top of page

#5. L'Escolàstica medieval

El Lul·lisme

Intro

         Amb posterioritat a Aristòtil no trobam en el món grec cap aportació de l’envergadura intel·lectual del seu pensament. Entre altres coses perquè el món grec del que hem parlat desapareix com a tal. L’imperi d’Alexandre Magne i la civilització que quedarà després de la seva fragmentació es coneixen com a món hel·lenístic i és un món cultural de clara influència aristotèlica en particular i grega en general. A aquest món hel·lenístic trobarem però unes aportacions vitals per al desenvolupament de l’Ètica. Com que el model de pensament aristotèlic donava cobertura a la majoria de problemes físics i epistemològics i el nou món és un món de convulsions polítiques i canvis molt ràpids, la mirada dels pensadors hel·lenístics es torna una altra vegada cap a l'ésser humà i el seu comportament. Partint de la idea aristotèlica d’una ètica finalista basada en la recerca de la felicitat sorgiran diferents escoles filosòfiques que plantejaran models ètics importantíssims. Aquestes escoles són molt diferents entre sí, però totes tenen en comú la idea de que els nostres actes ens han de portar cap a un ideal de felicitat i que el savi és el que aconsegueix aquest ideal. El que canvia és l’ideal i la forma d’aconseguir-ho.

Escolàstica

 

5.1. L'Escolàstica medieval

 

 

 

 

Serà a partir del segle X quan els grans canvis socials i estructurals en el món feudal  i la difusió de les universitats facilitaran l'apertura del coneixement, fins aleshores enclaustrat als monestirs. En aquest context, es desenvoluparà un potent corrent intel·lectual anomenat escolàstica. Els escolàstics pretendran, entre els segles XI i XIV, racionalitzar absolutament la teologia. Poc a poc, la relació entre fe i raó s'anirà compensant. Entre els primers autors que recorren a la raó d'una manera més elaborada caldria destacar  Sant Anselm de Canterbury, que serà el responsable ja en el segle XI de la versió més coneguda d'un curiós argument que al llarg de la història de la filosofia s'ha repetit moltes altres vegades en diferents formes: l'argument ontològic. Segons l'argument ontològic, simplement Déu existeix perquè és necessari que existeixi.  Més o menys seria així la cosa: “Nosaltres podem imaginar un ésser més gran que qualsevol altra cosa possible d'imaginar. Un ésser existent necessàriament és més gran que un ésser que només existeixi en la imaginació. Per tant, si puc imaginar un ésser més gran que qualsevol altre ésser, aquest ha d'existir realment.”  D'acord, a mi tampoc no em convenç, però se li ha de reconèixer a Sant Anselm el mèrit de tractar de demostrar racionalment allò que per a qualsevol creient no necessita demostració. El que realment importa de l'argument de Sant Anselm, és precisament que és un argument i que es basa en la demostració lògica i no en l'acte de fe.

 

Però l'escolàstic més important i probablement un dels filòsofs més influents de l'Edat Mitjana serà Sant Tomàs d'Aquino. Tomàs recupera bona part del pensament aristotèlic sobre la naturalesa, el món físic i la lògica i l'utilitza per explicar el dogma cristià de forma semblant a com Agustí i els patrístics feren amb Plató. La qüestió és que el pensament aristotèlic està molt més arrelat al món físic i material que el platònic i es basa en la matèria, en la substància i els seus atributs i en la lògica sil·logística.  Per això, Tomàs racionalitzarà el cristianisme i donarà per tant una importància a la raó molt major que tots els seus antecessors cercant en la lògica aristotèlica demostracions racionals de l'existència de Déu.  Farem menció a les seves cinc vies com a demostració del que representa el seu pensament. Les cinc vies són cinc argumentacions lògiques que pretenen demostrar que és lògicament necessari que existeixi un ser superior que sigui omnipotent i creador. Les cinc vies, (al menys quatre d'elles), segueixen una mateixa estructura: s'afirma una qüestió evident que s'ha d'acceptar com a intuïtivament vertadera sense necessitat de demostració, (per exemple que tot allò que és mogut és mogut per una altra cosa), es dedueixen una sèrie de conseqüències en base a una cadena lògica de causes i efectes, (si tot allò que es mou, és mogut per alguna altra cosa, fa falta una causa de moviment (un motor) per a qualsevol moviment possible),  i s'arriba lògicament a la necessària primera causa, (lògicament, necessitarem un primer motor que posi en funcionament la cadena de moviments si no volem caure en una recessió infinita de causes i efectes). Aquesta primera causa, equival a Déu. La del moviment és la primera de les cinc vies. Les altres funcionen amb un mecanisme lògic semblant. El que ens importa d'elles és que  es parteix del món contingent, material i físic per arribar a afirmar racionalment la necessitat d'una entitat superior no física.  Es parteix d'una evidència i es dedueix una conclusió seguint un procés lògic. La raó és utilitzada per primera vegada  per demostrar racionalment les veritats de la fe i no només per tractar de comprendre-les. 

 

Tant les cinc vies com l'argument ontològic en qualsevol de les seves variants ens posen en relació amb una distinció lògica molt clara i fàcil d'entendre: tot el que existeix és o bé contingent o bé necessari. La contingència és aquella qualitat d'un ens que implica que la seva existència no sigui estrictament necessària, és a dir, que igual que existeix podria no existir o existir d'una altra manera. En front de la contingència està la necessitat, segons la qual alguns ens han ser lògicament necessaris perquè si no no podem imaginar ni comprendre la realitat. Allò necessari ho és de forma lògica i inevitable. Per als escolàstics i per a molts creients Déu i un món etern immaterial són necessaris, han d'existir de forma necessària per ser causa, raó o fonament de totes les coses contingents. Lamentablement, per a aquests mateixos escolàstics, tu i jo som absolutament contingents. Existim, però podríem no existir i no passaria res. El raonament és tan simple com lògic i de simplicitat i lògica ens parlarà molt bé un altre escolàstic, Guillem d'Ockham, qui ens sorprendrà amb una teoria que ha resultat molt influent tant en lògica, com en ciència. Es coneix popularment com la navalla d'Ockham i consisteix bàsicament en tallar i eliminar de qualsevol argumentació tot allò que sigui superflu.  Les discussions teològiques medievals es perdien en argumentacions absurdes on allò abstracte es mesclava amb allò concret i on tot era possible. La filosofia metafísica de vegades també es perd en el mateix camí, Ockham ens recorda que la naturalesa i la nostra ment treballen de forma directa, senzilla i sense rodejos. Tot allò que no és imprescindible en un raonament, sobra. No hem de multiplicar els ens existents sense necessitat. De fet, la simplicitat és un dels principis bàsics de la ciència actual. Ockham és un deconstructor, un destructor de sistemes. Es dedica a desmuntar els sistemes complexos heretats i a reconstruir-los a partir de idees clares i demostrables. Ockham simbolitza finalment la separació dels àmbits de la fe i la raó. 

 

A partir del segle XIV, fe i raó caminaran separades. No se'ns parla ja de dues veritats diferents, sinó de incompatibilitat entre les afirmacions de la fe i la raó com a sistema de demostració.  Així, a finals de l'Edat Mitjana, la lògica i la filosofia recuperen la seva independència i en poc temps entrarem en una altra època, el Renaixement, en la que l'humanisme portarà al pensament europeu a una nova dimensió de racionalitat. Entre això i el naixement de la ciència hi haurà una sola passa, com veurem en temes posteriors. 

Lul·lisme

 

5.2. El lul·lisme

 

 

Cal fer una aturada a l'edat mitjana per parlar del nostre filòsof més il·lustre. Inclassificable i peculiar, Ramon Llull fou un intel·lectual cristià que visqué a Mallorca  i desenvolupa un sistema filosòfic propi basat en la lògica a la manera dels escolàstics, (tot i que amb moltes llacunes intel·lectuals). Llull és un personatge extraordinari i peculiar. Una rara avis que hem tingut molt a prop (es va retirar a meditar al puig de Randa) i possiblement el personatge cultural més important que Mallorca ha donat en la seva història. Va ser professor, escriptor, missioner, místic i filòsof. Literàriament la seva obra és important, perquè escriu prosa en català, (és el primer a fer-ho). Però filosòficament, el seu pensament no és especialment profund i està ple d'inconsistències. Llull és, a la seva manera, un escolàstic total a la mallorquina. 

 

Llull va nèixer a la Mallorca l'any 1232 just acabada de conquerir l'illa pel rei Jaume I. Conta la llegenda que als 30 anys patí una transformació existencial a partir duna revelació i des d'aleshores es dedicà al seu objectiu vital: la conversió dels infidels al cristianisme. És aquí on entra en joc el seu “sistema” filosòfic. Llull vol una eina potent per convèncer els infidels de les “veritats” de la fe cristiana. Així és com va néixer l'Ars lul·lià . És un sistema filosòfic que engloba religió, ciència, filosofia, moral, política i mística en un entramat de demostracions que (en teoria) responen a una lògica que permet verificacions de qualsevol qüestió a partir d'un mecanisme que havia de reunir dos requisits fonamentals: comprensibilitat i transmissibilitat. És a dir, qualsevol persona, (cristià, musulmà, home, dona, culte, analfabet...), hauria de poder comprendre la verificació de la tesi “demostrada” i a més hauria de poder-la explicar i transmetre. Totes les demostracions havien d'acabar demostrant la veritat i superioritat del cristianisme per damunt d'altres formes de fe. D'aquesta forma les veritats de la fe no depenien ja només d'aquesta i, en cas de no existir il·luminació divina, la raó humana bastaria per entendre lògicament allò que s'explicava. L'Ars lul·lià era com una “màquina de la veritat”, una calculadora medieval amb una pretensió d'universalitat i amb una intenció d'abastir qualsevol àmbit del coneixement humà que impressiona tant per la seva ingenuïtat com per la seva complexitat.

 

El pensament lul·lià reuneix molts dels aspectes propis de l'Escolàstica i del racionalisme. A saber: la preocupació pel llenguatge, (les paraules signifiquen quelcom i cal definir bé els conceptes per no confondre els aspectes de la realitat a que es refereixen), el convenciment que la raó és una facultat de que disposem tots els humans i que si s'utilitza bé ens porta de forma irremissible a la veritat i la confiança absoluta en la raó i la lògica demostrativa. El que passa és que Llull no pretén arribar a cap veritat, sinó demostrar una veritat absoluta de la que ell parteix. . Hauríem d'aclarir el vertader significat original dels conceptes amb que ens referim a la realitat per poder passar del pla ontològic al lògic, (aquesta idea d'aclarir els primers principis de la realitat i arribar a una ciència general que inclogui els principis de totes les altres l'obté Llull d'Aristòtil, al que coneix a través de traduccions a l'àrab de les seves obres). Definint i aclarint els conceptes, el llenguatge s'aclareix i la lògica i el propi llenguatge discursiu esdevenen “càlculs”. Si aconseguim convertir el raonament discursiu en càlcul, la seva capacitat demostrativa seria indiscutible fins i tot per als escèptics i els infidels: ningú no discuteix un càlcul matemàtic, ningú no discuteix amb una calculadora.  

 

El mètode plantejat per Llull en el seu Ars pretén doncs ser un mètode de càlcul matemàtic de descobriment de la veritat. Pretén reduir les proposicions del llenguatge a termes matemàtics, (una vegada ben aclarit el seu significat), i reduir els possibles termes complexos a termes simples resultants. Si obtenim totes les possibilitats i les combinam entre sí, obtenim, efectivament, un càlcul matemàtic (curiosament, cosa semblant amb moltes diferències plantejarà la lògica formal i la filosofia analítica del segle XX). Evidentment, la “màquina” no acabava de funcionar del tot i resultava d'una complexitat extraordinària per la seva pretensió de globalitat i universalitat. Llull volia anar més lluny del que és humanament possible, però precisament per la seva pretensió més que pels seus resultats val la pena recordar-lo. El problema de Llull és que el sentit lògic de la seva obra, (semblant en essència al d'altres escolàstics, però molt original en el seu plantejament), està imbuït i impregnat d'una mística molt poc racional d'influència agustiniana. Així i tot, a Llull se li reconeixen mèrits matemàtics i lògics. Alguns veuen en ell un precursor dels codis binaris de la informàtica moderna i el càlcul computacional. Sense anar tan lluny, el que és cert és que el seu sistema matemàtic  va influir en Leibniz, important filòsof racionalista i matemàtic alemany del segle XVI, considerat un dels principals desenvolupadors del càlcul diferencial i del sistema numèric binari que, efectivament és la base d'alguns sistemes de computació que utilitzen els nostres ordinadors. 

bottom of page