfer-se de les cadenes i fugir? Què passaria si pogués pujar, ascendir, sortir de la caverna? I què passaria si veiés la llum del sol i totes les coses reals?
No vos cont més. Però és fàcil entendre que per a Plató nosaltres som aquests presoners. Encadenats com estem als nostres sentits i a allò físic i material ni ens adonam de que la realitat pot ser una altra cosa molt més elevada, complexa i bella. Ens conformam vivint entre les ombres perquè no podem fer el trajecte ascendent (dialèctic) d'alliberació de l'ànima. Pensar és això, rompre cadenes i alliberar-se. En això i en poca cosa més sóc platònic.
En resum
Què és el que tenim tot plegat? Fixau-vos bé: una teoria sobre la realitat, (dual, món sensible i món intel·ligible) que ens permet resoldre el dilema del canvi aparent i l'essència pròpia de les coses. Més enllà, tot un sistema de pensament articulat entorn aquesta teoria de la realitat. La distinció entre un món conceptual purament intel·lectual i un món material es mantindrà en filosofia fins els nostres dies. Podem considerar cada filòsof, teoria o sistema posterior a Plató en termes d'idealisme o materialisme i la distinció platònica és clau per entendre els camins del pensament filosòfic que ara s'obren i pels que transitarà tot el pensament occidental el els vint-i-cinc segles posteriors. L'idealisme implica a més una pressuposició elemental: l'univers és cosmos, és intel·ligible, està ordenat racionalment i es pot entendre. De fet, per als idealistes l'única forma d'entendre'l és intel·lectivament. És més, la idea del coneixement com una progressió i la distinció de sabers és també bàsica per delimitar el que serà en el futur el coneixement científic del que no ho és. El dualisme antropològic cos-ànima no és exclusivament platònic, però en Plató encaixa perfectament en una teoria global de més abast com és la de les idees. No ens resulta incòmode diferenciar la part espiritual o intel·lectual i la física de l'ésser humà com a dues parts diferenciades. De fet, ens sembla normal fer-ho així. El dualisme antropològic de Plató és essencial com a concepció de l'ésser humà independentment de la major influència que hagi pogut tenir posteriorment gràcies al (o per culpa del) cristianisme. I en l'àmbit de la política i l'ètica, les aportacions de Plató són notables. Per una banda, subordina l'ètica a la política. La virtut no és individual, si no que té a veure amb el lloc que ocupes en l'escalafó social i l'ànima. Plató defensa l'eugenèsia, l'elitisme intel·lectual, la selecció social i altres aspectes d'enginyeria social que ens semblen inhumans i inacceptables en un projecte utòpic de societat que, malgrat tot, és ideal. És ideal perquè segueix un model formal, abstracte, i perquè la seva finalitat és crear una societat perfecta.
En definitiva, deixant de banda el seu llenguatge poètic i les concepcions místiques i pseudoreligioses de la seva doctrina de l'ànima, (molt influenciada pels pitagòrics), tenim en Plató el primer filòsof de veritat de la història de la filosofia que ens planteja el primer gran sistema de pensament I el més complet. Algú va dir, possiblement exagerant una mica, que tota la història de la filosofia no són més que anotacions a peu de pàgina a les obres de Plató. El sentit d'aquesta frase no és altre que entendre que Plató toca tots els temes possibles en filosofia i ens planteja el punt de partida a partir del qual posicionar-nos. Efectivament, podem comparar qualsevol filòsof posterior amb Plató en funció de si accepta o no el dualisme, l'idealisme i el paper de la raó i les idees en la comprensió del món. Però segurament el que ha fet de Plató el filòsof més influent de la història hagi estat un fet històric d'enorme transcendència. En el segle IV dC l'Imperi Romà es converteix al cristianisme. El cristianisme es converteix en religió oficial i durant els segles posteriors les jerarquies eclesiàstiques cristianes faran una elaborada síntesi intel·lectual de la doctrina cristiana i el pensament platònic. La idea del Bé de Plató s'assimila amb Déu, que il·lumina i guia el creient en un camí ascendent on l'ideal contemplatiu de Plató adquireix una vessant gairebé mística. Igualment el platonisme serà la base filosòfica per a justificar la distinció entre el regne de Déu, (el mon intel·ligible de les idees platònic on tot és etern, perfecte i immutable i on hauria d'estar l'ànima), i el món terrenal, (el món sensible de Plató). No fa falta explicar ara l'enorme importància cultural que el cristianisme tindrà a tota Europa occidental en els segles posteriors a l'escissió de l'Imperi Romà. Aquesta influència cultural, més enllà del que és en sí la religió com a tal, és platonisme. Plató pensa en els nostres caps i subconscients de formes que ni ens podríem creure. De fet, l'aversió i rebuig cultural que Occident té envers el cos humà, (el tabú en que es converteix la sexualitat humana per exemple), és un efecte d'aquest platonisme que duim imprès en el nostre genotip cultural sense adonar-nos. Si el dualisme cos-ànima o la idea de la immortalitat de l'ànima ens semblen mínimament raonables és perquè culturalment som hereus d'ambdues tradicions, platonisme i cristianisme. Hem absorbit aquests conceptes culturalment en dos mil anys de cristianisme.
En un sentit crític, podem posar-nos de part de Nietzsche i acusar Plató de ser el culpable de la decadència de la nostra civilització. L'idealisme platònic pot ser malentès molt fàcilment i convertit en “dogma” intel·lectual. Encara que jo hagi insistit en que faceu un esforç per entendre els mites platònics com a recursos literaris i no entendre en un sentit místic conceptes com el de l'ànima i la seva immortalitat, reconec que l'idealisme platònic ens allunya del mon físic i d'una part de la realitat que sincerament a mi també em sembla prou real. Dir que la cadira sobre la que seieu és menys real que la idea de cadira que existeix en algun altre món pot fer reduir l'assumpte a una caricatura del que és, però és el que passa amb l'idealisme. Sobretot les filosofies materialistes, però també l'empirisme i la fenomenologia, ens recordaran que potser és un excés fugir del món físic i menysprear intel·lectualment de forma absoluta la matèria i la realitat física, ja sigui com a punt de partida del coneixement o com a única cosa que és pot conèixer. Acceptar Plató amb les limitacions epistemològiques derivades del sentit comú ens convida a cercar una realitat abstracta i conceptual sobre la que fonamentar el coneixement. Acceptar Plató literalment i sense restriccions ens porta a terrenys metafísics de difícil sustentació. Ens porta indistintament a Matrix, al país de les Meravelles o a El Dorado.
Si llegim els diàlegs del Plató jove, d'influència socràtica, percebem sempre una necessitat de diàleg i una intencionalitat didàctica. Però a mida que la teoria platònica va cobrant pes i va prenent forma, el Plató didàctic es va convertint en un Plató cada vegada més dogmàtic. Quan una teoria torna dogmàtica intenta imposar-se malgrat les possibles objeccions lògiques que se li puguin fer. El propi Plató se'n va adonar i va fer un exercici d'autocrítica que es fa patent en les seves obres de vellesa, especialment en el diàleg Parmènides en el que Sòcrates no pot resoldre de forma satisfactòria algunes objeccions lògiques a la teoria de les idees com sempre havia fet en diàlegs anteriors. Per exemple alguns problemes respecte els conceptes de participació i imitació en que es basa la relació entre la cosa i la idea, (parlarem d'això quan vegem l'argument del tercer home d'Aristòtil). Un altre problema realment important es planteja si ens demanam si existeixen idees de les coses vulgars, lletges i innobles. Si és així, com són aquestes idees, nobles i belles o lletges i innobles? Realment, la teoria de les idees és fàcilment criticable des d'un punt de vista estrictament lògic perquè dona per vàlides afirmacions sobre l'existència d'entitats indemostrables i a més les considera lògicament necessàries. Crea realitats des del no res.
Fa poc he llegit una reflexió interessant: si Plató hagués viscut un poc més i hagués pogut dur aquest exercici d'autocrítica fins a les seves darreres conseqüències s'hauria inhabilitat ell mateix i hauria rebutjat la seva teoria de les idees. No sé si dir tant és exagerar, però sí que estic segur que possiblement Plató no hauria acceptat molts dels excessos als que ha arribat l'idealisme en nom seu en els segles posteriors. Potser Plató hauria dit “jo no sóc platònic” a la manera en que sabem que Marx va dir “jo no sóc marxista”? No ho sabem. En vida, si bé és cert que va qüestionar alguns punts de la teoria de les idees, no va renunciar a ella mai.