4.2. Roma

 

 

Alexandre Magne durà el pensament grec arreu del seu gran imperi i aquestes formes de pensament platòniques i aristotèliques arrelaran amb tal força per tota la Mediterrània i l’Orient que quan uns segles més tard un nou i poderós imperi militar ocupa tots aquests territoris, no podrà fer altra cosa que heretar-les i assimilar-les com a seves. Estic parlant, clar, de Roma. Els romans expandiran el seu poder i domini per totes les antigues ciutats gregues i la Mediterrània al segle I d.C. Arriben a tenir un vast imperi que ocupa tota la Península Ibèrica, la Península Itàlica, Grècia, Macedònia, el Nord d’Àfrica, (Egipte i Cartago), Europa Central fins el Rihn i el Danubi i la meitat de Gran Bretanya. Aquesta unitat política i territorial es mantindrà més o menys intacta fins el segle V i els regnes que es formaran després ho faran a partir de la seva base cultural i política. 

 

Per això entendre aquest moment històric resulta fonamental per interpretar la nostra cultura occidental: perquè clarament es conforma aquí el nostre substrat ideològic, cultural, lingüístic, religiós, polític i filosòfic. La qüestió és que els romans no fan noves aportacions a nivell filosòfic o conceptual que siguin transcendents. Bàsicament, el pensament sistemàtic que els grecs han definit i caracteritzat, (la transició del mite al Logos i la seva sistematització en formes racionals que abasteixen tots els àmbits del pensament), serà assimilada pels romans, que en els seus orígens són un poble primari de pastors que s’expandeixen gràcies a la seva superioritat militar, però no cultural. Els romans es saben culturalment inferiors als grecs i beuran de les seves fonts intel·lectuals. Així, el món romà assimilarà les formes de pensament gregues que encara ara formen part del nostre patrimoni cultural. No variaran moltes coses i, tot i que trobem excel·lents filòsofs romans que destaquen especialment en l’Ètica i aprofundeixen en aquells models hel·lenístics de comportament que ja hem comentat, no hi ha una filosofia romana pròpia original i diferent de la grega. El que sí faran els romans és posar els fonaments de la convivència política i de la llei.  Els romans racionalitzaran la vida social i política a la mateixa manera que els grecs racionalitzen el món natural i la ciència. De vegades es diu respecte a la cultura occidental que els grecs ens ensenyen a pensar i Roma a organitzar la societat. Si al pensament racional grec i a les formes polítiques i jurídiques romanes hi afegim la moral i cosmovisió pròpies del cristianisme, el  que obtenim són els tres grans pilars de la nostra civilització.

 

Però per què Roma aporta les formes d'organització polítiques, legislatives i jurídiques? No hi havia lleis i formes polítiques diverses en el món grec o en altres cultures?  És clar que sí. La diferència té a veure amb la pròpia construcció de l'Imperi Romà, amb la seva conformació i amb la seva extensió. Roma és l'Imperi més extens geogràfica i temporalment de l'Antiguitat. Ocupa un territori molt vast i, el que és més important, domina pobles de cultures, llengües, religions i tradicions diferents. Les formes de govern pròpies dels pobles antics es basen fonamentalment en un concepte que haurem de comprendre i definir: la tradició. En alguns casos excepcionals, com en el del poble grec, hi ha una reflexió filosòfica sobre possibles formes de govern alternatives i de fet, les velles polis gregues havien conegut diferents sistemes de govern com la tirania o la democràcia. El problema ara és molt diferent. Roma és un gran gegant polític. Per a governar els seus territoris no es pot apel·lar a la tradició perquè en els territoris conquerits han de conviure tradicions i cultures molt diferents les unes de les altres. També és freqüent  apel·lar a la força i, efectivament, Roma és una potència militar. Per la força es conquereixen els territoris i es sotmeten els pobles, però mantenir el poder legitimat exclusivament en ella és difícil i els romans ho saben. Necessiten d'un altre mecanisme que els permeti governar el seu imperi. I ho aconseguiran. Els romans donen una nova forma a un concepte molt vell: la llei. No inventen la llei, la llei ja existia, (la llei de la tradició i el costum o  la llei sagrada de les religions per exemple). El que fan es donar un altre sentit al concepte del que entenem per llei. Donaran forma a la concepció del que entenem ara per legal o il·legal. Creen els fonaments del dret, (dos mil anys després encara ara a les universitats, a la carrera de dret, una de les assignatures troncals és precisament el Dret romà). Neix amb els romans el que anomenam l'imperi de la llei i paraules com poder, autoritat, justícia, legitimació, ciutadania i dret, adquiriran un nou sentit que ens ha arribat imprès en el nostre ADN cultural.

 

Per al pensament grec, la política era, recordem-ho, una dimensió constitutiva de la vida humana. La participació en la vida política és essencial i bàsicament l'home és entès com un animal social i polític. Aquesta participació social ni és opcional, ni optativa. Per arribar a ser persona en el món grec, s'ha de participar de la vida en comunitat de la polis. Ara, al nou món romà i donades les seves dimensions geogràfiques l'estructuració de la vida política es veu obligada a canviar. La participació dins la polis grega era a més de necessària, viable i possible,  però dins un gran estat com el romà és complicat. Ara els ciutadans no són només els habitants de la ciutat de Roma, sinó tots els habitants de l'Imperi. El ciutadà serà tot aquell que estarà sotmès al poder imperial, (dominium). La ciutadania passarà de ser un dret per naixement a una condició jurídica vinculada a un estatus adquirit i vinculada al poder. La ciutat (polis) es transforma en societat política (societas), una societat de ciutadans organitzats per unes lleis comunes i homogènies arreu de tot el territori imperial. És l'Imperi de la llei i la nova homogeneïtat de lleis per damunt de la diversitat de tradicions, costums i religions és la fonamentació moderna de l'estat i la ciutadania. És el naixement del civisme.

 

En un altre ordre de coses més enllà del polític, la filosofia romana no és gaire original. Les formes gregues i hel·lenístiques de pensament perduraran i seran assimilades pels romans. L'estoïcisme serà un dels corrents que més aprofundiran en la recerca de formes ètiques que donin lloc  a una forma virtuosa de vida individual. Possiblement el filòsof romà més destacable sigui precisament un estoic, Sèneca., (4aC-65). També és destacable el resorgiment del pensament platònic en l'anomenat neoplatonisme que tindrà en Plotí (205-270)  el seu millor representant. 

4.3. El cristianisme

 

 

 

 

Sabem molt poc del cristianisme primitiu. Sabem que neix com una secta que s'escindeix de la religió jueva a partir del predicament de Jesús de Natzaret, reconegut com a Messies i Crist, enviat  i  fill de Déu, pels seus seguidors, però no pels jueus. Sabem també que inicialment els seus seguidors eren gent d'extracte social molt baix i que poc després de la mort de Crist, els seus apòstols inicien una tasca evangelitzadora que els portarà a intentar traslladar el missatge de redempció i salvació a totes les classes socials de l'Imperi. És aquí quan necessitaran una doctrina, un dogma i una organització. Sabem també que en els seus orígens no era una religió amb un fons simbòlic i intel·lectual tan complexe com té ara, sinó que durant els primers segles d'expansió el missatge inicial s'intel·lectualitzà, s'organitzà i es regulà per poder arribar a les classes dominants de l'Imperi. Aquesta tasca correspon al moviment intel·lectual conegut com la Patrística (els pares de l'església) i serà continuat al llarg de l'Edat Mitjana per un altre corrent conegut com Escolàstica. D'aquesta intel·lectualització posterior és d'on es conformarà el cristianisme que ens ha arribat a nosaltres tot i que sigui residual i subconscientment. 

 

Nosaltres som, com sabeu, hereus culturals de l'Imperi Romà i per tant del món grec. Hem repetit ja en diferents ocasions que som el resultat de la fusió del pensament lògic grec, amb les estructures polítiques romanes. A més, el tercer pilar de la nostra societat és el judeocristianisme. Tots estem imbuïts de cristianisme independentment de si ens considerem o no creients. La nostra cultura beu de les fonts morals i intel·lectuals del cristianisme i els seus valors i la seva cosmovisió impregnen necessàriament les nostres. Independentment de si vos sentiu cristians o no, de si sou creients o no, hi ha uns certs aspectes de la vostra cosmovisió que estan imbuïts de cristianisme a la forma en que aquest es va anar inculcant en els homes i dones del Baix Imperi Romà, dels regnes germànics i del món feudal de l'Edat Mitjana. De quina manera? Què ens aporta intel·lectualment el cristianisme com a trets diferencials respecte a la cosmovisió pròpia dels hebreus i dels grecs? Què ens aporta exactament el cristianisme més enllà de la seva doctrina religiosa?  

 

Per començar, sense saber ben bé el perquè, tots teniu una visió lineal del temps. El cristianisme i el judaisme parteixen d'una idea de temps físic lineal entès com l'espai temporal comprès entre un principi i un final. El món, la vida i l'Univers han començat en el moment de la Creació i acabaran algun dia amb el Judici Final. És l'alfa i l'omega, el gènesi i l'apocalipsi. El temps lineal, que es representaria com una recta temporal segmentada és també direccional.  Va en una direcció i això fa que pensem que la història, l'esdevenir i el temps van a qualque lloc i tenen un sentit. Per això el cercam. Això que ens sembla tan evident que ni tan sols ho qüestionam, no és així necessàriament. Per exemple, per als grecs el temps era circular i tot el que existia, havia existit sempre i de forma cíclica es repetia igual que es repeteixen els processos físics del món natural.  Més que crear, el que havien fet els deus era ordenar (cosmos) un univers desordenat, (caos). La idea de temps circular i cíclic es dona exactament igual en moltes religions orientals que veuen tota una sèrie de cicles en el que l'ésser humà està implicat com qualsevol altra criatura. L'univers seria un tot dinàmic en moviment circular. La reencarnació en la que creu l'hinduisme o l'equilibri de contraris que representa el Tao són exemples de concepcions circulars de l'univers i del temps. En aquestes concepcions circulars, no hi ha principi ni final, mentre que nosaltres, subconscientment, no podem evitar pensar en un final, (per això ens preocupa tant la mort), i en un principi, (i per això cercam un moment inicial, un acte de creació i un creador). 

 

Un segon element de la vostra cosmovisió que deveu invariablement al pensament judeocristià és el que es refereix a la pròpia concepció de l'ésser humà. Per a l'occident precristià, (per als grecs per exemple), l'ésser humà és dual. Hi ha una clara distinció entre la part física i la no física d'allò que anomenam ésser humà. Des de Plató, aquest dualisme s'entén essencialment a través de la distinció entre ànima i cos, tot i que allò que anomenam ànima no és entès del tot igual en diferents moments històrics. Generalment ens resulta fàcil acceptar que allò que som és una unió entre una part física, mortal (el cos) i una altra que no sabem ben bé com definir, però que intuïm que és immaterial i que ens agrada pensar que és immortal, (l'ànima). La fusió medieval entre el platonisme i el cristianisme farà arribar aquesta concepció dual del ser humà fins els nostres dies, (i com a conseqüència un cert menyspreu envers el cos i tot el que és referent a ell com per exemple la sexualitat que afortunadament començam a superar tímidament).  

 

El tercer element que vos configura intel·lectualment en clau cristiana té a veure amb la moral. Existeix, i això és una aportació que el cristianisme manté de la cultura hebrea, un altre dualisme paral·lel al que hem comentat abans. Es el dualisme moral. El bé i el mal existeixen i lluiten constantment entre si. Déu i el diable, el regne del cel i l'infern, són les dues cares d'un univers dual en els que la llum i l'obscuritat s'enfronten contínuament. Paral·lelament, tenim una idea  de pecat i una altra idea de culpa. El cristianisme és la religió del pecat original del que ens hem de redimir.  Aquests dos conceptes són propis de la moral judeocristiana, així com els conceptes de redempció i  salvació. Sant Agustí ens parla de la civitas dei, (la ciutat de Déu) i la ciutat terrena. Les dues ciutats es separaran al final del temps i tots serem jutjats en el Judici Final. 

 

Fe i raó

 

Resulta fàcil observar que totes aquestes qüestions que postula directa o indirectament el cristianisme, fugen prou de l'àmbit de l'estricta racionalitat que exigia el logos.  Els cristians accepten qüestions tals com la immortalitat de l'ànima, la redempció o la pròpia existència necessària de Déu de forma dogmàtica. Són veritats de la fe, però no tenen perquè ser necessàriament lògiques ni racionals. El dogma no necessita de racionalitat. Això és tornar al temps d'abans del logos, al temps del mite? Sí i no. El pensament medieval és essencialment religiós i per tant no és necessàriament lògic, però tampoc és exactament mític a la manera convencional. En els seus inicis, el missatge de redempció i salvació  del cristianisme primitiu fou fàcilment acceptat per les classes marginals amb escassa formació intel·lectual. La seva promesa de salvació va convertir-lo en la religió dels desemparats, els pobres i els pàries de l'Imperi, però les mentalitats dels homes formats culturalment que habiten l'Imperi Romà estaven habituades al logos i necessitaven de reflexions que justifiquessin els nous dogmes d'una forma una mica més elaborada.  Les classes més altes de l'Imperi i en general tots els romans i els descendents de la cultura hel·lenística, necessitaran d'un procés d'assimilació i adaptació per tal de poder digerir les qüestions dogmàtiques de la seva nova religió.  El problema ens porta a l'àmbit de la veritat i el seu criteri de demarcació, entès de manera diferent per cultures diferents. 

 

 

Veritat com a descobriment i

veritat com a fidelitat

 

 

En el món grec, (i per tant en el romà), la veritat s'entén com un descobriment. Els grecs tenen una cultura eminentment visual i com recordareu, cerquen la veritat que s'oculta darrera el canvi aparent. És com si el món ens ocultés la seva vertadera cara i haguéssim de desvetllar o descobrir que s'amaga darrere la màscara.   Els grecs cerquen la vertadera realitat darrere les aparences, cerquen allò immutable darrere el que és alterable i canvia. Aquest tipus de veritat, la veritat com quelcom que hem de descobrir, es coneix amb la paraula grega aletheia i és radicalment diferent al concepte hebreu de veritat, (emmunah), que significa fidelitat, confiança.   La veritat no és per als hebreus allò que està amagat i s'ha de descobrir, sinó que té un sentit de lleialtat de forma que té més a veure amb la paraula donada i amb la confiança. Per exemple, els hebreus entenen que entre ells i el seu Déu s'estableix una aliança, un pacte de fidelitat indissoluble que no pot ser trencat. Així, faltar a la veritat serà més aviat trair, rompre el pacte de fidelitat, enganyar.  El seu Déu és l'únic “vertader” per a ells perquè li són fidels. D'aquí ve precisament la paraula fe, del llatí fides, fidelitat.  El cristianisme, l'islam  i el judaisme ens porten directament a l'àmbit de la fe, de la revelació. Quan un creient afirma “amen”  després d'escoltar la paraula de Déu, està dient “ho crec”. Igualment, quan en la litúrgia afirma “paraula de Déu” com una acceptació després de la lectura de la Bíblia està acceptant la paraula com una revelació que creu i assumeix com a vertadera. Per als grecs, el món ens desvetllava la realitat oculta si érem capaços de mirar més enllà de les seves aparences a través del logos i la raó teòrica. Per als hebreus, la veritat se'ns revela per la divinitat exactament igual com quan algú ens confia un secret i necessitam creure'l per acceptar-lo.

  

Quan el cristianisme entra amb força dins del món romà, el problema d'encaixar les dues formes d'entendre la veritat s'haurà de solucionar. El món grecorromà tenia una religió politeista. Molts de déus diferents simbolitzaven les forces ocultes de la natura i com sabem són models antropomòrfics en els que el propi ésser humà es projecta a sí mateix en la naturalesa. Aquests déus arriben a ser personatges d'una literatura mitològica gairebé folklòrica en la que s'enfronten uns amb els altres i mostren passions i comportaments absolutament humanitzats. El judaisme i el cristianisme són estrictament monoteistes. Això és un canvi molt important. La creença en un sol Déu provoca la deshumanització del mateix i el converteix en un concepte abstracte més proper a la idea d'absolut.  En la cultura hebrea, aquest Déu serà presentat com un ésser totpoderós, omnipotent i omnipresent. És un Déu creador i un pare. Un Déu etern que s'encarrega de la providència. S'uneix així el destí individual i col·lectiu del poble d'Israel amb els designis de la providència i voluntat divines.  El Déu únic és un Déu total que dirigeix al seu poble i el protegeix. Però juntament amb el Déu protector, també és un Déu castigador i cruel que actua contra el seu poble quan aquest s'aparta del seu camí. 

 

  El cristianisme mantindrà aquesta idea de Déu omnipotent i omnipresent, que protegeix i castiga i que és creador i pare, però l'humanitzarà novament amb la figura del Crist, el Déu immortal que s'encarna en forma humana i pateix el dolor i la mort com els humans per acabar amb la resurrecció triomfant sobre la mort. El Déu cristià es fa home i acaba torturat i  humiliat. És molt poc freqüent trobar en religions antigues figures semblants a aquest Déu dèbil i derrotat que aparentment és Crist. Els romans o els grecs no podien acceptar una imatge semblant.  Els seus Déus eren poderosos, immortals i triomfadors. Ara trobam un Déu que en lloc de ser així, mor. No només això, sinó que Déu és fa mortal, és tres en un i ressuscita. Un Déu que va contra la tradició, la física i la lògica. Com hem dit, les classes més marginals accepten sense problemes el missatge salvacionista que el dogma de fe cristià comporta, però en pocs segles, el cristianisme arribarà a ser la religió oficial de l'Imperi i això no hagués estat possible si el dogma de fe no s'hagués intel·lectualitzat.  S'havia de conciliar una religió basada en la confiança (en el concepte hebreu de veritat), amb un pensament basat en la racionalitat teòrica, (amb el criteri racional de veritat). Per això no és del tot mite.  Tampoc és exactament filosofia, perquè no és racional. La filosofia medieval es converteix en una altra cosa, en allò que anomenam Teologia. La filosofia medieval és una reflexió intel·lectual per tal d'entendre o explicar racionalment les veritats acceptades per la fe, però que en cap cas aquesta reflexió permetrà contradir la veritat de la fe que, a més, en cas de contradicció, s'imposa per damunt de la raó. En cas de conflicte entre fe i raó, domina la fe. La filosofia deixa de ser filosofia per convertir-se en Teologia.  La raó queda al servei de la fe durant pràcticament mil anys. Una religió que predicava allò incomprensible en un món hereu de la racionalitat i el logos. El missatge cristià s'havia de racionalitzar i fer entenedor. No va ser fàcil, però d'aquesta peculiar fusió de racionalitat i misteri naixerà bona part de la forma en que nosaltres ens enfrontam al món.