top of page
Anchor 89

#7. L'ètica

Intro

En la naturalesa humana es troba una qualitat que no hem descobert en cap altre animal: la racionalitat. Disposem d'una ment racional que ens permet reflexionar, fer-nos preguntes i raonar les respostes. La nostra racionalitat s'interposa entre les nostres accions i la nostra voluntat obeeix, més que a l'instint, a una decisió reflexiva. Quan vull fer una cosa, puc decidir si la faig o no. Això fa que la majoria de les nostres accions estiguin sotmeses a la nostra voluntat i a la nostra racionalitat. En resum: els humans podem decidir com actuam. La racionalitat ens porta també a posseir allò que s'anomena consciència. La consciència es la qualitat de cada ésser humà per adonar-se compte de la seva pròpia realitat,  d'ell  mateix i de les coses que fa i, a més, de valorar-les o jutjar-les. La racionalitat i la consciència ens porten a jutjar les nostres accions com a “bones” o “dolentes”. Qualificam el nostre comportament i a més, som capaços de diferenciar entre una acció que està “bé” i una que està “malament”.  La pròpia racionalitat ens porta a reflexionar sobre  el perquè d'aquests judicis, a determinar per què algunes coses ens semblen correctes i altres no. Aquesta reflexió intel·lectual i racional sobre el comportament humà i els judicis que aplicam a les nostres accions és, en definitiva, l'ètica.

Ètica i moral

7.1. Ètica i moral

 

 

Què és l'ètica?

 

 

L'ètica és la part de la Filosofia que s'encarrega d'estudiar el comportament moral i el fonament de les nostres accions.

 

Perquè ens entenguem, l'ésser humà és l'únic ésser viu capaç d'actuar de forma absolutament lliure (sense estar condicionat pel seu instint) i racional, . Tots els altres animals actuen, en major o menor mida, segons els indica el seu instint. Per exemple, si un lleó te fam i té al seu davant una zebra, podeu estar segurs que l'atacarà i se la menjarà. Això és així, perquè la conducta de l'animal és instintiva i podríem dir que el lleó està “programat” per la seva pròpia naturalesa per a actuar així com actua i atacar la zebra. Segurament, ningú de nosaltres podria dir que el lleó és dolent o cruel, ja que aquests adjectius no es poden aplicar a un animal salvatge, precisament perquè no és l'amo absolut del seu comportament. Tampoc cap de nosaltres podria denunciar o jutjar un lleó que l'hagués atacat. No esperam d'ell que ens respecti o que sigui capaç d'autocontrolar-se. Nosaltres també tenim un instint molt fort que ens porta a cercar aliment quan tenim gana, a satisfer el nostre desig sexual o a defensar-nos o atacar quan ens sentim en perill. Aquest instint forma part de la nostra naturalesa que, en realitat, no és gaire diferent de la dels animals. Però en la naturalesa humana es troba una qualitat que no hem descobert en cap altre animal: la racionalitat. Disposem d'una ment racional que ens permet reflexionar, fer-nos preguntes i raonar les respostes. La nostra racionalitat s'interposa entre l'estímul i les nostres accions i la nostra voluntat obeeix, més que a l'instint, a una decisió reflexiva. Quan vull fer una cosa, puc decidir si la faig o no. Això fa que la majoria de les nostres accions estiguin sotmeses a la nostra voluntat i a la nostra racionalitat. En resum: els humans podem decidir com actuam. La racionalitat ens porta també a posseir allò que s'anomena consciència. La consciència es la qualitat de cada ésser humà per adonar-se de la seva pròpia realitat, d'ell  mateix i de les coses que fa i, a més, de valorar-les o jutjar-les.

 

La racionalitat i la consciència ens porten a jutjar les nostres accions com a “bones” o “dolentes”. Qualificam el nostre comportament i a més, som capaços de diferenciar entre una acció que està “bé” i una que està “malament”.  La pròpia racionalitat ens porta a reflexionar sobre  el perquè d'aquests judicis, a determinar per què algunes coses ens semblen correctes i altres no. Aquesta reflexió intel·lectual i racional sobre el comportament humà i els judicis que aplicam a les nostres accions és, en definitiva, l'ètica.

 

És necessària realment? Segurament seria més fàcil actuar sense plantejar-nos les conseqüències de les nostres accions, sense haver de triar constantment entre una opció i una altra i sense haver de valorar les conseqüències ni sentir-nos responsables d'elles. La qüestió és que no podem. No podem viure sense la possibilitat de triar. La nostra llibertat forma part de nosaltres de forma intrínseca i no ens podem oblidar d'ella. Sempre que fem una cosa sabem que hi havia al menys una altra possibilitat, (no fer-la), i això ens converteix en amos i senyors de les nostres accions. Així que la pregunta potser no és adequada. No és que l'ètica sigui o deixi de ser necessària, és que forma part de nosaltres i no podem renunciar a ella. Viure humanament significa actuar i, abans d'actuar, decidir. Significa també entendre les conseqüències i valorar i jutjar tant els actes com els seus resultats. Encara que no ho volguéssim pensar així, no podríem. La nostra dimensió moral, juntament amb altres elements com la racionalitat, el llenguatge verbal o a sociabilitat, és el que ens fa humans. Per tant, som animals morals i racionals i necessitam "pensar" sobre aquesta moralitat. En filosofia, “necessari” significa que una cosa no pot no ser com és. El contrari de la necessitat és la contingència, (una cosa és contingent quan podria “no ser” o ser d'una altra manera). És en aquest sentit que l'ètica és necessària (i no contingent) per a nosaltres: no podem “no actuar èticament”

.

 

 

Diferència entre ètica i moral

 

 

De vegades, en el llenguatge ordinari, utilitzem les paraules ètica i moral com si significassin el mateix. Això és acceptable si tenim en compte que els dos termes tenen moltes semblances (els dos poden referir-se a la bondat o maldat d'una acció) i en alguna de les seves accepcions sí es poden entendre com a sinònims, (especialment quan els fem servir com a adjectius). Però no és del tot correcte si parlam de "l'ètica" o "la moral" com a substantius i si a més ho volem fer amb un mínim de precisió filosòfica. Cal doncs fer una distinció elemental entre els dos termes. La primera diferència radica ja en la seva etimologia i origen: la paraula ètica deriva del grec ethikós, que es pot traduir com a allò relatiu al la forma de fer les coses, l'hàbit o el costum tot entenent que allò que fem com un hàbit i no de forma excepcional és allò que determina el nostre caràcter, el nostre ethòs, allò que realment som.  Igualment allò que es fa comunament en una societat,  és allò que hem de considerar correcte i acceptable, en definitiva, ètic. La paraula moral derivaria  del llatí moralis  (de de mos-moris) i vindria a significar el mateix, la manera de fer les coses, el costum, l'hàbit adquirit. Quan els romans tradueixen la paraula ethikós utilitzen moralis per referir-se a un dels vertents de la filosofia clàssica grega  

 

La moral vindria a ser el conjunt de normes que determinen el comportament de cada persona. Totes les persones tenen una moral, (particular, personal i pròpia), que es forma al llarg de la seva vida i que condiciona les seves decisions. Quan decidiu fer o no fer una cosa per les seves implicacions o perquè vos sembla correcta o incorrecta, ho feis perquè seguiu la vostra moral. Tots tenim un codi moral al que acudim quan hem de prendre qualsevol determinació i que ens fa entendre allò que està bé i que està malament.

 

Igualment en l'àmbit comunitari,  les societats i els col·lectius humans acostumen a compartir codis morals semblants, de forma que els membres d'una mateixa societat consideren dolentes o bones les mateixes coses i els mateixos actes. Aquesta moral compartida determina en bona manera el que es considera correcte o fins i tot legal en cada societat i en cada moment històric. 

 

La moral, individual o col·lectiva, es personal i pot variar molt d'una persona a una altra o d'un col·lectiu a un altre, però en la formació de qualsevol moral hi ha uns paràmetres teòrics que es poden arribar a conèixer i entendre. L'Ètica tracta d'estudiar com es forma la moral i el perquè dels nostres raonaments de tipus moral. La reflexió sobre el fonament de la moral és la tasca central de l'Ètica.

 

L'objecte d'estudi de l'ètica és la moral. No una moral concreta i determinada, (la teva o la meva), sinó totes i a un nivell teòric i conceptual. L'ètica no es dedica a recopilar normes i convencions de morals d'aquí i d'allà per comparar-les entre sí. El que vol saber l'ètica és per què algunes coses ens semblen dolentes i altres ens semblen bones i quins fonaments racionals tenen les normes morals. La moral ens diu allò que està bé i està malament i l'ètica vol saber el perquè. Dit d'una altra manera, l'ètica estudia la diferència entre el bé i el mal a nivell teòric, mentre la moral és la guia pràctica que seguim per a actuar bé o malament.

 

Així, en classe d'ètica mai vos diré quines coses estan bé i quines estan malament. Jo no puc dir-vos què és bo o què és dolent. Això seria “moralitzar-vos” i no és el que es pretén a les nostres classes. Si alguna vegada ho intent, per favor, llençau-me al cap una cadira o qualque cosa que em resulti dolorosa. En canvi, sí vull fer-vos pensar en per què quan decidim actuar d'una manera o d'una altra hem pres aquella decisió i quin tipus d'ètica s'hi amaga darrere la nostra determinació. L'objectiu és reflexionar per què a algunes accions les qualificam com bones i a altres com a dolentes i com es formen els codis morals de cada persona o col·lectiu. També el que farem és estudiar  les teories i models ètics més importants i coneguts de la història, que en el fons no són tants com podríem pensar (són variacions sobre una sèrie de postuats fonamentals que es coneixen des de fa segles) i resulten prou interessants per a  utilitzar-los com a referent. 

El fet moral

7.2. El fet moral

 

 

L'objecte d'estudi de l'ètica és la moral i la moral té a veure bàsicament amb els fets morals. El fet moral es basa en les accions. Una acció és el resultat d'actuar i com hem vist, els humans actuam. Els animals també actuen. Però com hem dit abans, els animals no són del tot lliures ni són racionals i els seus actes no constitueixen mai un fet moral. Si no hi ha llibertat i racionalitat, una acció qualsevol no constitueix un fet moral. Parlam del fet moral per a referir-nos, bàsicament, a les accions humanes. I no a totes.

 

En realitat, només poden ser catalogades com a morals aquelles accions que obeeixin a aquestes tres consideracions:

  • accions voluntàries.

  • accions lliures.

  • accions racionals.

I que a més, compleixen aquesta altra condició:   la nostra acció afecta algú altre.

 

Vegem els quatre condicionants:

 

Una acció humana és voluntària quan respon a una ordre de la meva voluntat. És a dir, són accions intencionals, dirigides i "volgudes" per mi.  Per exemple, si jo atropello un ciclista amb el meu cotxe sense voler, no es pot dir que hagi actuat malament en sentit moral. Podreu dir que sóc un mal conductor, però no que sóc una mala persona per aquesta acció. Tampoc és que atropellar un ciclista estigui bé, clar, simplement no es pot considerar moralment com a bona o com a dolenta una acció que ha estat absolutament involuntària, (això és, que no obeïa la meva voluntat). Igualment són involuntàries moltes accions que fa el meu cos sense que jo li ho ordeni, (tancar els ulls quan m'enlluerna la llum, suar quan tinc calor...). Cap acció involuntària pot ser jutjada moralment.

 

Una acció humana és lliure quan el subjecte que la realitza no ho fa condicionat per cap altre factor extern a ell mateix. Això és fàcil d'entendre, però difícil de delimitar. La majoria d'accions voluntàries humanes són lliures, per molt que de vegades vulguem excusar-nos d'alguna cosa dolenta que hem fet dient allò de "no tenia més remei" o "no podia fer una altra cosa".  Fins i tot en situacions límit, (m'obliguen a fer qualque cosa terrible apuntant-me amb un revòlver), puc decidir no fer allò, (d'acord, pagant un preu molt alt, però puc decidir). Si podem decidir, aleshores, aquella acció és lliure. I com vos he dit, hi ha molt poques accions humanes que no siguin lliures, però és igualment cert que hi ha molt poques d'aquestes accions lliures que no estiguin condicionades d'una manera o una altra per qualque factor. És complicat, és com si els humans estiguéssim sempre en una constant llibertat condicionada, (com deia Sartre), "condemnats" a triar entre un ventall limitat i concret de possibilitats. 

 

Per altra banda, una acció humana és racional quan hem pogut prèviament a actuar sotmetre-la a l'examen de la nostra raó. Hi ha accions que poden ser voluntàries i lliures, però que curiosament, no són racionals. Imaginau per exemple un nin molt petit que vos mossega tot jugant. Vos ha mossegat lliure i voluntàriament i vos ha fet mal, però encara no és conscient de que fa mal, de que fer mal als altres no és correcte, de les conseqüències de al seva mossegada... El nin petit encara no utilitza la seva racionalitat per a regular les seves accions i per això la seva acció no es pot considerar del tot una acció moral. Igualment podem dir de persones que per qualsevol motiu actuen de forma irracional, (un malalt mental, algú sota els efectes de les drogues o el alcohol, una persona que perd el cap en un atac de pànic, gelosia o fúria...). De fet, tots aquests factors són considerats atenuants en un judici a l'hora de culpar una persona d'un acte delictiu. És culpable perquè ha comès el delicte lliure i voluntàriament, però també és cert que en el moment de l'acció no era amo absolut de la seva raó i clar, no actuava "racionalment". 

 

I, finalment, parlam d'actes morals si les nostres accions afecten els altres. Sense els altres, no seríem éssers morals. La presència dels altres és la que fa que el meu comportament s'hagi d'ajustar a normes i pugui ser qualificat moralment. No és un condicionant com els tres anteriors, perquè no està inclòs en la pròpia acció  ni en el subjecte que actua, sinó en les conseqüències, però és un factor important. Un home que visqués tot sol a una illa deserta, difícilment podria ser mala persona. Òbviament, tampoc podria ser bona persona. Aquí podríem obrir undebat molt interessant sobre aquest nivell d'afectació als altres: entenem pels altres només els altres éssers humans? Hi ha una obligació moral cap els animals o l'entorn o el patrimoni cultural? Certament, sí. L'ètica clàssica no es planteja aquests factors perquè entèn que només les persones són subjectes morals, però en l'actualitat l'ètica s'ocupa de qüestions que van molt més enllà de les relacions entre persones i hi ha una ètica animalista o una ètica ambiental.  Evidentment, ens ho hem de plantejar molt seriosament i entendre que aquest "afectar els altres" es podria entendre com a tenir conseqüències més enllà de la meva pròpia persona i no just com a . En realitat tota acció humana té conseqüències que van més enllà de nosaltres mateixos. 

 

Ara, pensau en totes les accions que féu al llarg del dia. En féu moltes, centenars. D'aquestes, només les que féu voluntària i lliurement són actes morals. Només les que responen a una decisió lliure i racional es poden qualificar  moralment. Aquestes accions són, doncs, les que ens importen a classe d'ètica. 

 

 

 

moralitat,  immoralitat, amoralitat

 

Ara que sabem que les accions humanes lliures, racionals i voluntàries són accions morals, cal explicar una cosa sobre el significat de la paraula moral utilitzada com a adjectiu.  De vegades, s'acostuma a pensar que quan diem que una acció és moral, això vol dir que és correcta, que està ben feta o que és bona. Igualment, tendim a associar una "persona moral" amb una "bona persona". Això no és del tot exacte. Com hem vist abans, una acció serà moral sempre que sigui voluntària, lliure i racional i afecti altres éssers. Que una acció sigui "moral" significa simplement que podem dir d'ella que és bona o és dolenta. Les accions "dolentes", també són accions morals. Dir que un acte és "moral" no és sinònim de dir que "està ben fet", sinó simplement que podem jutjar-lo com a bo o com a dolent. (I per tant, en aquest sentit, totes les persones som éssers morals i totes les nostres accions que cumpleixin les condicions esmentades són accions morals, tant si són bones com si són dolentes).

 

Una altra confusió habitual és la que existeix amb les paraules amoral i immoral.  Quan volem dir que una acció atempta contra els nostres principis morals o contra les normes morals comunament acceptades, diem d'ella que és una acció "immoral". Això vol dir que segons la nostra moral, l'acció correcta hauria de ser la contrària. En aquest cas, "immoral" sí equival a "mala acció" i una persona "immoral" seria una "mala persona" si es jutja a partir d'unes convencions morals determinades.  "Amoral" no és el mateix que "immoral". Amoral significa exactament "sense moral" i igual que hem explicat abans quan parlàvem de la paraula "moral", això no vol dir que sigui una acció dolenta, sinó simplement, que no té a veure amb la moral. Són amorals les accions de les que no podem determinar cap tipus de bondat o maldat, bé perquè no constitueixen actes morals (no compleixen els tres requisits de llibertat, racionalitat i voluntarietat) o no tenen una finalitat moral. Quan ens referim a "persones amorals" el que volem dir és que són persones que decideixen i actuen sense tenir cap regla de conducta, cap sentit moral. Però, hi ha gent així? És possible ser amoral? Hi ha casos clars en que sí. Un nin petit viu dins dels paràmetres de l'amoralitat perquè encara no s'ha format una consciència en la que el bé i el mal estan diferenciats. Un psicòpata és també un exemple de persona incapaç de seguir una pauta moral en els seus actes. Però en general una persona adulta sense cap trastorn psicològic greu, no pot ser amoral. Difícilment trobarem persones que no segueixin una moral per molt estrambòtica,  perversa i diferent a la nostra que ens pugui semblar. No plantejar-se la bondat o la maldat de les nostres accions, ens situaria en el terreny de l'amoralitat, però és un terreny en el que és gairebé impossible viure humanament.

 

Així una persona o una acció és  moral quan  pot ser qualificada com a bona o dolenta. Una persona o una acció és immoral quan és contrària a una moral concreta o determinada i, per tant, dolenta. I hem de utilitzar la paraula  amoral per referir-nos a una acció que no té una finalitat moral i no es pot qualificar moralment  i, si és una persona, a aquella que no té i no segueix una moral pròpia.

Origen

7.3. Origen de l'Ètica

 

 

Des de quan existeix l'ètica? A veure, el comportament moral existeix des de que tenim consciència com a éssers racionals.  En aquest sentit, la moralitat és tan antiga com l'ésser humà. Des de que existim com espècie, pensam abans d'actuar i cercam l'opció correcta entre més d'una possibilitat. Aquí radica la nostra llibertat, en la possibilitat d'elecció racional, que és un dels nostres trets distintius com a humans i en ella la necessitat de saber què triar i què no, què és correce i què no ho és. El i el mal són presents en la nostra concepció del món. Des de fa milers d'anys, la lluita entre el bé i el mal ha estat representada de forma simbòlica a la literatura, l'art o la religió. Generalment se'ns presenten com a dues forces antagòniques en constant lluita, (la llum contra la foscor, el diable contra Déu, l'àngel i el dimoni,  l'amor i l'odi...). El nostre subconscient sap d'una forma que no necessitam qüestionar que existeixen aquestes forces i que el  bé lluita contra el mal. Ho sabem des de nins, sense necessitat de que ens ho raonin. Quan als contes infantils, per exemple,  ens parlaven del llop, sabíem que el llop era el mal sense necessitat de massa explicacions teòriques. Igualment, inconscientment distingim qui és el "bo" de la pel·lícula i qui és "el dolent". Identificam aquestes forces antagòniques de forma abstracta i subconscient, però què passaria si vos demanés una definició clara, precisa, racional i concreta de què és el bé i què és el mal? Segurament no ho sabríeu explicar. Tot grup humà des de l'origen de l'espècie ha tingut la necessitat de posar límits a les accions individuals en benefici del grup per regular la convivència i en totes les cultures antigues es tracta d'explicar la diferència entre el Bé i el Mal i es tracta d'orientar als homes i dones sobre què triar per tal d'actuar correctament i, en definitiva, s'entenen algunes accions com a bones i altres com dolentes. Per tant, la moralitat en sí, és tan antiga com l'ésser humà. Les normes morals per a regular el nostre comportament són igualment tan antigues com la societat. Ara bé, la clara distinció entre el bé i el Mal en el plànol de l'abstracció no ens resulta tan fàcil de determinar quan la volem portar al terreny de la racionalitat i la consciència.  L'ètica és important perquè tracta de racionalitzar aquests dos conceptes que ens acompanyen des de sempre i que determinen les nostres accions i la nostra forma de vida. L'ètica no pretén, ja ho he dit abans, dir-nos què està bé i què està malament, sinó ajudar-nos a entendre per què algunes coses ens semblen bé i altres no.

 

 

Així, la moral i les normes morals existeixen des de que existeixen els éssers humans com a tals, (com a homínids racionals capaços d'interactuar i de desenvolupar un llenguatge verbal i una intel·ligència simbòlica). Però ja hem vist abans que la moral i l'ètica no són una mateixa cosa. L'ésser humà fa eleccions morals des de que té consciència (fa ja milers d'anys), però l'ètica entesa com a reflexió sobre el perquè d'aquestes eleccions no és tan antiga. Normalment s'accepta la teoria segons la qual la reflexió racional sobre la realitat, el món i l'ésser humà en general comença a donar-se en la cultura grega del segle VI a.C. La civilització grega és, efectivament, una de les primeres en plantejar-se racionalment les coses i substituir formes de pensament no racionals basades en la màgia, els Déus i en general en la intervenció de forces sobrenaturals sobre el món físic. Les civilitzacions antigues, totes sense excepció, expliquen mitjançant aquestes forces sobrenaturals tot allò que no entenen (la mort, els canvis d'estació, els fenòmens meteorològics...) i inventen Déus, monstres, mites i fantasies per crear una cosmovisió mítica. Però el poble grec, per diferents factors que ja hem explicat, començarà a mirar aquests mateixos fenòmens naturals amb uns altres ulls i a cercar les causes que els poden explicar des de dins de la pròpia naturalesa, eliminant mites, Déus i forces sobrenaturals de les seves explicacions. Així, són els grecs els que fa més de 2500 anys comencen a cercar lleis que expliquin els fenòmens naturals i a explicar racionalment el que passa al seu voltant. Aquestes explicacions racionals reben el nom, ja ho sabeu, de Logos. Uns segles més tard, més o menys al voltant del segle V a.C. en aquesta mateixa civilització en la que la racionalitat s'ha imposat com a forma d'entendre el món, serà on els pensadors començaran a cercar formes racionals de justificar i explicar racionalment també la conducta  humana i de regular les formes de convivència política i social. Efectivament, aquests mateixos grecs que han trobat lleis regulars en la naturalesa, creuran que poden trobar lleis semblants que expliquin la conducta humana i es dedicaran a pensar sobre això. Certament, no podem dir que els vells mites no tinguessin una forta càrrega moralitzadora, el que no tenien és una reflexió ètica en el sentit de que no necessitaven reflexionar sobre el perquè d'aquesta moralitat que plantegen i de la que herois i guerrers són models a seguir. La diferència entre la nova filosofia grega i altres modes d'entendre el problema moral és molt clara: si el mal i el bé no són cosa dels Déus, si el que jo faig no depèn de que em castiguin o no, aleshores, per què algunes coses s'han de fer i altres no? Què hem de fer per a ser feliços si la nostra felicitat no depèn de l'arbitrarietat de la voluntat divina? Aquestes reflexions i altres més complexes suposen el naixement de l'Ètica i donaran lloc a la disciplina teòrica que estic tractant de fer-vos arribar a conèixer.

 

És cert que això comença a Grècia fa uns 2400 anys i que en general la cultura occidental ha desenvolupat el pensament moral dels dels seus orígens i les seves arrels, però per ser justos hem de dir que aquesta transició cap a una reflexió racional sobre la moralitat no succeeix només a Grècia. El nostre particular etnocentrisme cultural té una tendència a cercar les arrels d'allò que consideram essencial en el nostre més proper entorn cultural i oblida sovint altres formes de comprensió del tema igualment antigues i valuoses. Altres cultures tenen pensadors que reflexionen moralment de forma lúcida i gens mítica en el mateix moment històric que ho fan els grecs, però en un altre àmbit cultural, (com per exemple Lao Tze o Confuci a la Xina). La diferència és que potser aquestes cultures són més espirituals i combinen la racionalitat reflexiva amb l'assumpció d'unes creences sobre l'univers que s'allunyen del Logos, perquè precisament per a ells, l'univers s'ha de comprendre sense sotmetre'l als nostres paràmetres lògics i racionals. Igualment podríem parlar d'altres cultures i civilitzacions en les que hi ha hagut estrictes codis morals des de fa molt de temps, però en els que ha faltat una profunda reflexió racional de caire teòric com la que fan els grecs per a justificar-los. Grècia és, doncs,  el bressol de la filosofia i de la racionalitat. Gairebé des dels seus orígens, aquesta s'ha dividit en raó teòrica, (que es preocupa del què podem conèixer racionalment i com), i raó pràctica, (que es preocupa de què podem fer i per què). Aquesta reflexió sobre el què podem fer i per què podem fer-ho, la racionalitat pràctica, és el que coneixem com Ètica

 

 

 

objectivitat i subjectivitat

7.4. Objectivitat i subjectivitat

 

 

 

Qualsevol ciència cerca el coneixement i el coneixement és la funció o acte intel.lectual que consisteix en que algú, al qui diem subjecte tracta de saber què és exactament una cosa qualsevol a la que anomenam objecte. En un procés de coneixement sempre intervenen aquests dos elements: el subjecte que vol conèixer i actua intel·lectualment de forma activa sobre una realitat passiva a la que deim objecte.  Un exemple: quan un zoòleg vol investigar i saber coses sobre els pingüins, el zoòleg és el subjecte, mentre que els pingüins són l'objecte del coneixement. 

 

En qualsevol ciència es considera que per aconseguir apropar-se a un coneixement vertader d'allò que s'estudia, s'ha de tractar de que el coneixement sigui el més objectiu possible. Dit d'una altra manera: els desitjos, esquemes mentals, formes de pensament i qualsevol altre aspecte del subjecte no han de mesclar-se amb la informació pura que ens dona l'objecte que tenim al davant. El zoòleg de l'exemple anterior que investiga els pingüins ha d'obtenir la mateixa informació tant si li agraden molt els animals com si no.  Un coneixement serà tant més objectiu quanta menys intervenció personal del subjecte hi hagi. La ciència cerca, en la mesura que pot, coneixement objectiu. Les ciències de la naturalesa ho tenen més fàcil que les ciències socials, tot i que l'objectivitat absoluta és impossible, (sempre la mirada del científic determina en certa manera el resultat de la investigació). Les ciències socials, en les que el factor humà és ineludible, són més subjectives i utilitzen més la interpretació de les dades, però tracten de ser objectives en el tractament de la informació, els mètodes d'investigació, etc...

 

En definitiva, hi ha ciències empíriques, com les naturals, que són clarament objectives. I hi ha ciències com les humanes, (les ciències socials, la història), que inevitablement són més subjectives. L'ètica probablement hauria d'incloure's en aquest segon grup. Ara veurem per què.

 

 

 

Els judicis morals

 

 

Quan parlam i fem afirmacions o negacions fem el que es coneix com un judici. Per exemple, si jo dic “la porta està oberta”, estic fent un judici sobre l'estat de la porta. Qualsevol judici, en tant que és una afirmació o una negació sobre una situació o fet del món, pot ser vertader o fals. (En l'exemple de la porta, basta anar a la porta i comprovar si està oberta o tancada per decidir si el judici “la porta està oberta” és vertader o fals). Els judicis relatius a propietats de les coses que fan referència a qüestions subjectives, com per exemple la bellesa, el bé o el mal, són difícilment verificables. Si jo dic que una al·lota és guapa i el meu amic pensa que no ho és, la veritat del meu judici no és objectiva com en els exemples anteriors de la taula o la pilota, perquè la determinació d'allò que es considera bellesa variarà d'una persona a una altra. L'al·lota serà més o menys guapa en funció del qui la contempla i pronuncia el judici (afirmació o negació) sobre la seva bellesa. La subjectivitat de la bellesa sembla indiscutible. En els judicis morals succeeix qualque cosa  semblant al que passa quan parlam de la bellesa.  

 

Un judici moral és un enunciat referit a un fet moral. És a dir, quan sobre una acció qualsevol de les que hem explicat que constitueixen un fet moral podem afirmar o negar que és o ha estat “bona” o “dolenta” fem un judici moral. En totes les ciències es fan judicis, però en general, els judicis de les ciències empíriques es poden comprovar i verificar experimentalment, (com en el cas de la porta, basta anar a la porta i verificar el seu estat). Per això, els judicis de les ciències empíriques són objectius: la seva veritat o falsedat depèn de l'objecte d'estudi i no del subjecte que l'estudia. Si jo dic "la taula és verda" la veritat o falsedat de la meva afirmació depèn de la taula, no de jo. El problema és que els judicis morals són afirmacions o negacions sobre accions humanes lliures que tenen com a referent el bé i el mal i per a comprovar si un judici moral és vertader o fals hauríem de tenir clar què és això del bé i el mal i poder delimitar clarament on comença un i on acaba l'altre. Per exemple, “Hitler era mala persona”, “robar és censurable”, “matar és dolent”, “en Juanjo és un bon tipo” són enunciats afirmatius. És a dir enuncien afirmativament una informació que pot ser vertadera o falsa. De què depèn que l'afirmació “Hitler era mala persona” sigui vertadera o falsa? Del valor de l'adjectiu “mala”. Si les accions de Hitler s'adeqüen al valor que puguem donar a aquest adjectiu, no hi ha problema, l'afirmació és vertadera. En cas contrari, el judici és fals. 

 

Com en el cas de la bellesa, quan parlam del bé i el mal no disposam d'un paràmetre clar per determinar què és bo o què és dolent. Si comparam qualsevol dels exemples anteriors amb judicis com: “la taula és verda” o “la pilota és rodona”, veim clarament la diferència. Els judicis relatius a propietats objectives de les coses que són verificables empíricament no generen dubte. Si tots estem d'acord en dir “verd” al mateix color, o “rodó” a la mateixa forma, comprovar la veracitat dels judicis d'aquest tipus no és gens difícil. A això s'anomena objectivitat. La veritat de la frase "la taula és verda", depèn de l'objecte al que ens referim, no de com la veig jo, que sóc el subjecte, sinó de la taula, que és l'objecte. Però com hem dit abans, no tenim una idea clara i definida de què és el bé i què el mal. Sabem que existeixen, però no podem delimitar-los de forma objectiva, i els delimitam subjectivament. 

 

Quan parlam d'ètica, l'objecte del coneixement no pot ser conegut de forma independent del subjecte que el vol conèixer. Els judicis morals són vertaders o falsos en funció de la moral subjectiva de cada actor moral o de l'espectador que els jutja  i no en funció dels propis fets morals que donen lloc a aquests judicis.

 

 

 

L'ètica és subjectiva o objectiva?

 

Si heu entès les diferències entre subjectivitat i objectivitat i entre moral i ètica, supòs que no tindreu cap problema en entendre que la moral és subjectiva. Clarament, hi ha moltes morals diferents i fins i tot contradictòries entre sí. Cada persona és un subjecte en tant que és el protagonista dels seus actes i la moral, en tant que codi individual (o col·lectiu) de conducta, no pot ser més que subjectiva i personal. No hi ha res objectiu en determinar quines coses entenem per bones i quines per dolentes. Però i l'ètica? I l'ètica? És subjectiva o objectiva? A veure. Aquesta és la gran qüestió. L'ètica com a forma de coneixement no pot pretendre ser subjectiva, perquè el coneixement no pot ser subjectiu. No podem acceptar un coneixement que depengui de cada cas, de cada persona, que sigui variable. El coneixement ha de ser objectiu i l'ètica cerca el coneixement objectiu de la moral i els seus fonaments. L'ètica pretén determinar objectiva i racionalment els paràmetres que configuren les formacions de les diferents morals (que són absolutament subjectives). 

 

 

És possible conèixer objectivament una cosa tan subjectiva com la moral? És difícil, francament, perquè l'ètica no estudia el fet moral de forma asèptica i impersonal i allunyada d'ell.  I també perquè quan investigam èticament sobre qüestions morals, en el fons, cercam allò que voldríem fos bo universalment. L'ètica és una disciplina que estudia les morals que són (particulars, concretes, reals)  per arribar a esbrinar com hauria de ser una moral universal basada exclusivament en la raó. Mem si enteneu això que és molt important: l'ètica situa l'objecte del seu coneixement en un pla abstracte del que haurien de ser les coses. La majoria de ciències estudien el que les coses són, però l'ètica estudia el que haurien de ser. El zoòleg que estudia els pingüins, estudia el que aquests són, no com hauria de ser un pingüí ideal. L'ètica, en canvi, quan tracta de definir el bé, estudia les diferents morals i les diferents concepcions del bé i el mal per tractar de determinar què hauria de ser el bé en una possible moral compartida universalment per la seva racionalitat. L'ètica vol saber què és el bé i com hauria de ser una moral vàlida universalment, no de casos particulars i concrets. És a dir, l'ètica és una ciència humana, subjectiva, que cerca un coneixement objectiu del bé i alhora, determinar subjectivament una ètica que pogués ser aplicable de forma universal per la seva racionalitat.

 

Per tant, la pretensió de l'ètica és l'objectivitat, però té implícit un punt de subjectivitat, (com la majoria de ciències humanes). L'ètica és una disciplina teòrica que tracta d'objectivar el seu estudi de la moral, el bé i el mal, però que inevitablement es situa dins del terreny de la subjectivitat perquè no pot experimentar amb fets morals concrets i verificar la veritat o falsedat dels judicis morals com fan les ciències empíriques o les ciències formals.  

 

Relativisme

7.5. El relativisme i l'intel·lectualisme moral

 

 

Existeix la bellesa? No, poc a poc, pensau en la resposta. Existeixen coses belles, és clar. Però la bellesa, existeix com a tal?  Com saben que unes coses són belles i altres no? Hi ha en algun lloc un model perfecte i únic de la bellesa amb el que comparar les coses per saber si són belles o no?  Molt bé, veieu que la cosa no és tan fàcil com sembla. Hi ha coses belles, però no sabem dir (al menys clara i fàcilment) què és la bellesa. Ara parlem d'ètica.  Existeix el ? Sí? No? Qui sap? Però ens passam el dia parlant de coses bones i coses dolentes. A cada classe d'ètica parlam del bé o el mal implícit en les nostres accions. Com sabem si una acció és bona o no si no tenim clar el què és el bé? Existeix el bé en algun lloc determinat i concret? El podem cercar i trobar per comparar-lo amb les nostres accions per saber si són bones o dolentes? Podem conèixer-lo? Si responeu que sí, tenim un problema, perquè no sabem on punyetes és ni com és i clar, estau afirmant l'existència d'una cosa que no podeu provar. Tothom parla del bé, però ningú el pot mostrar clarament. Però si responeu que no, també tenim un problema. Resulta que acceptar que el bé no existeix equival a acceptar que qualsevol acció pot ser bona o dolenta en funció de l'opinió de cada qual, de la moda, del moment històric, dels gustos... Aigs... No podem viure en un món en el que una mateixa acció sigui bona i dolenta en funció de circumstàncies externes a la pròpia acció. Per respondre aquests interrogants, molts de filòsofs han desenvolupat diferents teories ètiques.

 

         En el món grec ja trobam els principals problemes morals tractats per diferents corrents de pensament. Si recordau el subjectivisme i relativisme sofistes pel que feia al coneixement, comprendreu fàcilment que són el subjectivisme i el relativisme morals. Segons els sofistes, que eren profundament escèptics, no hi havia una veritat absoluta que conèixer i especialment pel que feia als assumptes humans, les lleis humanes no podien ser universals i absolutes com les lleis físiques. Bàsicament això significa que no hi ha un bé o un mal absoluts, sinó que aquests són relatius i subjectius. Per a ells, acceptar unes coses com a bones i altres com a dolentes és únicament una convenció, un acord entre les persones. Així, la moral és relativa i subjectiva. Això sí, els sofistes defensen que malgrat la seva relativitat, les convencions morals i les lleis acceptades s'han de respectar. Enfront dels sofistes trobaríem Sòcrates, amb una proposta radicalment oposada. Per a Sòcrates no és possible acceptar la relativitat del bé i del mal, com no és possible acceptar la no existència de la veritat. Sòcrates afirma que si fem un exercici d'introspecció i miram dintre nostre sabem perfectament què està bé i què està malament. De fet, Sòcrates pensa que no existeix en sentit estricte el mal, sinó que existeix la ignorància. La persona que obra malament ho fa perquè no ha sabut trobar el camí del bé, de la virtut. Aquest posicionament ètic es coneix amb el nom d'intel·lectualisme moral. 

Universalisme moral

7.6. L'universalisme moral

 

Deixeble de Sòcrates i molt influenciat per les seves teories trobam Plató. Per a Plató hi ha idees universals que es poden conèixer intel·lectualment. El Bé és una d'elles i està per damunt de totes les altres. La idea del Bé ens il·lumina i hauríem de tendir cap a ell en les nostres accions. Quan més savi és un home tant més adequadament actua en relació amb aquest Bé universal. Aquesta idea és el que coneixem com universalisme moral. Plató pensava que el Bé i la Bellesa i la Justícia, (així, en majúscules i rotundament), han d'existir. Que no és possible que una cosa com el bé depengui de l'opinió, l'època o la societat en que un viu. El Bé ha de ser universal i allò que és bo ha de ser bo sempre, en qualsevol moment i circumstància i en tot lloc. Aquesta idea d'entendre el Bé com un valor fix, etern i universal, converteix Plató en ununiversalista moral. Segons això, una cosa que és bona és bona sempre independentment de les circumstàncies i una cosa que és dolenta ho és també sempre i en tot lloc. Igualment passa amb les coses justes i les coses belles. 

 

Per exemple, per a un universalista moral, si matar és una cosa dolenta, matar és dolent sempre i en tot lloc. No hi ha excepcions. No podem acceptar matar en determinades circumstàncies i en altres no. No es pot relativitzar el Bé ni fer-lo depenent de res extern a ell. No es poden posar excuses: matar no està Bé i punt. Però és possible saber-ho? Si això fos així, les lleis serien igual per tot el món i les mateixes coses estarien prohibides per tot arreu. I no és així. És difícil, acceptar l'universalisme de Plató sense trobar-hi objeccions importants, la veritat. Sigui el que sigui el Bé, està clar que no sempre entenem les mateixes coses com a bones. Això passaria en un món ideal, (de fet, aquest món ideal és el que Plató defensa), però el nostre món, el d'aquí, està ben lluny de ser ideal.

 

Podríem estar d'acord en casos extrems molt clars. Per exemple, cap persona dubtaria en condemnar l'antropofàgia i dir que menjar-se altres persones és una cosa dolenta de forma universal, però resulta que hi ha societats caníbals que no pensen igual i per a les que l'antropofàgia és una cosa bona. Plató diria clarament que aquestes persones caníbals actuen malament perquè no saben que això que fan no està bé. Perquè són ignorants i els falta molt per aprendre. Podríem donar la raó a Plató. Però, com saber si coses no tan radicals com devorar un veïnat  són bones o dolentes? Com saber determinar quins són els valors morals universals? Per a Plató és una qüestió purament intel·lectual. Si ho penses racionalment, si entrenes la teva racionalitat i aprens a pensar correctament, pots arribar a saber-ho. Si et menges el nas del teu amic perquè tens gana, és perquè no has arribat a entendre que això no està bé, perquè encara estàs intel·lectualment lluny d'haver arribat a descobrir que menjar-se una altra persona no és bo.

 

 

I com podem actuar correctament si creim en la universalitat del Bé? Doncs, l'única forma possible és coneixent-lo. L'hem de conèixer. Hem de saber com és, l'hem de contemplar i una vegada tinguem clar què està bé i què no, sabrem com hem d'actuar. I això no depèn de nosaltres, de la nostra opinió ni de res que puguem fer per canviar-lo. El Bé existeix per damunt de nosaltres i hem d'aprendre a trobar-lo. Hem de conèixer el Bé intel·lectualment. Hem d'aprendre què és el Bé i Plató ens parla d'un aprenentatge llarg i difícil. De fet, aquesta és la part que més m'agrada de Plató. Plató, igual que el seu mestre, Sòcrates, pensa que el coneixement ens fa millors persones. Jo pens igual. Fa més de vint anys que em dedic a l'educació amb el convenciment, potser utòpic, de que només a través de l'educació i el coneixement podem fer un món millor i amb l'esperança de que cada cosa que puc ensenyar a algú, l'ajuda a ser una mica millor de com era. 


 

Eudamonisme moral

7.7. L'eudamonisme moral

 

Més jove que Plató i deixeble seu, trobem Aristòtil. Aristòtil era un tipo intel·ligent. Prudent, tranquil, amb ganes de saber i descobrir absolutament tot sobre qualsevol cosa. Era un científic i un filòsof. Li preocupava molt la naturalesa, però també la societat i  les persones. Va viure fa més de dos mil anys, però tot aquest temps no ha estat suficient per a oblidar algunes de les seves grans lliçons.  Ell pensava que a l'univers tot tendeix a ocupar el seu lloc natural. Que tot, absolutament tot tant en el món de les coses físiques com en el de les persones succeeix per alguna causa i amb alguna finalitat, (a aquesta idea de que tot el que succeeix apunta cap a alguna direcció o finalitat se li diu teleologia). "Molt bé -deia el vell Aristòtil...- quina és la finalitat de les accions humanes?" I responia tot seguit sense dubtar:  "la felicitat". Els humans fem les coses per a ser feliços. Tenim una natural tendència cap a la felicitat, anam cap a ella, la cercam. Suposem que estau d'acord amb Aristòtil fins aquí i que cap de vosaltres fa coses per no ser feliç. 

 

Però si parlessim d'Ètica amb Aristòtil, li hauríem de demanar què pensa ell de les accions humanes que diu que cerquen sempre la felicitat. La pregunta seria com podem saber quines coses són bones i quines no? Quines accions humanes són "bones" i quines "dolentes"? Aristòtil vos diria que les accions que ens apropen a la felicitat són bones i les que no, són dolentes. (Veis com era un tipo intel·ligent?). És lògic. Si la finalitat de tota acció és la felicitat, una acció que ens apropa a la felicitat serà bona perquè aconsegueix la seva finalitat i en cas contrari, no.  Aristòtil deia tot això perquè, (igual que a vosaltres), li agradava dur la contra al seu professor. Com hem dit, el professor d'Aristòtil era Plató, un "universalista moral" que pensava que el Bé existia de forma absoluta i es podia conèixer.  Aristòtil no estava d'acord. Ell suggeria que en realitat, no es pot determinar de forma exacta què és el Bé i què no ho és. El que importa és saber com actuar correctament en la pràctica i no just saber què és el Bé a nivell teòric.

 

I com podem actuar bé? Fent allò que ens fa feliços. Tot? Tot el que em fa feliç és bo? No. La felicitat de la que parla Aristòtil no és la que consisteix en satisfer els nostres desitjos de qualsevol manera i a qualsevol preu. La felicitat d'Aristòtil consisteix en el que ell anomena tenir un comportament virtuós i això no és altra cosa que la moderació i la prudència. És a dir; l'equilibri de trobar el just terme mig entre dos extrems. Un exemple, l'amor és una cosa positiva. Quan estau enamorats sou feliços i sentiu coses bones. Amar una persona és una cosa magnífica. Una parella que hagi perdut la "xispa" inicial i no senti les sensacions pròpies de l'amor, és una parella trista i avorrida. No es pot mantenir una relació només a partir de l'afecte i l'amor fraternal, ("...antes de que me quieras como se quiere a un gato, me largo con cualquiera que se parezca a ti..." canta Joaquín Sabina). Però què passa quan una persona s'enamora d'una altra de forma obsessiva i desmesurada? Quan no controla els seus sentiments i els seus impulses i la seva passió el domina brutalment? Quan aquest amor excessiu el fa estar gelós fins i tot de l'aire que respira la parella? Segurament aquest excés no el farà feliç ni a ell ni a la parella. Ben probablement el destruirà a ell, a la parella o als dos, ("...y morirme contigo si te matas y matarme contigo si te mueres..." continua cantant Sabina en una altra cançó). Idò Aristòtil vos diria que el bon amant, l'amant virtuós és aquell que sap trobar el just terme mig entre l'extrem de l'apatia i l'afecte i la passió exacerbada i desmesurada.

 

Un altre exemple molt conegut. Un bon soldat ha de ser valent. Si és covard psa en perill la seva vida i la dels seus companys. Però un soldat excessivament valent i temerari és un imprudent que no té por a res i es llença al combat posant també en perill la seva vida i la dels seus companys. Quin serà doncs el bon soldat? Aquell que és capaç de trobar un punt entremig de la temeritat i la covardia. Aquest terme mig serà el valor.

 

Què vos sembla? Estau d'acord amb Aristòtil? El bé és just al mig de dos extrems que per excés o per defecte resulten perjudicials? És en el fons l'ètica un assumpte de sentit comú i prou? Basta aturar-se a pensar i triar el camí del mig entre dues opcions extremes? O al contrari, pensau que el terme mig és exactament igual a la mediocritat? Creis que un amor a mitges no és un bon amor? Pensau que el sentit comú no basta per saber com actuar? Si estau d'acord sou eudamonistes morals.

Escoles hel·lenístiques

 

7.8. Escoles hel·lenístiques

 

Amb posterioritat a Aristòtil no trobam en el món grec cap aportació de l’envergadura intel·lectual del seu pensament. Entre altres coses perquè el món grec del que hem parlat desapareix com a tal. L’imperi d’Alexandre Magne i la civilització que quedarà després de la seva fragmentació es coneixen com a món hel·lenístic i és de clara influència aristotèlica en particular i grega en general. A aquest món hel·lenístic trobarem però unes aportacions vitals per al desenvolupament de l’Ètica. Com que el model de pensament aristotèlic donava cobertura a la majoria de problemes físics i epistemològics i el nou món és un món de convulsions polítiques i canvis molt ràpids, la mirada dels pensadors hel·lenístics es torna una altra vegada cap al ser humà i el seu comportament. Partint de la idea aristotèlica d’una ètica finalista basada en la recerca de la felicitat sorgiran diferents escoles filosòfiques que plantejaran models ètics importantíssims que després es repetiran en certa manera al llarg de la història. Són molt diferents entre sí, però totes tenen en comú la idea de que els nostres actes ens han de portar cap a un ideal de felicitat i que el savi és el que aconsegueix aquest ideal. El que canvia és l’ideal i la forma d’aconseguir-ho.

 

            Per exemple, Epicur i els seus seguidors ens parlen de l’hedonisme, segons el qual la felicitat i la plenitud a la vida consisteixen en gaudir del plaer. Segons els hedonistes, l'única manera de ser feliç és evitar el dolor i per tant cercar el plaer. Això no significava en absolut abandonar-se a una vida d'excessos corporals. Més aviat era una qüestió d'equilibri. La infelicitat es deriva quan es desitja alguna cosa que no es té. El plaer consisteix en la satisfacció del desig. Els plaers es poden dividir segons satisfan un desig natural necessari, (no hi ha major plaer que beure aigua quan es té set), o segons satisfan desitjos de coses que no són necessàries, (segurament quan vares comprar aquest smartphone caríssim vares sentir plaer, però probablement no era una necessitat) o quan corresponen a desitjos que no són ni naturals ni necessaris, (la fama o la glòria). Si satisfem les nostres necessitats bàsiques i eliminem els desitjos innecessaris, aconseguim un estat d'imperturbabilitat i serenitat de l'ànima que ells anomenaven ataraxia. És un equilibri mental entre el que tens, el que pots tenir i el que desitges tenir que ens fa ser feliços a la vegada que autàrquics (no depenem de res exterior a nosaltres). També ens parlen d'eliminar el dolor que ens provoquen les pors innecessàries a coses com la mort, els déus o el destí. Segons ells, els Déus passen de nosaltres, la mort arriba sempre quan nosaltres no hi som i el destí, ai, el destí... Qui sap si existeix el destí.


 

Un poc més radicals, Zenó i els seus deixebles inauguren el camí de l’estoicisme, on l’ideal a aconseguir no seria ja el plaer, sinó l’apatheia (absència total de plaer i de dolor amb el control de les nostres passions i desitjos). La qüestió seria que tot el que passa a l'univers està regit pel Logos i no té cap sentit preocupar-se o lamentar-se pel que succeeix per molt dur o trist que sigui. Alerta que l'apatia no significa conformisme ni passivitat, sinó que es tracta d'un duríssim exercici d'autocontrol de les passions. D'alguna forma el que afirmen alguns estoics com Epictet (molt citat pels psicòlegs contemporanis) és que no podem defugir del dolor perquè el dolor és present a la nostra vida El que passa que transformar i experimentar aquest dolor en patiment és una opció nostra. És a dir, que si enfrontem els cops de la vida amb serenitat d'esperit no tenim perquè amargar-nos i sentir-nos desgraciats.


 

El gran Diògenes serà el principal representant del cinisme, atacant brutalment totes les convencions socials i promulgant el retorn a un comportament natural com el dels animals i a una llibertat també natural. Una escola escèptica de pensament en la que destaca el filòsof Pirró recuperarà la idea segons la qual no podem conèixer la veritat i la realitat i que la felicitat consistiria en aconseguir la “suspensió” del pensament.


 

            En definitiva, models de comportament, actituds enfront del món. Si ara vos demanés com sou vosaltres, és segur que vos podríeu identificar amb algun d’aquests models: sou escèptics i pensau que no és possible el coneixement del bé? O sou hedonistes i pensau que la vida està per gaudir-la? O tal volta com els estoics pensau que l’autocontrol i el domini de les passions vos allunyaran del dolor i del plaer i vos faran més forts? La grandesa dels grecs és que retraten la majoria de les opcions vitals possibles. Dos mil cinc-cents anys després encara ens movem dins dels paràmetres ètics que ells delimiten de forma magistral.

 

 

Emotivisme moral

 

7.9. L'emotivisme i l'utilitarisme

 

 

 

 

I si ens estiguéssim esforçant inútilment en cercar un fonament racional per la moral? I si la distinció entre el bé i el mal no tingués res a veure amb la raó? I si tot tingués un component psicològic i emocional més que no racional? Aquesta és la qüestió que ens planteja David Hume en una teoria ètica que coneixem amb el nom d'emotivisme moral. La teoria és molt senzilla i es vincula a la seva teoria del coneixement. Bàsicament Hume pensa que només podem conèixer allò que ens arriba a través de l'experiència sensible. Segons Hume tot el que hi ha a la nostra ment, tot el contingut del coneixement es redueix a impressions (que es deriven directament de les sensacions) i idees (que es creen mentalment a partir de les impressions). Idò i bé, resulta que segons Hume, no tenim cap idea vàlida del bé o del mal perquè en cap cas aquestes idees podrien provenir d'una impressió basada en quelcom de l'exterior. Més aviat això que anomenam bé es basa en una qüestió emocional. Les coses que ens generen un sentiment agradable, de simpatia o atracció tendeixen a ser considerades bones per les persones i les societats i, a la inversa, allò que ens genera aversió o repulsió emocional es considerat dolent.

 

El que diu Hume és que, efectivament, no és una qüestió que es pugui raonar. Una frase de Hume resulta prou il·lustrativa: “no hi ha res irracional en preferir la destrucció total de la humanitat abans que fer-me jo un tall en el dit”, Tal qual. Pot semblar brutal, però és cert. El mal es pot argumentar igual que el bé, (de fet, els psicòpates raonen prou bé). No podem arribar a definir racionalment el que és bo i el que és dolent. Certament, la teoria de Hume és més que consistent. Potser els elements emocionals i psicològics no sempre s'han tingut en compte a l'hora d'elaborar teories ètiques i aquests elements són significatius i importants.

 

Però no hem de confondre l'emotivisme de Hume amb la idea errònia de que allò que m'agrada a mi pot ser considerat bo i allò que no m'agrada a mi és considerat dolent. No va per aquí perquè aquesta empatia o simpatia ens enllaça també amb els altres. Sentim una espècie d'atracció o repulsió cap a les accions i les seves conseqüències no en funció de les nostres sensacions i gustos personals, sinó més aviat establim un vincle emocional també amb els altres que ens fa rebutjar comportaments o accions.

 

 

L'utilitarisme moral

 

 

En un sentit semblant trobaríem les teories de l'utilitarisme moral. Els utilitaristes com Jeremy Bentham coincideixen amb altres teories en que la finalitat de les accions humanes és la felicitat. Efectivament, el plaer corporal, intel·lectual o moral és bo i s'ha de cercar. Podríem identificar el plaer amb el bé i allò que ens resulta útil per a aconseguir aquest plaer es podria definir com a bo. Però si fos simplement així, cada un cercaria el seu màxim plaer individualment en detriment dels altres per pur egoisme. Ara bé, si puc obtenir la felicitat individual per sobre dels altres, no podré ser realment feliç perquè necessit socialment els altres. Per això es podria establir un principi quantitatiu segons el qual el que s'ha de procurar obtenir és “el màxim de felicitat possible per a la major quantitat d'individus possible”. Aquest és el principi utilitarista de felicitat.

 

Una altra versió de l'utilitarisme és la de John Stuart Mill, qui ens diu que el que hem de cercar és la utilitat social per damunt de la utilitat personal. Per això disposem de la història, que ens dona exemples clars de quins models i regles de comportament resulten socialment beneficioses i quins no. 

ètica formal kantiana

 

7.10. ètica formal kantiana

 

 

 

Moltes morals es dediquen a considerar com a bones o dolentes accions concretes. Prohibeixen determinats comportaments o recomanen d'altres ja sigui per qüestions utilitaristes, religioses o eudemonistes. Qualsevol sistema ètic amb contingut concret és una ètica material. Cap ètica material pot tenir un abast universal ja que tracten exclusivament fets o accions particulars. A més, són sistemes morals en el sentit de que el que fem o deixam de fer no es fa per fer el bé, si no per aconseguir una finalitat ulterior, (la felicitat, el màxim benefici, el plaer, la salvació...).

 

El filòsof alemany Kant es planteja la necessitat de definir una ètica formal, buida de continguts, però realment efectiva per delimitar universalment el bé o el mal de qualsevol acció possible. Aquesta ètica formal no ens pot prohibir o obligar a res concret, però ens ha de donar la “fórmula” correcta per definir en qualsevol situació què puc fer i que no. L'avantatge d'aquest tipus d'ètica és que seria una ètica universalautònoma en que és el propi subjecte el que pot delimitar el bé i el mal pel seu compte. La meva voluntat pot decidir actuar d'una manera o una altra de forma autònoma perquè ella mateixa es converteix en legisladora de l'acció. Això no implica que el que jo vulgui fer sempre serà allò correcte i que tot val, (més aviat vol dir just el contrari).

 

Vegem això a poc a poc, perquè és complicat. Kant parteix del pressupòsit bàsic que som éssers racionals i lliures. Per tant, la raó pot guiar la meva voluntat i és la meva voluntat (i no l'instint o les passions o els altres) la que en darrera instància determina el que jo faig o no faig. Efectivament, si deix que les decisions morals depenguin de la voluntat d'un altre o si actuo per una motivació diferent a fer el bé, estic actuant de forma heterònoma. L'autonomia moral de la voluntat gira entorn d'un concepte fonamental que és el deure. El deure moral és allò que determina quines accions són bones. Una acció és bona quan es fa d'acord al deure i pel deure, (és a dir, quan obeeix la norma moral i a més ho fa per pur respecte a la norma moral). Crec que en realitat tos coneixem en que consisteix aquest concepte del “deure”. El problema ve quan hem d'identificar-lo de forma clara i concreta i a més, actuar en conseqüècia. Kant ho fa amb una fórmula que explica i defineix en diferents formulacions i que equivaldria a això que li deim als nins de “t'agradaria que t'ho fessin a tu?" Més tècnicament, aquesta norma o llei, l'imperatiu categòric, es definiria així “actua sempre com si volguessis que el mandat de la teva voluntat es convertís en llei universal”. És a dir, quan jo prenc una decisió per actuar d'una forma o una altra donc una ordre, la meva voluntat m'ordena actuar d'aquella manera. Ara bé, jo voldria que aquesta ordre fos universal? Voldria que tothom actués obligatòriament igual que jo? Si la resposta és que sí, ja està, ja sabem que és el nostre deure actuar d'aquella manera.

 

Li podeu donar les voltes que vulgueu, però Kant té raó. És un crack. Ha trobat la fórmula. L'ètica kantiana, com a ètica del deure, és una ètica deontològica. Actuar moralment a la manera kantiana exigeix un esforç i una integritat envejables. És duríssim ser kantià, però sabem que té raó. En el fons tots sabeu quan una cosa està bé i quan no. Tots sabem quin és el nostre deure i si no el seguim sempre és per covardia o per incapacitat. Però Kant ha donat en el clau: per molt que ens justifiquem, abans de fer una acció jo puc saber si l'he de fer o no, sé quin és el meu deure. Tota altra justificació és una excusa. L'ètica kantiana ens enfronta a més a conceptes com la consciència moral, la responsabilitat i la dignitat.

 

Altres models

7.11. Altres models ètics

 

 

Ètiques dialògiques i axiològiques

 

 

No totes les ètiques són tan exigents com la kantiana. De fet, el segle XX és el segle de models ètics en que s'estipula el valor moral de les accions per consens en diferents fórmules i variants. Per exemple, les ètiques axiològiques defensades per Max Scheler entre d'altres, ens parlen dels valors i proposen un contingut determinat que no és ni racional ni objectiu. Les coses, les accions, els resultats de les accions tenen un valor. Resulta evident que el concepte de valor té un origen en l'àmbit de l'economia i equival a una major o menor acceptació o demanda de la cosa valorada. Els valors fluctuen, pugen i baixen i allò valorat es pot desvalorar i revalorar en funció de circumstàncies externes a ell. Parlar de valors morals ens porta a una ètica on no hi ha continguts absoluts ni tampoc la rigidesa formal de l'ètica kantiana. Acceptar les ètiques de valors ens porta a fer raonaments valoratius interessants en els que hem de'enraonar perquè un comportament s'ha de valorar més que un altre. Per exemple, tot valor té un contravalor, (si una societat o col·lectiu valora la llibertat, no valora el seu contrari, i l'opressió o l'esclavitud passen a ser considerats contravalors). A més, els valors morals no tenen tots la mateixa importància, hi ha jerarquies, el que s'anomenen escales de valors, (si entre l'emoció i la seguretat valor més una que l'altre, viuré en un sentit o un altre una vida arriscada i emocionant o una vida monòtona i tranquil.la). Són a més (o haurien de ser)  incondicionals, no depenen del resultat o la utilitat personal, (si per exemple per a mi la sinceritat és un valor, seré sincer encara que això em perjudiqui). A més, hi ha valors universals i necessaris, que estan a la base de les formacions culturals de les societats, (la nostra societat moderna es basa sobre els valors de llibertat, justícia i igualtat; la societat feudal tenia una escala de valors oposada basada en la fidelitat i la seguretat).

 

Les ètiques del diàleg o discursives com les defensades per Habermas ens proposen arribar a valors morals compartits consensuats a partir del diàleg entre els diferents cercles d'interacció social. Recuperen d'alguna manera el tarannà dialògic de Sòcrates i recriminen a Kant que el seu formalisme racional sigui monològic i no dialògic. És a dir, la raó kantiana refereix a la voluntat individual i a la raó com una instància individual per arribar allò que consideram formalment el nostre deure. Habermas proposaria un diàleg entre tots els subjectes afectats per la norma per poder consensuar el deure i els valors implícits en l'acció racional perquè, fonamentalment, tota acció moral és interpersonal. 

 

 

 

Ètica existencialista

 

El filòsof francès Jean-Paul Sartre és un dels principals exponents de l'existencialisme. L'existencialisme és complexe i no podem estendre'ns massa. De forma molt breu vos diria que els existencialistes retornen a la pregunta originària per l'ésser. Distingeixen entre existència i essència. L'existència és anterior a l'essència, un requisit previ a ella. Siguis el que siguis, abans has d'existir i després ets. L'home és un ésser existent què està abocat a un món en el que hi ha coses (existeixen sense tenir consciència de la srva existència) i altres éssers com ell. A diferència dels objectes del món, els éssers humans no són res definit inicialment més enllà de la seva existència.  El que arribes a ser com a ésser humà ho arribes a ser a partir dels teus actes, et vas esculpint, definint amb les teves accions vitals. Per tant, depén de la teva tria continuada i de la teva llibertat que es converteix així en un tret diferencial i necessari de l'home.

 

 

Per als existencialistes com Sartre, allò més definitori de l'ésser humà es la seva absoluta i radical llibertat. Som lliures de forma inevitable. “Estem condemnats a ser lliures”. Cada acció humana és única i personal, no hi ha possibilitat de sotmetre's a cap imperatiu ni norma. Cream els nostres valors a partir dels nostres actes i tenim una responsabilitat. La nostra llibertat és tal que sempre sabem que quan actuam d'una manera sempre hi havia com a mínim, una altra possibilitat: no actuar. És per això que de la llibertat radical ha de néixer un compromís amb els altres, perquè com hem dit, els altres són éssers existents, són fins en sí mateixos i no mitjans, perquè no són coses. El reconeixement de la meva llibertat és a la vegada el reconeixement de la dels altres i la llavor de la que ha de nèixer el compromís ètic amb ells.

 

En resum

 En resum

 
 
La dimensió ètica de l'ésser humà ens resulta irrenunciable. Com a criatures essencialment lliures ens veim abocats, “condemnats”, a la llibertat i amb ella a l'ètica.   Com a criatures eminentment racionals, hem de poder triar racionalment les nostres pautes de comportament i saber guiar les tries de la nostra voluntat des de la pura raó. Hi ha models ètics molt diferents basats en els sentiments, (ètica emotivista); en la pura llibertat i el compromís amb els altres, (existencialista); ètiques formals que ens enfronten amb la consciència i la responsabilitat, (com la kantiana); ètiques de sentit comú i prudència, (com la d'Aristòtil); ètiques universalistes, (com la de Plató); o ètiques basades en la utilitat o en els valors. La qüestió és que no és possible viure sense fer tries morals, no podem exercir la nostra condició d'éssers lliures i racionals sense viure èticament. No som criatures amorals i per això necessitam l'ètica.
bottom of page