Con-viure: individu i societat.

Els humans, ja ho sabem, som animals socials, (com deia Aristòtil, tot i que també és veritat que alguns són més animals que els altres). Per a l'ésser humà, viure és necessàriament conviure, és a dir, viure amb els altres. Hem vist en el segon tema que precisament la nostra capacitat d'adaptació a l'entorn com a espècie passa precisament per l'assumpció com a inevitable de la necessitat de socialització. Individualment som un dels mamífers més febles, però la nostra capacitat d'establir relacions socials ens ha permès, no només sobreviure, sinó dominar i controlar una part de la naturalesa. Els primers homínids ja vivien en grups i si ara existim encara és precisament perquè hem viscut la nostra història com a espècie de forma col·lectiva. Aquesta capacitat d'establir vincles socials porta incorporada una sèrie d'habilitats que enteses en termes evolutius són trets adaptatius d'enorme significació: aprenem a col·laborar, intercanviam experiències, acumulam coneixement i el transmetem, tenim comportaments cooperatius, aprenem dels altres... De fet, una de les qualitats que hem explicat que ens defineix i diferència com a espècie, la capacitat de desenvolupar un llenguatge verbal, només te sentit des de la perspectiva segons la qual som animals socials i cooperatius. Així mateix, la dimensió moral de l'ésser humà, (una altra de les purament filosòfiques), nomes s'entén des de la racionalitat social que ens porta a crear sistemes ètics i criteris morals amb normes compartides. En definitiva, és perquè vivim socialment que som humans.

Així doncs, sembla evident i no fa falta estendre's, que la dimensió social de l'ésser humà és bàsica per a comprendre'ns com a espècie i que per tant és també un problema filosòfic que hem de tractar. No podem viure sense els altres. Necessitam establir amb ells vincles de cooperació i de interacció social i també vincles emocionals. Però viure amb els altres també ens genera una problemàtica vital. Les nostres relacions són problemàtiques i estan condicionades, mediatitzades i canalitzades per molts de factors que freqüentment desconeixem i ni ens plantejam. Som humans perquè existeixen els altres, “és en l'altre que jo sóc jo i em puc trobar a mi mateix”, com deia Martin Bubber, filòsof, però també és cert, com deia Sartre que “l'infern són els altres”. Oscil·lam entre la nostra individualitat, necessària per a aconseguir una autopercepció i autonomia que ens faci independents i la dependència social, econòmica i emocional dels altres. Individu i societat són les dues cares d'una mateixa moneda i podem afirmar que no hi ha societat sense individus, ni hi pot haver individu sense una societat al seu voltant. Així, individualitat i autosuficiència ens porten directament a l'àmbit de la llibertat, però aquesta llibertat està condicionada per la presència dels altres. La nostra individualitat és possible gràcies a que estem immersos en un xarxa social. La socialització determina la naturalesa humana i la nostra essència individual.

La paraula individu prové del llatí “individuus” i significa exactament “indivisible”. L'individu és la part més petita i indivisible d'allò que anomenem societat. És la molècula atòmica i nuclear dels complexes entramats socials. La nostra individuació passa per posar límits entre el nostre jo i el món i entre el nostre jo i els altres. Jo sóc jo gràcies a que em puc dividir i separar d'una realitat més extensa amb la que puc fixar límits. Ens separem del món i de la realitat externa al “jo” en els primers mesos de vida en que el despertar dels sentits posa límits entre el nostre cos i la realitat física externa a nosaltres. El procés de separació i configuració del jo passa després a una segona fase de configuració en la que cal reconèixer els altres i separar aquest “jo” personal del “nosaltres” col·lectiu. Per tant, hi ha un procés d'individuació al temps que ens socialitzam. És un procés paradoxal en el que a mida que anem modelant la pròpia personalitat i creant un jo independent ens anam integrant en un tot social i col·lectiu.

Però, què és una societat? La definició clàssica és la de conjunt d'individus que interaccionen entre si i comparteixen una sèrie de finalitats, conductes i trets culturals. És a dir, la meva societat és aquell conjunt d'individus amb els que convisc, (o al menys amb els que tinc una certa relació de dependència) i amb els que estableixo un intercanvi d'accions i també amb els que comparteixo àmbits de pensament, formes d'actuar, valors, institucions, etc... Si vos fixau, la primera part de la definició no afecta exclusivament els ésser humans: molts animals també viuen en grup i interactuen entre si. La diferència entre els grups d'animals d'altres espècies i nosaltres radica en la segona part de la definició: compartim finalitats, conductes i trets culturals. És a dir: cultura i política. La cultura és una creació humana i aquí està la gran diferència: els humans cream la nostra pròpia forma d'organització social a través de la nostra interacció.

#f7