top of page

#5. L'èsser humà

 

Costa molt definir què és un ésser humà i la pròpia consideració de l'humà cap a ell mateix ha variat ostensiblement al llarg dels segles i les cultures.  En principi, la pregunta sobre l'ésser humà és una de les grans preguntes filosòfiques i en aquest tema intentarem apropar-nos a les diferents respostes. Ara, no vos faceu massa il·lusió respecte a la possibilitat de trobar alguna conclusió definitiva; és ben probable que com sempre, ens trobem amb més preguntes noves que respostes. Què ens fa humans? Què fa que el fetus sigui o no sigui humà? Podem qüestionar-nos en quin moment del nostre desenvolupament biològic individual començam a ser humans? Podem qüestionar-nos en quin moment vàrem començar a ser humans com a espècie? Vegem totes aquestes qüestions.

Intro
L'estudi de l'èsser humà

5.1. L'estudi de l'èsser humà

 

Pensar, ja ho hem vist, és una qualitat pròpia de l'ésser humà. És inherent a la nostra naturalesa. No podem no pensar i no hi ha cap altra criatura que ho faci a la manera que ho feim nosaltres. Precisament per això som els únic éssers que ens plantejam la nostra pròpia condició. Un cactus no es demana a sí mateix en què consisteix ser un cactus. En canvi, en l'ésser humà és inevitable la pregunta sobre què és exactament l'ésser humà. A priori, sembla que és una pregunta de fàcil resposta, però...què és el que ens fa humans? Tenir forma humana? Un australopitec, un dels nostres avantpassats homínids, té forma humana, però no el consideram humà. Què cal a més de semblar humans? Una ment lògica, Una intel·ligència racional?  Segurament cap de vosaltres acceptaria atorgar el rang d'humans a un robot intel·ligent amb forma humana per molt racional que fos el programa que controla la seva intel·ligència. Un androide, un cyborg, no serien doncs humans, perquè la seva intel·ligència artificial no respon als paràmetres propis de la intel·ligència humana. És així perquè els humans tenim una intel·ligència que també, a més de ser operativa, funcional i lògica és emocional. Tenim sentiments, cosa que de moment no tenen els robots. I a més de sentir emocions, percebem sensacions, la nostra intel·ligència és sensitiva.  Els humans “sentim” no només en l'accepció emocional del terme, sinó que també en la seva accepció “sensorial” i això significa que podem percebre sensacions del món exterior i processar-les. Convindríem en acceptar que també senten els animals (en els dos sentits anteriors) tot i que no puguin processar racionalment les seves sensacions. Així, què ens diferència bàsicament d'aquests animals que senten? Doncs, aquesta intel·ligència racional i, molt important, la capacitat de comunicar-nos i d'articular un llenguatge verbal i conceptual

 

 

Teories sobre l'origen de l'èsser humà: fixisme i evolucionisme

 

 

L'ésser humà no ha existit sempre. Probablement tampoc no existirà sempre en el futur. Si volem definir l'ésser humà hem de començar per interrogar-nos sobre el seu origen. Les teories fixistes han marcat la pauta en aquest sentit des de gairebé sempre fins al segle XIX. La teoria fixista explica bàsicament que l'ésser humà, com la resta de criatures, existeix des de que existeix el món i que en forma part d'ell de forma fixa i sense canvis substancials des del començament del temps. Aquesta teoria fixista està plena d'implicacions que les evidències  científiques dels darrers dos-cents anys han refutat reiteradament. Per exemple, sembla clar que moltes espècies animals i vegetals (entre elles la humana) no existien fa milions d'anys, i sembla clar també per les restes fòssils trobades que abans existien criatures que s'han extingit. La idea d'una naturalesa definida de forma “fixista” implicaria que totes aquestes criatures són ara com ja eren fa milers d'anys. També  implicaria una edat del món molt més jove de la que sabem que té el nostre planeta. Per altra banda, el fixisme està molt vinculat  al creacionisme (teoria segons la qual tota la naturalesa i els éssers vius foren creats per una mena d'ésser superior) defensat per la majoria de grans religions monoteistes.  L'evidència científica actual pràcticament descarta el fixisme en l'observació i estudi de la natura i contempla com a molt poc probable la idea d'una creació en el sentit bíblic. No obstant això, fixisme i creacionisme foren el model  explicatiu de la natura i l'aparició de l'ésser humà durant segles. Fins fa relativament poc, (el segle XIX), el fixisme no va ser substituït per teories com l'evolucionisme en les seves diferents variants.  

 

 

Vegem algunes implicacions fixistes i com és possible que aquesta interpretació errònia fos la principal durant tant de temps. Bàsicament, el fixisme és una projecció de la pròpia condició humana i les seves formes vitals de relació i interacció amb la naturalesa.  Considerar la idea d'un ésser creador superior és lògica en un observador que veu com res a la natura es genera espontàniament, que tot allò que és creat necessita un creador. És una argumentació fal·laç, però aparentment lògica segons la qual hauríem de retrocedir en el temps per a cercar l'origen i en aquest retrocés ens trobaríem invariablement amb una primera causa no causada: un creador. Però clar, qui va crear aquest creador? Com s'explica? És un bucle lògic que no té resposta, (com el de l'ou i la gallina). Aquesta imatge de l'ésser creador va derivar en la creença en una disposició jeràrquica dels éssers vius en una ordenada cadena de perfecció, (la cadena del ser), que es suposaria que anava des de les criatures més simples i senzilles a les més complexes, (els humans), fins arribar al Déu perfecte en el punt més alt de l'escala. Els elements d'aquesta cadena contemplen la creació com un tot unitari i acabat.  Per altra banda, la idea de creació és pròpia de societats neolítiques que fabriquen coses amb les mans, (Déu crea l'home a partir del fang, com un alfarer). És doncs, una projecció del propi ésser huma. Aquesta mentalitat projectiva pot a més fer veure el món des dels ulls dels homes i no entendre que pugui existir un planeta o un univers sense ell. La idea també ancestral i fal·laç de que tota la naturalesa està a la disposició de l'home i que aquest la pot dominar i controlar fa estranya la possibilitat d'imaginar un món natural sense presència humana. Per a què havia de servir una naturalesa sense homes per gaudir-la? Aquesta projecció porta a la idea d'un món fet per als homes i tan antic com ells. Els mites donen cobertura explicativa a aquestes teories fixistes, però no així la ciència, que des del segle XIX fins ara no ha fet més que contradir aquestes idees amb evidències i proves. 

 

El canvi radical es va donar al segle XIX, quan una teoria científica nova, controvertida en el seu origen però no gens discutida ara mateix,  va proposar un nou model explicatiu a partir d'observacions directes d'aquestes evidències i de l'observació de la naturalesa. Es tracta de l'evolucionisme. Tots heu sentit parlar de Charles Darwin, del viatge  a les illes Gal·làpeg i del gran impacte filosòfic  de la seva teoria de l'evolució. Parlarem de tot aquest impacte i del conflicte conflicte ideològic que va suposar, però ara, per a descriure científicament l'origen de l'ésser humà, farem servir els pressupòsits bàsics de l'evolucionisme sense entrar a discutir la seva polèmica amb el fixisme i val a dir abans de començar que Darwin no fou ni l'únic ni el primer evolucionista.

 

Les tesis evolucionistes afirmen bàsicament que tots les espècies animals i vegetals són el resultat d'una complexa evolució a partir d'unes altres espècies existents anteriorment. En una primera versió de l'evolucionisme, Jean-Baptiste Lamarck va insinuar aquesta possibilitat a partir de dues premisses bàsiques: la funció crea l'òrgan i els canvis o caràcters adquirits es transmeten genèticament. Segons aquesta idea, els individus d'una espècie desenvoluparien unes característiques físiques determinades en un procés d'adaptació  als canvis de l'entorn ambiental i en funció de les seves necessitats a través del seu ús. Si un òrgan s'utilitza, tendeix a desenvolupar-se i, si no, s'atrofia i desapareix. Si imaginam un hipotètic origen del coll de les girafes a partir d'aquesta teoria, (per posar un exemple típic), podríem pensar una situació hipotètica en que canvis climàtics haguessin produït  una manca d'herba i a uns mamífers herbívors que haurien d'adaptar-se i mirar de menjar fulles dels arbres. Segons Lamarck, això produiria en aquests mamífers una major utilització de la musculatura del coll que en qüestió de generacions i generacions es traduiria en una elongació d'aquest, (la funció fa l'òrgan). Aquest caràcter adquirit, a més, es transmetria de forma hereditària. Aquesta informació d'un canvi físic no genètic, (el coll llarg per l'ús), seria tramesa genèticament i heretada pels seus descendents. Així, segons Lamarck, en qüestió de (moltes i indefinides) generacions, hauria aparegut un nou mamífer diferent d'aquell herbívor original i caracteritzat per un coll extremadament llarg. No és fantàstic? Sí, tan fantàstic que no és cert. Lamarck s'equivocava. Va apuntar en la direcció correcta i va intuir el que era l'evolució, però s'equivocava en la segona de les seves premisses i no era del tot precís en la primera d'elles. Ara sabem que la funció no fa l'òrgan, al menys no en la manera prevista per Lamarck. Sí és cert que un òrgan més utilitzat es desenvolupa més, (si anau al gimnàs ho sabeu, podeu augmentar el volum de la vostra musculatura considerablement). Però aquest caràcter adquirit no es transmetrà als vostres fills i si ells volen tenir una musculatura poderosa s'hauran de pagar el seu gimnàs. Sembla doncs que Lamarck  s'equivocava clarament en la segona de les seves premisses, els caràcters adquirits no són transmissibles genèticament. 

 

 

El Darwinisme

 

 

Fou Charles Darwin (1809-1882) el que sembla que encertà en la interpretació evolutiva dels canvis que observà en la naturalesa i la va fer pública a la seva famosa obra L'origen de les espècies, (1859). Les seves teories no vos semblaran estranyes, ja que són molt conegudes i es basen en una idea impressionant i amb moltes implicacions filosòfiques: la selecció natural. La naturalesa selecciona. Tots els individus d'una mateixa espècie s'han d'adaptar a l'entorn en el que viuen. Si hi ha canvis radicals en el seu entorn, els individus s'han d'adaptar als canvis. Si no, no sobreviuran. Ara, d'entre tots els individus d'una mateixa espècie, aquells que posseeixin unes característiques físiques més apropiades sobreviuran. Els que no, tendiran a desaparèixer. La capacitat adaptativa no consisteix tant en desenvolupar a través del seu ús un òrgan determinat que facilita aquesta adaptació, sinó més aviat en posseir-lo ja prèviament. Per seguir amb l'exemple anterior, no és que els mamífers que existien abans de les girafes capaços de fer créixer el seu coll fossin capaços de transmetre aquesta característica als seus descendents, sinó que en realitat, aquells individus que d'entre el grup tinguessin un coll més llarg que els altres, eren més aptes per a la competència amb els seus iguals i aquesta característica diferenciadora els permetia obtenir més quantitat d'aliment i sobreviure en condicions més precàries. I com que aquesta característica física és genètica i no adquirida com pensava Lamarck, els seus descendents tenen la possibilitat d'heretar-la i, per tant, ser més aptes per a la supervivència que altres individus de la mateixa espècie.  Dit d'una altra manera: la naturalesa estableix unes dures condicions de vida als  individus d'una determinada espècie: els recursos són limitats i s'estableix una dura pugna per la supervivència, una competitivitat extrema. Darwin afirma que només els més aptes sobreviuen. Els més aptes no són els més forts o els més grans. De vegades el tret adaptatiu és qualsevol petita diferència, un cos més petit que resulti avantatjós en unes condicions determinades, un color de pell que permet camuflar-se, un bec més llarg que permet extreure aliment de flors i fruits allargats... L'evolució és capritxosa, imprevisible i atzarosa. No té una direcció i una finalitat determinades. Els individus més evolucionats d'una espècie no són necessàriament millors o superiors als que queden enrere: són simplement diferents, però diferents amb una diferència que els resulta beneficiosa en unes determinades circumstàncies ambientals. El problema que Darwin no podia resoldre era el de com es produïa aquesta transmissió. Quines regles definien la transmissió dels caràcters? Com es generaven els canvis en els individus? Aquest era el problema per al que Darwin encara no tenia una resposta.
 

Des d'un àmbit molt diferent al de la biologia sorgiren teories que ajudaren a consolidar el pensament evolucionista i a desmuntar les acusacions i els prejudicis que la teoria de Darwin va generar. Fou des del camp de la genètica i entre d'altres, fou Gregor Mendel (1822-1884), qui aportà una nova perspectiva al problema de l'origen de l'ésser humà i de totes les altres espècies. Segons Mendel, no són els caràcters adquirits per l'ús els que són hereditaris com pensava Lamarck. Els caràcters hereditaris són genètics i determinen alguns caràcters físics (com ara l'aspecte físic, el color dels ulls o dels cabells, etc...).  Això va quedar més o menys explicat en les lleis mendelianes sobre la transmissió genètica ja a l'any 1866. Les lleis de l'herència genètica de  Mendel són un conjunt de regles primàries relacionades amb la transmissió per herència de les característiques que posseïxen els organismes pares i transmeten als seus descendents. Les lleis són tres, tot i que la primera d'elles no està considerada plenament una llei de transmissió de caràcters en sentit estricte, ja que no ens diu res sobre la transmissió, sinó sobre la uniformitat. Per entendre-les hem de considerar la distinció entre genotip, (conjunt dels gens d'un individu), i fenotip, (manifestació física visible d'aquest conjunt genètic). La primera és la llei de la uniformitat de la primera generació i explica que tots el descendents d'un encreuament entre dos individus homozigots per a un caràcter determinat són fenotípicament idèntics a la raça pura dominant i també idèntics entre si; aquesta llei ens indica que hi ha en els progenitors gens dominants forts que s'imposen sobre gens recessius dèbils, transmetent-se a la primera generació de descendents.  La segona es la llei de segregació independent, segons la qual en un creuament de dos individus heterozigots d'aquesta primera generació de que parlàvem abans ens tornen a aparèixer característiques de la generació paterna; és a dir, aquells gens recessius que no apareixien en el fenotip de la primera generació i que no havien desaparegut, sinó que només romanien ocults, no es manifestaven. La tercera llei es coneix com la llei d'herència independent de caràcters i segons ella  quan dos caràcters diferents es combinen entre si, s'hereten de forma independent seguint les regles anteriors. Aquestes regles deixaven clar com funcionava la transmissió dels gens i expliquen els canvis físics en els individus d'un mateixa espècie.  Era  la peça que li faltava a Darwin  i als darwinistes per completar la seva teoria.

 

Darwin donà a l'evolucionisme la cobertura explicativa necessària per superar els problemes que tesis anteriors com les de Lamarck plantejaven. L'impacte de les teories sobre la selecció natural fou formidable i transcendí les fronteres de la pròpia biologia. Després d'una convulsió important provocada per la publicació de L'origen de les espècies  (1859) i de L'origen de l'home (1871), l'acceptació de les tesis mendelianes va ajudar a que l'evolucionisme s'imposés com a gran model explicatiu sobre l'origen de l'éser humà. No va ser fàcil. L'evolucionisme havia d'enfrontar-se a prejudicis culturals, científics i sobre tot religiosos. En general costava assimilar en el segle XIX que l'home pogués descendir de qualsevol criatura animal.  La Il·lustració i la revolució científica havien donat a l'ésser humà un brutal domini sobre la naturalesa que el feia sentir-se superior. La racionalitat, la ciència i la tecnologia feien sentirse a l'home com l'amo del món natural i no una criatura més. Científicament, a l'evolucionisme darwinista li faltaven encara moltes respostes que donar per a satisfer les exigències mínimes per a acceptar com a vàlida una teoria tan transgressora. Dins de l'àmbit de la tradició i la religió, l'impacte de l'evolucionisme era demolidor i aquest resultava absolutament incompatible amb el fixisme, el creacionisme i els dogmes de fe. El relat cosmogònic de les sagrades escriptures era indubtablement  contradictori  amb les teories de Darwin i la convulsió cultural que provocaven aquestes era molt profunda.

 

 

La teoria sintètica de l'evolució

 

 

Les tesis evolucionistes troben certament el seu nucli teòric i el seu gran referent en Darwin. Aportacions posteriors com les lleis de Mendel i algunes investigacions genètiques d'altres autors sobre les mutacions, proporcionaren la possibilitat d'enfocar i redefinir les teories evolutives inicials. Tota la controvèrsia inicial, el rebuig de la comunitat científica, l'oposició frontal de l'església catòlica i els prejudicis per part de la societat foren a poc a poc superats i es va anar donat forma a una teoria nova, coneguda com a teoria sintètica de l'evolució. La teoria sintètica es diu així precisament perquè sintetitza la base teòrica sobre l'evolució de Darwin amb les noves aportacions de la genètica de Mendel i altres. En definitiva, el que vindria a explicar aquesta teoria és que els canvis (mutacions) en el codi genètic d'un individu qualsevol es poden produir de forma casual i arbitrària a causa d'un conjunt de condicions genètiques i ambientals imprevisibles. Aquests canvis genètics es transmeten segons les lleis mendelianes explicades anteriorment i és només llavors quan intervé la selecció natural darwiniana amb totes les seves implicacions descrites anteriorment, (lluita per la supervivència, necessitat d'adaptació als canvis mediambientals, competència entre individus, supervivència del més fort (del més ben adaptat), etc...). Així, amb la teoria sintètica de l'evolució l'evolucionisme queda definit de forma sòlida i acaba imposant-se sobre tots els prejudicis religiosos i les teories fixistes que quedaran pràcticament abandonades durant la primera meitat del segle XX.

 

Actualment es compleixen 150 anys de la publicació de L'origen de les espècies. Ara des de cap àmbit intel·lectual o científic seriós ningú qüestiona la validesa teòrica de l'evolucionisme i que aquest s'ha convertit en el nou paradigma del coneixement antropològic. És la teoria model referent actual sobre la que es defineix i explica l'origen de l'ésser humà. Ha estat una de les teories científiques més impactants de la història de la ciència i les seves repercussions han envaït àmbits del coneixement insospitats com ara l'economia o la història. Les idees de selecció natural i de lluita per la supervivència mal enteses han servit de pretexte a deliris racistes, a explicacions absurdes sobre la superioritat d'uns civilitzacions sobre unes altres o de justificació de fenòmens històrics i econòmics de domini com ara l'imperialisme, el colonialisme o el propi capitalisme

 

Queda clar que això que anomenam ésser humà, (igual que tota altra espècie animal), és el resultat d'un procés evolutiu llarg i complexe. No només això, sinó que l'evolucionisme darwinista i la teoria sintètica de l'evolució semblen deixar clar  que l'origen de l'ésser humà està clarament vinculat a altres espècies animals. Si hem de cercar un origen en termes evolutius, hem de poder mirar de determinar de quin procés evolutiu som el resultat. És a dir, acceptem que som el resultat d'una evolució amb tots els seus components, d'unes mutacions genètiques, una progressiva transformació física i una adaptació als canvis mediambientals; si és així, el que hem de descobrir és quan es produeixen els canvis, a partir de quines altres espècies i com es produeixen. No és fàcil. 

L'impacte ideològic

5.2. L'impacte de la teoria de l'evolució

 

 

 

 

L'impacte teològic i ideològic

 

 

El segle XIX és el segle de Darwin. La teoria de l'evolució de les espècies suposarà un impacte cultural, intel·lectual i filosòfic com poques altres vegades s'havia produït anteriorment en la història del pensament. Per segona vegada, (la primera fou la revolució copernicana), una teoria científica traspassa l'àmbit estricte de la disciplina que la va veure néixer, (la biologia), i s'extrapola a totes les altres branques del coneixement constituint un nou paradigma. Novament, la cosmovisió de l'home occidental es veurà modificada substancialment. Aquesta vegada, però, les repercussions del darwinisme aniran molt més lluny i esquitaran la forma d'entendre l'ètica, la societat, la història, la política, l'economia... tot.  Les repercussions del darwinisme són molt més grans del que Darwin mai hagués pogut imaginar. Probablement, si pogués aixecar-se de la tomba i contemplar els excessos intel·lectuals i la perversió de bona part dels seus conceptes per part dels anomenats “darwinistes”, se li eriçarien els pels de la barba. En nom de Darwin s'han justificats coses com el racisme, la xenofòbia, l'imperialisme colonial, l'holocaust o l'elitisme competitiu. Darwin no és el responsable de la mala interpretació de les seves teories, però en qualsevol cas, entendre el seu impacte i la seva importància filosòfica resulta vital per a comprendre la història i el pensament dels dos darrers segles. Freud va dir encertadament que l'orgull i l'ego de l'espècie humana han patit  tres grans cops de puny directes al llarg de la història: el primer seria la revolució copernicana, que ens desplaça del centre de l'univers i ens ressitua com una part minúscula en un cosmos inabastable; el darrer cop seria el descobriment del subconscient per part del propi Sigmund Freud en el segle XX, que ens posa de cara amb el pou profund i obscur de la part oculta de la nostra consciència i acaba amb el mite de la racionalitat com a element distintiu i exclusiu de l'ésser humà. Entre els dos cops estaria el darwinisme, que reubica l'espècie en plena natura i ens iguala a la resta de criatures animals, donant-nos a més un caràcter provisional de projecte atzarós i a mig fer, en constant canvi aleatori i en progressió qui sap a on. 

 

 

Esper que a aquestes altures, tots tingueu clara la diferència entre l'evolucionisme i el darwinisme. L'evolucionisme és la teoria o el conjunt de teories que defensen la idea central d'una evolució biològica de les espècies animals i vegetals. En sentit estricte, no totes les teories evolucionistes són darwinistes, (recordau per exemple Lamarck). El darwinisme és una forma concreta d'evolucionisme que es basa en les idees i teories  absolutament trencadores d'adaptació al medi, lluita per la supervivència i selecció natural. De fet, podríem sintetitzar el darwinisme explicant-ho com una combinació de les cinc teories següents: evolució, origen comú de les espècies, canvi genètic i influència de l'entorn geogràfic, gradualisme i selecció natural. Segons l'evolucionisme, la vida es desenvolupa temporalment i els organismes vius canvien les seves característiques elementals, és a dir, evolucionen. A l'evolucionisme s'afegiria la tesi de que podríem reconstruir  la trajectòria evolutiva de les  diferents espècies animals i vegetals fins a arribar a un origen comú de totes elles.  A més, el que explicaria aquests canvis seria la genètica, són canvis dependents de variacions genètiques i cromosòmiques que el neodarwinisme més generalitzat entén que són aleatòries i atzaroses. La presència o absència d'un tret físic determinat degut a aquesta variació genètica pot ser favorable en unes determinades circumstàncies ambientals, (geogràfiques i naturals), i això provoca que el medi en el que viuen els individus d'una espècie sigui determinant. A més, els canvis i modificacions són graduals i  imperceptibles a escala temporal humana. Finalment, i és sense dubte la tesi estrella de Darwin, l'evolució s'explica en base a la selecció natural, que sosté que les condicions imposades per  la naturalesa, (necessitat d'adaptar-se a un entorn físic determinat i  recursos naturals limitats), provoquen una competència entre individus i una lluita entre ells per la supervivència, (“lluita per la vida” si ens posam melodramàtics), que acaba irremissiblement amb la desaparició dels més dèbils i la supervivència dels més forts.  Aquestes cinc teories, juntes, donen forma al darwinisme i inicialment, explicaven estrictament l'origen i evolució biològic de les espècies naturals. Darwin no té la culpa de la seva posterior extrapolació a altres àmbits com la política, l'economia o la societat. En qualsevol cas, les cinc s'hauran de puntualitzar detalladament per no malentendre-les. Abans, però, cal que ens fixem en l'impacte teològic i filosòfic que el darwinisme va tenir en el món intel·lectual del segle XIX

 

 

            Les teories en les que es basava el darwinisme xocaven directament contra algunes creences bàsiques elementals del seu temps. A més, algunes d'aquestes creences eren pilars bàsics del cristianisme  i per tant, Darwin es va enfrontar no només als prejudicis científics i intel·lectuals de la seva època, sinó també als religiosos. Fonamentalment, les tesis de Darwin xocaven contra quatre aspectes implícits en el cristianisme, (en realitat en qualsevol gran religió monoteista), i assumits de forma subconscient per la societat occidental:

 

 

  • El fixisme: la creença absoluta en un món natural estable i fixe. Assumir que les espècies evolucionen implica acceptar que no tot ha estat sempre en la forma que ho coneixem, acceptar que la naturalesa no és estable i no se'ns presenta en una forma única. Implica a més acceptar que no podem saber cap a on anirà. Especialment difícil d'encaixar és la idea d'un món en que la presència humana no hagi estat permanent sempre i per tant en el que  l'home és contingent. 

 

  • El creacionisme: inicialment sembla que l'evolucionisme darwinista és irreconciliable amb la figura d'un creador, ja sigui en la forma en que l'explica la imatgineria cristiana o no. La figura d'un creador omniscient que crea tot des del no res o des del caos sembla que no encaixa amb un món en permanent evolució on totes les espècies són el resultat de variacions a partir d'un origen comú. L'evolucionisme no necessita d'un creador, al menys no en el sentit creacionista tradicional. 

 

  • El disseny de la creació: paral·lelament a la idea de creacionisme i implícita en ella, radica la certesa de que el creador crea conscientment, amb voluntat i intenció, que el món natural està dissenyat intel·ligentment i obeeix a unes lleis prefixades estables i constants. Segons els creients, tot el que succeeixi en el món natural està prèviament decidit i arranjat per la voluntat divina. Les tesis neodarwinistes donen molta relevància a l'atzar en les mutacions i deixen entreveure un món natural inestable on no tot sembla respondre a una planificació inicial ni a la voluntat d'un creador. Si el creador hagués volgut un món d'una forma determinada l'hauria fet ja des del primer moment d'aquella manera i no a partir d'un procés transformador lent, gradual i atzarós. 

 

  • La posició única de l'home en la creació: el darwinisme ens iguala a la resta de criatures animals i ens apropa particularment als primats. Això xoca frontalment amb la consciència de superioritat assumida des de segles enrere per l'espècie humana. La tesi de que l'ésser humà sigui una criatura més i que a més tingui un origen animal era un insult, una ofensa i un cop contra l'ego d'una humanitat que s'havia posat ella mateixa en la cúspide d'una naturalesa creada exclusivament per al seu us i domini. La creació a imatge i semblança de Déu no era només una idea implícita, sinó que era un dogma de fe cristià, que si bé havia estat qüestionat intel·lectualment, mai havia estat objectat seriosament.

 

 

 

Així doncs, les tesis darwinistes tenen fortíssimes implicacions religioses que atempten contra alguns elements fonamentals del cristianisme. Ja sabem que el segle XIX no és el segle XV i el paper de la religió i el poder de l'església en la societat no són tan grans. No hi ha una Santa Inquisició que persegueixi els infidels i en elmoment en que es difonen les tesis darwinistes els ideals laics de la Il·lustració ja s'havien imposat en la majoria de societats polítiques modernes. La societat del segle XIX no és teocràtica i Darwin no serà perseguit com Gal·lileu. El problema no és que atempti contra dogmes religiosos, sinó que aquests dogmes estan imbricats inconscientment en els fonaments de la cultura occidental, formen part d'ella i la cimenten. Les tesis de Darwin no atempten contra el dogma i l'església, sinó contra tota una forma d'entendre el món i sobretot desmunten la imatge d'un ésser humà que té un caràcter privilegiat en la creació. És una autèntica revolució i un nou canvi de paradigma. Com sempre, no serà fàcil. Darwin serà  caricaturitzat i les seves teories es simplificaran i tractaran de mostrar-se de forma reduccionista per tal de ridiculitzar-les. El moment històric, però, ja no és el mateix i ben aviat es demostrarà allò que durant la revolució científica havia costat tant: la ciència i la evidència empírica passen per damunt dels prejudicis i els desmonten. La ciència del XIX, diversificada i especialitzada, donarà la raó a Darwin des de diferents àmbits, (genètica, geologia, palentologia...)  i obligarà al canvi de paradigma per damunt de qualsevol dogma religiós o prejudici moral o cultural. Eppur si muove.

 

 

 

L'impacte intel·lectual i filosòfic

 

El renou dels que fan més renou de vegades ens fa despistar-nos i oblidar el que realment importa. Per sobre de l'impacte teològic i religiós del darwinisme, cal fixar-se sobretot en l'impacte filosòfic i intel·lectual que serà molt més important.  Més enllà de l'enrenou religiós, cal fixar-se en les implicacions intel·lectuals. La teoria de Darwin acaba d'un cop amb la idea d'una naturalesa fonamentalment estable i ordenada. Aquesta idea era bàsica en la ciència moderna i en el pensament il·lustrat. Recordau que concebre la  naturalesa com un tot ordenat era allò que ens permetia cercar en ella regularitats i explicar-la amb lleis d'abast universal. A més, subjacent encara, hi romania la idea aristotèlica d'una naturalesa finalista segons la qual tot en el món natural i en la creació tindria una finalitat. També qüestiona la naturalesa ontològica dels éssers i les espècies. Fins i tot la pròpia “edat” del món es veu afectada greument. Vegem això amb deteniment:

 

El darwinisme dona una importància especial a l'atzar. Hi ha un element purament atzarós en l'evolució. Allò que determina que una variació genètica sigui o no un tret adaptatiu favorable o desfavorable és purament aleatori i casual. La pròpia variació s'ha produït de forma aleatòria i la seva idoneïtat per a garantir una millor adaptació és pura casualitat. No hi ha una superioritat i res és estrictament millor o pitjor.  La noció de superioritat no és absoluta i el propi determinisme és posat en entredit. La ciència moderna, ja ho sabeu, és casual i el concepte de causa i la seva relació amb l'efecte són clars. Ara, però, a aquesta causalitat s'hi afegirà la casualitat. L'atzar introdueix en la ciència una variable impossible de determinar. És la contingència. En un món natural on la necessitat marcava la pauta, apareix la possibilitat de la contingència. Tot és d'una manera determinada, és cert, i el resultat del que és és explicable en termes de causa i efecte; entre causa i efecte hi ha una relació de necessitat. Però, i aquí radica la novetat, tot és com és però podria haver estat d'una altra manera. La relació de causa-efecte pot ser explicativa, però no determina necessàriament la realitat ni la pot preveure. Aquesta és una formidable novetat que s'ha d'assumir en el nou paragdigma científic derivat de l'acceptació de l'evolucionisme. 

 

Un altre aspecte important és la desfeta dels quadres temporals. FIns el segle XIX es pensava que l'edat de la terra era d'uns pocs milers d'anys, fent-la concordar amb l'edat de l'home i els vestigis de les primeres civilitzacions. Ara es concebrà un planeta de milions d'anys i un temps biològic uniforme amb el geològic i no amb l'humà. La geologia i la paleontologia donaran la raó als darwinistes i confirmaran la longevitat de la vida i la naturalesa.  Les tesis darwinistes uniran el temps biològic amb el geològic i desfaran la unió entre el temps de l'origen (el del planeta) i el temps històric, (el de l'ésser humà). Sorgeix la concepció d'un abisme temporal en el passat i també previsiblement  en el futur. 

 

Des de Plató a més, la concepció ontològica dels éssers era essencialista: bàsicament l'essencialisme implica que els éssers són i són d'una manera concreta d'acord amb una essència que els hi és pròpia i les diferències entre uns i altres són pràcticament aspectes superficials. Hi hauria una essència pròpia que ens permetria categoritzar ontològicament la realitat: una flor és una flor i una tortuga és una tortuga. Això no és així en un  món en evolució. Acceptant el darwinisme, cal assumir que una tortuga pot ser o no ser una tortuga i que segurament abans era una altra cosa. Que l'home no ha estat sempre un home, que hi ha esglaons a mig camí  i que costa establir diferències entre espècies. Un neardenthal és un home? No ho és? En l'ontologia essencialista totes les espècies estaven delimitades i diferenciades entre si. És més, entre elles havia una relació jeràrquica, hi havia criatures superiors i inferiors i tota la creació s'ordenava jeràrquicament en el que es coneixia com la gran de cadena de l'Ésser. Actualment, la idea de la cadena de l'ésser es considera una idea ingènua. No hi ha ordre jeràrquic en la naturalesa, ni distinció ontològica entre espècies. Tot és evolució i la superioritat evolutiva és un tret que simplement depèn d'una situació concreta en un tipus d'economia adaptativa: un tret distintiu adaptable et fa superior en tant que et permet una millor adaptació a unes circumstàncies adverses, però pot ser contraproduent en unes altres condicions. Els éssers són pur canvi i difícilment podríem aturar l'evolució per assenyalar l'instant en que un home comença a ser un home i quan deixa de ser-ho. 

 

Una altra conseqüència filosòfica serà la recuperació  i reconsideració del materialisme. Segons Darwin, les condicions ambientals resulten fonamentals i condicionen l'evolució. Així doncs, les condicions estructurals i materials que envolten els individus, tornaran a ser enteses com a factors importants. En els segles anteriors, el racionalisme i l'idealisme havien menyspreat la matèria com a part constitutiva de la realitat. D'ella preocupava el fenomen, (allò que podíem percebre), o la idea, la recreació mental de la realitat material.  Per dir-ho de forma simplificada, (no sé si clara), a partir del descobriment del jo, era el subjecte el que construïa la realitat a partir de processos cognitius, perceptius i racionals. La realitat era un constructe mental independent de la realitat física i material.  Ara, es mantindrà la rellevància del jo com a constructor de la realitat, però aquest jo estarà condicionat per una realitat material que l'envolta i que el determina. És a dir, es segueix acceptant que el jo construeix la realitat mentalment, però el “jo” no pot ser considerat independentment de l'entorn en el que s'ha format com a autoconsciència. El jo construeix la realitat a partir d'uns paràmetres que no són independents de les condicions materials. Tot això influirà molt en pensadors com Marx i Engels i de fet, el pensament marxista es basa en la idea bàsica del materialisme històric. Segons Marx, (ho veureu més endavant), tota la història es pot explicar en base a les relacions econòmiques entre els individus. Entre ells s'estableix una lluita pel control dels recursos materials i els mitjans de producció, (és a dir, per les condicions materials). Però a més, la lluita es dona entre classes socials i la pertinença a una classe social o a una altra delimita i condiciona la consciència de cada individu. Emprant la terminologia marxista, hi ha una infraestructura, (unes condicions materials determinades), que condicionen i donen lloc a una superestructura, (mental, no material: la ciència, la moral, la religió, l'art...). La infraestructura és la base o fonament físic que condiciona la superestructura de cada moment històric i, sobretot, de cada classe social.  En poques paraules, la realitat, tot i ser un constructe mental, depèn de components materials. A això li direm a partir d'ara materialisme.

 

 

El darwinisme social

 

 

Darwin publica la seva obra clau, L'origen de les espècies, l'any 1859.  Només 11 anys abans, Karl Marx i Friedrich Engels havien publicat el seu Manifest del partit comunista i el socialisme començava a agafar força com a proposta política i social. En  el nou pensament marxista, l'home i les condicions socials es situen com a motor del canvi històric i la proposta revolucionaria del socialisme preocuparà a la nova classe dominant en l'Europa industrial, la burgesia. Els burgesos no poden assimilar una possible superació del model capitalista que els ha posat en situació dominant social i econòmicament, i tampoc entendran i acceptaran passivament una proposta revolucionària com la del marxisme, que es basa en la col·lectivització dels recursos i la propietat. El capitalisme burgès és estrictament individualista i neix de l'afirmació de la llibertat individual. El liberalisme també és essencialment individualista i la societat i el grup sempre han d'estar al servei dels interessos individuals i no a l'inrevés. Però les tesis marxistes eren molt potents i intel·lectualment feia falta una rèplica que justifiqués el model individualista liberal. Alguns pretengueren veure aquesta possibilitat en les tesis de Darwin i utilitzar-les. La idea d'una naturalesa en la que s'estableix una competència individual pels recursos limitats i en la que només els més forts i millor adaptats sobreviuen era temptadora i semblava encaixar molt bé en els paràmetres socials del capitalisme liberal: individualisme, competència, lluita, supervivència del més apte... Tots els ingredients que l'evolucionisme darwinista apuntava en clau biològica, semblaven poder aplicar-se a la societat i a la seva organització política i econòmica. Fou el naixement intel.lectual del darwinisme social.

 

El darwinisme social és una teoria sociològica perversa que podem resumir amb els següents postulats:

 

a). Com que l'home forma part de la natura, les lleis de la natura s'han de poder aplicar directa o indirectament a les societats humanes

 

b). Les lleis de la natura són la selecció natural i la supervivència del més apte, la competència i lluita per la vida i es lleis de l'herència.

 

c). Aquestes lleis han d'explicar i aplicar-se sobre  les societats, la història, la polític i l'economia i pel benestar i progrés de la humanitat s'ha de vetllar pel seu compliment.

 

Com veis, doncs, el darwinisme social és el resultat d'extrapolar toscament les teories darwinistes del terreny de la biologia al de la cultura. Bàsicament i simplificant, podríem dir que el darwinisme social afirma la tesi de que les lleis socials formen part de les lleis naturals i que els mecanismes propis de la llei de selecció natural actuarien de forma semblant sobre els individus i  grups socials. Segons el darwinisme biològic, hi ha una lluita entre individus entre els que s'estableix una competència pels recursos que culmina en un procés de selecció natural; per als darwinistes socials, podríem reproduir aquesta lluita en l'àmbit de la societat i explicar els processos socials i històrics com el resultat de la lluita entre individus o grups socials. De fet, no només es pot explicar en els mateixos termes, si no que implícitament s'accepta que la  pròpia evolució cultural és la continuació de la biològica. Si l'ésser humà és el producte evolutiu del món orgànic, per entendre'ns com a espècie cal comprendre'ns com un procés que encara continua. Estancada l'evolució biològica, la seva continuació lògica seria l'evolució cultural. Per tant, el darwinisme social és una branca de l'evolucionisme que no observa diferències entre les lleis de la naturalesa i les lleis socials i que de l'aplicació de les seves conseqüències, (supervivència del més fort, competència, etc...), es poden extreure i justificar una moral i una política determinades. 

 

Per a Herbert Spencer, principal teòric del darwinisme cultural, l'evolució sociocultural pot ser explicada en els mateixos termes que l'evolució biològica i les mateixes lleis que expliquen l'evolució individual explicarien també el desenvolupament de la civilització. Spencer entén la societat com si fos un organisme viu i a partir d'aquí, pensa que el mecanisme de selecció natural de Darwin i fins i tot les tesis lamarckianes sobre els òrgans adquirits funcionalment se li poden aplicar directament al cos social com si fos el cos d'un animal. Segons les seves tesis, totes les produccions culturals de l'ésser humà, (entenent cultural en un sentit extens com a tota creació humana, la societat, l'economia, la política, l'art...), serien enteses com la continuació de l'evolució biològica. Spencer és un burgès contagiat de l'optimisme il·lustrat i de l'individualisme liberal del seu temps i no és estrany que afirmi que hi ha individus brillants superiors als altres que permeten el progrés social. Les lleis de l'herència passarien per damunt de l'educació i per tant, allò que fa un individu superior o més apte s'hereta, no es pot adquirir. Els caràcters innats són més importants que els adquirits, (darwinisme mal entès clar), i per això no  s'ha d'obstaculitzar les naturaleses superiors de certs individus per garantir el progrés social i cultural. Les conseqüències perverses d'aquest plantejament són òbvies: els individus inferiors han d'acabar desapareixent per la pròpia lògica selectiva de la naturalesa. És a dir, els més dèbils de la societat (pobres, discapacitats....)  acabaran desapareixent perquè suposen una anomalia evolutiva o estanquen i dificulten l'evolució de la societat. 

 

No totes les conseqüències del darwinisme social seran negatives, (per exemple la idea d'igualtat d'oportunitats neix en part de la necessitat de dotar d'unes condicions ambientals favorables totes les naturaleses), però en general acceptar les tesis del darwinisme social implica justificar directa o indirectament la xenofòbia, l'etnocentrisme o el racisme. Evidentment, és el que va passar. Des de  l'imperialisme colonial fins a l'holocaust jueu o el nazisme, els ecos de les tesis del darwinisme social ressonen com a justificació moral i pseudocientífica de les accions més cruels i inacceptables. Les pròpies necessitats de desenvolupament del sistema capitalista facilitaran l'adopció de molts postulats del darwinisme social per part de les classes dominants, que sempre creuran veure en elles mateixes i el seu model social l'individu superior de Spencer.  L'eugenisme, l'elitisme competitiu, o la moral basada en la llei del més fort són teories derivades del darwinisme social que encara ara es pretenen fer servir com a justificadores d'accions polítiques o econòmiques de tota mena. De fet, ja en el segle XIX, les obres de Darwin, Spencer i els seus seguidors s'utilitzaren per a mostrar les civilitzacions no europees com a moralment i socialment més endarrerides per causes biològiques o genètiques i portaran clarament a la distinció de races i cultures superiors i inferiors. 

 

L'eugenisme serà una de les teories derivades més polèmiques. Postula bàsicament la millora de l'espècie a través de la selecció no natural. És a dir, poder intervenir genètica o socialment per a “crear” individus més aptes. Un cosí de Darwin, Francis Galton, serà el principal valedor d'aquesta teoria que arribarà a plantejar que és lícit ajudar a l'eliminació dels més dèbils i la utilització de l'enginyeria genètica per a millorar artificialment les condicions naturals dels individus superiors. Galton es mostra preocupat per les constants cessions en forma de millores de caràcter social que la burgesia ha de fer sota la pressió del proletariat i les idees socialistes per millorar les seves condicions de vida, ja que pensa que aquestes mesures debiliten i redueixen el progrés de la civilització. Galton i altres tarats després d'ell arribaran a defensar l'esterilització dels malalts mentals (per cloure la seva possibilitat de reproducció); la pena de mort per acabar amb els criminals, (tot entenent que allò que els converteix en criminals és purament genètic), o l'eutanàsia sistemàtica dels més desfavorits en centres especialitzats. Fins i tot, es pretendrà donar cobertura científica a moltes de les seves teories. Per exemple, la craniometria s'utilitzarà per pretendre determinar per malformacions del crani alguns comportaments, (és famosa la teoria del “criminal nat”  de Lambroso, segons la qual un assassí neix assassí degut a un “enfonsament de la fosa occipital...”). Tot plegat seria molt divertit si no fos perquè les conseqüències foren prou dramàtiques, (recordau Hitler i la seva paranoia eugenista), i perquè encara hi ha molta gent que directa o indirectament creu en la superioritat per naixement d'unes persones sobre d'altres. 

 

Darwin no hauria acceptat la majoria de les conseqüències del darwinisme social ni hauria estat d'acord amb l'extrapolació brutal de les seves teories al món social, tot i que en algunes de les seves obres s'hi pot entreveure una concepció etnocentrista que considera superior la raça blanca europea. Per començar, Darwin afirma reiteradament que la seva expressió “lluita per la vida” té un sentit metafòric i que es refereix a la dependència d'un ésser respecte a un altre i la condició necessària per a la vida que és la descendència. En segon lloc, la pròpia evolució no es pot entendre en un sentit de millora o progrés. El canvi evolutiu és diferència. Que la diferència sigui millor o pitjor dependrà clarament de condicions externes i alienes al propi individu. Des de la ciència mai s'ha demostrat cap de les premisses fonamentals del darwinisme social. Per començar, ni tan sols és correcte anomenar-ho darwinisme, perquè Darwin no té res a veure amb l'eugenisme, ni amb el racisme científic. De fet, Darwin nega que el procés evolutiu humà passi per l'eliminació dels més dèbils. Per a Darwin i pel propi principi d'evolució, l'ésser humà s'exclou del mecanisme de selecció natural incloent allò que Darwin denomina “instintes socials”: la moral, la cultura, la religió... La cultura actua com a component anul·lador de la selecció natural i no és lícit afirmar que la tria de determinats aspectes socials o culturals és un mecanisme de selecció dels individus més aptes. Més aviat al contrari, els humans hem compensat culturalment les nostres ineptituds i mancances  naturals.

 

En qualsevol cas, tot això ens ha de servir per veure clarament com una reducció simplista i manipulada d'una teoria, d'un pensament o d'una filosofia, poden derivar en conseqüències perverses i imprevisibles. Desgraciadament, això és molt  freqüent en filosofia i no falta sempre qui perverteixi amb finalitats ideològiques o en el seu propi interès una bona teoria o argumentació racional.

5.3. Antropologia biològica:

filogènesi i hominització

 

 

 

 

L'antropologia biològica és la disciplina que tracta de reconstruir la història biològica de l'ésser humà a partir de l'observació de les restes humanes trobades, de les dades resultants de la investigació i l'observació científica i de l'estudi comparat amb altres éssers vius. Aquest procés que explica les dades de l'evolució biològica de l'ésser humà des d'unes espècies fins a la consolidació d'una espècie humana independent es coneix com filogènesi. També és coneix com a hominització, ja que explicaria les transformacions provocades en els nostres antecessors que han provocat que arribem a ser com som ara.  Explicar aquest procés no és senzill, ja que els científics han de treballar amb les dades que aporten les restes fòssils i arqueològiques trobades que daten de fa milers d'anys i reconstruir un passat llunyà a partir d'observacions i especulacions. És cert que els avenços tecnològics actuals faciliten una aproximació fiable a altres èpoques històriques. Podem determinar amb precisió quants centenars de milers d'anys tenen unes restes fòssils. Podem reconstruir virtualment tot un cos, l'esquelet, la seva musculatura i el seu aspecte a partir d'uns quants óssos o un crani. Podem suposar quines activitats podien fer o quina alimentació tenien els nostres avantpassats a partir de l'anàlisi de les dentadures o dels objectes que han aparegut al seu costat. Podem saber per altres restes fòssils i pels estudis del sol per exemple quin era el clima en aquell temps en l'entorn en que s'han trobat les restes. Tot això és possible, sí, però així i tot, reconstruir el procés d'hominització és prou difícil i complicat.

 

La primera cosa que necessitem és una classificació prèvia de les classes i espècies animals conegudes. Els sistemes classificatoris eren molt habituals en l'antiguitat i la ciència natural sempre ha recorregut a ells per “posar una mica d'ordre” en l'espectre infinit d'espècies que habiten el planeta. Des de fa segles els sistemes de taxonomies o classificacions naturals han servit per ordenar i organitzar la naturalesa als ulls dels investigadors. Al segle  XVIII Carl Linné  va proposar una divisió taxonòmica prou coneguda i utilitzada: la naturalesa es dividiria  en regnes, (animals, vegetals i minerals). Entre els regnes s'estableixen tipus de classificacions segons la seva organització comuna que anomenam filos (equinoderms, mol·luscs, cordats...). Els humans, evidentment, som criatures  del regne animal, concretament del filos dels cordats. Entre els cordats  s'establiria una diferència de classe, (mamífers, aus, amfibis...) i entre les diferents classes una diferència d'ordre, (primats, felins, cànids...). Seguint amb la classificació, l'ésser humà seria un animal cordat de la classe dels mamífers i de l'ordre dels primats. Serà doncs entre els primats on haurem de cercar l'origen, però la classificació no acaba aquí. Les classes es divideixen en famílies i les famílies en gèneres. Així, ja ens anam apropant més al que cercam. Nosaltres els humans són animals cordats mamífers de l'ordre dels primats i dins d'aquest ordre de la família dels homínids, (primats superiors), i del gènere homo. Però la classificació linneana segueix i els gèneres es subdivideixen en espècies. Nosaltres som homo sapiens, l'espècie humana, única espècie coneguda supervivent del gènere homo, (al que pertanyeren altres homínids com els homo habilis els neardenthals). 

 

Vèiem això amb més deteniment: actualment existeixen altres primats al món orangutans, ximpanzés, mandrils, goril·les... Però aquests primats no pertanyen als homínids, la seva família és una altra que juntament amb la nostra prové d'una família comuna. En qualque moment en el passat, una família nova es va separar d'aquesta branca inicial de primats. Podem datar amb certa aproximació l'aparició dels primers homínids a Àfrica, fa uns 4 o 5 milions d'anys. Aquí tenim ja una primera pista per a cercar l'origen de l'ésser humà. Els primers homínids no són encara humans, però nosaltres som els únics descendents vius d'aquesta “nova família”.  Concretament, dins de la família dels homínids, descendim d'aquells que anomenam del gènere homo que sabem que va aparèixer fa aproximadament 2,5 milions d'anys. Al primer el coneixem com homo habilis. Homo habilis era una espècie, com també ho foren homo neardenthalensis i homo erectus,  però cap d'ells no són la nostra espècie. No eren humans, al menys no com nosaltres. L'espècie humana va venir després. Es suposa que va nèixer a Àfrica i que va poder ser contemporània dels neanderthals. La nostra espècie és la coneguda com a homo sapiens i és la més jove de totes, (200.000/100.000 anys). Abans es creia de forma equívoca que cada una de les espècies era posterior a l'altra i que l'homo erectus va ser substituït pel neardhental i aquest  pel sapiens.  Es creia que havia una cadena evolutiva, (el famòs dibuix que segur haureu vist de la moneia que s'aixeca, camina i a cada figura successiva sembla més humana). També es cercava allò que els científics denominaven “l'eslabó perdut”, l'evidència fòssil d'una espècie mitjancera entre els primats i nosaltres. A cada nou esquelet trobat se li donava aquesta consideració d'eslabó perdut. Ara ja no el cercam perquè sabem que no n'hi ha només un d'eslabó. L'evolució no ha estat lineal i ni ha transitat en una única direcció i per això no hi ha només un sol eslabó. Sabem que han conviscut en el temps diferents espècies homo i que homo sapiens la nostra espècie humana actual, ha compartit el món amb els neardenthals. Més que descendir unes de les altres, les diferents espècies són el resultat de processos evolutius diferents. N'hi ha hagut moltes d'espècies d'homínids, l'espècie humana no ha estat l'única, però és l'única que queda. D'entre tots els primats homínids que habitaven el planeta fa milions d'anys i les diferents espècies homo posteriors només homo sapiens sobreviu i es pregunta fins quan. 

 

En què es diferencien els nostres avantpassats de nosaltres? Quins han estat els canvis que han marcat el procés evolutiu? Sorprenentment, les diferències genètiques, (recordau Mendel), són les menys significatives. En realitat un professor de filosofia i un ximpanzè compartim un 99% per cent de càrrega genètica i un poc menys amb els goril·les o els orangutans. Realment, des dels primers primats fins ara, els trets diferencials han estat inicialment anatòmics. Les diferències anatòmiques han facilitat processos d'adaptació a canvis de l'entorn amb comportaments i formes de vida que a la seva vegada han facilitat nous canvis anatòmics en una sorprenent roda de causes i efectes. 

 

Una d'aquestes diferències adaptatives singulars és el bipedisme. Els humans som els únics primats completament bípeds. La facultat d'aixecar tot el pes corporal sobre les extremitats inferiors va marcar fa milions d'anys la diferència entre els primers homínids i la resta dels primats. Els va permetre abandonar els arbres, (que probablement desprès d'un canvi climàtic i una progressiva desertització no oferien ja la protecció i aliments suficients) i els va permetre una nova forma de desplaçar-se, de conquerir noves fronteres i de cercar noves formes de vida. Però no va ser fàcil. El bipedisme requereix d'una modificació postural i canvis anatòmics en la columna vertebral i en l'aparell locomotor. Seran costosos, però una vegada assolits aportaran grans avantatges adaptatives: la visió panoràmica per exemple, (que permet veure llargues distàncies i escrutar l'horitzó cercant aliments o la possible presència de predadors). A més, les extremitats inferiors s'especialitzen i es dediquen a les funcions locomotores i de sustentació, permetent recórrer grans distàncies; la columna vertebral s'estira i pren forma d'essa, permetent una més ampla gama de moviments; també queden lliures les extremitats superiors i les mans. Això provocarà un altre fenòmen adaptatiu de gran importància: la capacitat manipuladora. Amb les mans lliures, els homínids poden manipular el món i ho faran. Interactuaran amb el món. S'establirà una major relació i interacció entre la ma i el cervell que a conseqüència d'això anirà desenvolupant-se cada vegada més. Així, un altre canvi important és la transformació del cervell i del crani. La boca ja no és necessària per a agafar, (ara tenen les mans), i la mandíbula es redueix al temps que creix el mentó. Una cosa semblant passarà amb les dents. Juntament amb els canvis en la cara i el crani, podem reconstruir amb les restes fòssils trobades un progressiu augment de la capacitat craniana i per tant, del volum del cervell. Un cervell més gran serà sinònim d'una més gran intel·ligència. Els antropòlegs i neuròlegs que estudien conjuntament el cervell humà es fixen en altres aspectes com el número de circumval·lacions i plecs del cervell o l'índex d'encefàl·lització , (la proporció entre la mida del cervell i la massa corporal que li correspondria a cada espècie).  Tot plegat apunta a un progressiu augment de la intel·ligència facilitat possiblement per un canvi en l'alimentació, (els homínids tornen carnívors), implica un augment de proteïnes i greixos que ajuden a un augment de la massa encefàl·lica i per tant una major intel·ligència. A una major intel·ligència li corresponen més complexes formes de relació social, però tot això ja no correspon a l'objecte d'estudi de l'antropologia biològica sinó a la cultural. 

Antropologia biològica
Antropologia cultural

5.4. Antropologia cultural:

la humanització

 

 

 

Si l'antropologia biològica cerca reconstruir els avatars físics de l'espècie, l'antropologia cultural mira de reconstruir un altre aspecte fonamental del nostre procés evolutiu: la nostra evolució cultural. Sembla clar que l'espècie humana és diferent de totes les altres espècies animals per la seva capacitat extraordinària d'adaptació al medi més enllà de possibles modificacions en la seva càrrega genètica o la seva estructura anatòmica. De fet, biològicament no hem patit canvis genètics comprovables en els darrers 200.000 anys i anatòmicament aquests canvis són circumstancials o secundaris. El que sí ha experimentat homo sapiens és una extraordinària evolució cultural que probablement començà ja en altres espècies homo i que ens ha portat a ser les criatures dominants de la naturalesa que som. L'aparició del llenguatge, la tècnica, l'art, la ciència o la religió són trets característics d'una clara evolució cultural que cap altra espècie animal ha experimentat i que ens ha portat a passar de ser víctimes dels depredadors a ser nosaltres mateixos el predador més absolut. Hem sotmès part de la naturalesa a un domini gràcies a la nostra capacitat tècnica i a la nostra intel·ligència. Som animals culturals per damunt de cap altra consideració i cal enfrontar-se a aquesta evolució cultural com una part més del procés evolutiu. Si l'evolució biològica explicava el procés d'hominització, l'evolució cultural descriu allò que anomenam humanització. Homo es fa humà. Com?

 

Vegem, en principi allò que comentàvem abans. Un canvi en la dieta facilita una major ingesta de proteïnes i greixos que deriven a la llarga en un major volum i massa encefàl·lics. Un cervell més gran implica un major potencial intel·lectual. Aquesta intel·ligència es desenvolupa més ràpidament gràcies a diversos factors com ara la capacitat manipuladora de l'entorn que genera una interacció entre la ment i la ma. Aquesta manipulació de l'entorn i una major intel·ligència ens porten a l'aparició de la tècnica. Les primeres pedres tallades o pals afilats són la demostració d'ambdues coses: una intel·ligència operativa capaç d'actuar sobre el món físic per transformar-lo amb un objectiu i una capacitat tècnica. És un avenç evolutiu amb uns efectes d'optimització adaptativa comparable a qualsevol modificació genètica o anatòmica que ens permetrà sobreviure, suplir altres carències físiques i ser més forts. Però a més, per a ser efectiva, la tècnica s'ha de poder transmetre. Els humans són capaços d'ensenyar i d'aprendre. Són capaços per tant de crear vincles de dependència del grup més grans i sòlids que els de qualsevol altra espècie animal. La humanització té a veure amb tot això. Si l'hominització consisteix en l'adquisició d'uns determinades característiques genètiques, anatòmiques i físiques, la humanització es durà a terme en un procés d'adquisició d'una sèrie de destresses intel·lectuals, socials i en definitiva, culturals

 

Entre les capacitats intel·lectuals que es desenvolupen, cal fixar-s'hi en la capacitat d'abstracció. La intel·ligència humana es desenvolupa fins al punt de ser capaç de simbolitzar i conceptualitzar el món que l'envolta. El símbols són signes que s'utilitzen per designar qualque element de la realitat. El símbol requereix d'una ment capaç d'interpretar la realitat de forma abstracta i també capaç de descobrir en aquell símbol la realitat que s'hi representa. Els humans són capaços de codificar i descodificar la realitat en infinitud de símbols, (les paraules, els números, el significat que donam als gestos o als colors...). Aquesta intel·ligència simbòlica serà fonamental per a l'espècie humana. No coneixem cap altra espècie animal que disposi d'una intel·ligència simbòlica.  Serà fonamental també en el sorgiment del més gran tresor de l'espècie humana: el llenguatge verbal. Som l'única espècie que disposa d'un llenguatge verbal oral i escrit. El llenguatge és sense dubte una de les manifestacions culturals més importants i un tret evolutiu de primer ordre. Gràcies al llenguatge, la transmissió i aprenentatge del coneixement seran molt més ràpids i fiables. Els animals aprenen per condicionament, (associació repetitiva entre un estímul i una resposta). Els humans en canvi, podem aprendre per imitació i per comunicació simbòlica i el llenguatge serà fonamental en aquest procés de transmissió del coneixement. Gràcies al llenguatge també la interpretació i coneixement del món seran superiors, perquè el llenguatge ens permet anticipar o preveure. La nostra conducta és anticipativa i ens permet planificar. La capacitat de simbolització ens permet pensar el món, avançar-nos als fets i preveure el resultat de les nostres accions. Ens permet demanar-nos “què passaria si fes això...?” abans de fer-ho. Serà fonamental en el naixement de la tècnica i serà un modificador optimitzador de la conducta humana en la seva adaptació a l'entorn.

 

Aquesta intel·ligència simbòlica i el llenguatge verbal resultant, permetrà als humans a més ser capaços d'arribar a estructurar unes relacions socials complexes que no coneixem en gairebé cap espècie animal.  Gràcies al llenguatge, la interacció social entre els grups humans passarà a un estadi superior. Per una banda facilitarà la comprensió i establiment d'aquestes relacions grupals complexes. Els humans poden comprendre les intencions i desitjos dels altres membres del grup i donar a entendre les seves pròpies. Poden comunicar-se mútuament els seus sentiments i emocions. Això facilitarà l'aparició de les primeres institucions socials, del treball cooperatiu, de la divisió del treball i de les jerarquies de poder. Per altra banda, un altre element diferenciador dels humans i que permetrà els agrupaments socials complexes és la capacitat del control del comportament. Mentre la resta d'animals viuen condicionats per un comportament instintiu que fa que responguin de forma mecànica a qualsevol estímul, els humans són més independents del seu medi i poden posar entre l'estímul, l'instint i el comportament tota una sèrie de mediacions afectives. És a dir, controlam el nostre comportament i la nostra conducta. Això, evidentment, facilita la socialització humana i la regulació de la conducta de l'individu permet a més, la regulació de la conducta del grup. Naixeran les normes socials i morals, les lleis i els codis de conducta. En un principi, rudimentàries i senzilles, però posteriorment complexes, els diferents grups humans donaran lloc a tota una sèrie d'institucions reguladores del seu comportament, dels agrupaments, dels hàbits, (matrimoni, família, jerarquies, etc...), destinades a facilitar la cohesió i estructuració del grup i per tant, garantir la supervivència dels individus que el formen. Els humans som, com va dir Aristòtil, animals socials, animals polítics. Això ens ha permès sobreviure i adaptar-nos. La força del grup és la nostra força i aquesta no seria res sense una intel·ligència simbòlica i també emocional que permetés regular la conducta individual i les formes de vida col·lectives.

 

Per  a acabar, i també gràcies a la seva capacitat simbòlica, l'ésser humà estableix amb el món relacions que transcendeixen allò físic. La intel·ligència humana cerca respostes més enllà i mira d'interpretar la realitat. No fa falta dir que l'art o la religió com a formes de plasmar una visió pròpia de l'univers són creacions exclusivament humanes i estan carregades del simbolisme que mencionàvem abans. La presència de determinats estris o la disposició peculiar dels ossos en una tomba ens permeten especular sobre la realització de rituals religiosos o funeraris fa ja milers d'anys. Aquesta preocupació per la mort és un bon exemple de la intel·ligència simbòlica i la cerca de transcendència  anteriorment mencionades. La idea de la mort acompanyarà l'ésser humà en el seu procés evolutiu i li farà cercar un sentit a  la vida. La màgia, el ritual, el misteri, els déus... són creacions pròpies de l'espècie humana. Són formes d'apropar-nos al món simbòlicament. Igual que l'art. L'art rupestre a coves i pedres ens dona a entendre una preocupació estètica, una necessitat de plasmar el món per sobreviure'l eternament. També ens indiquen un comportament ritual, de demanda d'ajuda a una entitat superior per a caçar o per a qualsevol altra cosa necessària per a la supervivència.

 

En definitiva, l'ésser humà en els darrers dos-cents mil anys ha evolucionat molt més cultural que biològicament. Això no implica que la naturalesa cultural sigui més important que la biológica. Tenim clarament una naturalesa biocultural. És així encara ara. Sembla que l'evolució biològica està estancada, però la cultural gràcies a allò que anomenam tecnologia, va cada vegada més ràpid. Cap a on ens portarà? Com serà l'ésser humà del futur?.

 

5.5. Antropologia filosòfica:

però què és l'èsser humà?

 

 

 

 

Així doncs, sabem classificar l'ésser humà entre les espècies animals i distingir-ho d'entre els primats. Sabem retrocedir en el temps i cercar i datar el seu origen en termes biològics i reconstruir també el seu procés d'evolució cultural. Deim humà als individus de la darrera espècie d'homínids que hem classificat al gènere homo, aquella espècie a la que hem anomenat homo sapiens i que és el resultat d'una complexa mescla d'evolució biològica i cultural. Els homo anteriors no eren estrictament humans. Se'ns assemblaven, però no ho eren. Els humans caminen drets, manipulen el món manualment, pensen, parlen i tenen una intel·ligència simbòlica. Aprenen, ensenyen, anticipen fets, creen formes abstractes i conceptuals de relació, controlen la seva conducta... Sabem tot això, però vosaltres, que sou molt vius, sabeu perfectament que la pregunta inicial segueix en l'aire: què és un ésser humà? Un animal capaç de pensar i parlar? Sembla clar que som qualque cosa més. Em podreu dir que tot el que hem explicat no ajuda massa. Serveix per a situar-nos temporalment i entendre com ens hem format i el nostre origen biològic i cultural, però no ens diu res sobre la nostra condició. Vull dir que el concepte que els humans tenen sobre ells mateixos és un poc més complexe que tot això. Som naturalesa i som cultura, és clar. L'antropologia biològica i la cultural s'aproximen a aquestes dues dimensions de la humanitat, però sembla que hi ha d'haver una altra una mica menys evident. 

 

La nostra naturalesa biocultural ens empeny a una concepció més transcendent d'allò que anomenem humà, perquè ens condueix a reflexionar sobre nosaltres mateixos. L'antropologia filosòfica tractarà de cercar aquesta dimensió més profunda i global que doni cert sentit a la condició humana des de la pròpia percepció humana. Aquesta dimensió filosòfica de  la condició humana ha variat considerablement al llarg de les diferents èpoques i cada cultura, cada civilització, s'ha plantejat el tema de forma diferent en funció de quina hagi estat la característica fonamental o el tret específic que s'ha tingut en compte.  Són molt significatius els canvis de consideració respecte a l'ésser humà a Grècia, a Roma, a l'Edat Mitjana, al Renaixement, a la Il·lustració... El concepte que l'ésser humà té d'ell mateix és molt diferent considerat des d'un àmbit de predomini de la fe o des d'un àmbit de racionalitat o des d'una  perspectiva científica. La irrupció de la ciència moderna en el segle XVII provoca canvis de base en la reflexió antropològica i les ideologies polítiques del segle XIX es basen en diferents consideracions i plantejaments sobre la condició humana. Veurem també com  les noves filosofies del segle XX ens porten cap a un nou model d'ésser humà molt més individualista. En  general, podríem resumir que el debat s'ha situat sempre des d'una d'aquestes quatre perspectives: l'ésser humà com un ésser racional, l'ésser humà com un ésser social, l'ésser humà com un ésser moral i l'ésser humà com un ésser metafísic

 

La racionalitat ha estat sense dubte la característica distintiva determinant per a la majoria d'èpoques i generalment no es discuteix la seva importància. Ja els filòsofs grecs posaven especial esment en la dimensió racional de l'ésser humà i el logos.  A l'Edat Mitjana, tot i el predomini de la fe i de la religió, es considerava que aquesta mateixa racionalitat ens feia participar en certa forma de la naturalesa intel·ligent de la divinitat. El cosmos ordenat per un Déu intel·ligent i nosaltres, criatures tractant d'entendre  aquest cosmos i apropar-nos a la intel·ligència divina. Però és a partir de la modernitat i especialment després de la Il·lustració, (segles XVII i XVIII), quan la raó passa a ser considerada el principal tret distintiu de la naturalesa humana. El racionalisme serà el principal moviment filosòfic de la Il·lustració i es basarà en la confiança absoluta en la racionalitat humana. Des del segle XVII es considera que bàsicament si som humans és perquè som racionals. Som animals racionals. Els únics animals racionals. No només això, la nostra racionalitat ens faria perfectibles per nosaltres mateixos i no just per la pròpia evolució natural. La racionalitat ens pot fer comprendre a través de la ciència les lleis que regeixen la naturalesa i dominar-la a través de la tècnica. Igualment es pensa que si ordenam les nostres societats de manera racional, aquestes seran millors . La racionalitat serà per als il·lustrats una forma de potencial i optimista progressió. Els homes “il·luminats” per la llum de la raó, podran  progressar social i individualment cap a una perfecció i felicitat utòpiques. Eren els segles de confiança absoluta i desmesurada en el poder de la racionalitat humana.

 

Aquest criteri es va mantenir durant el segle XVIII, però en segle XIX comencen a sorgir veus que ens parlaran des de diferents àmbits de la reivindicació de la part obscura, irracional i salvatge de l'ésser humà. Es tracta de la filosofia de la sospita: NietszcheMarx i Freud faran aquesta revisió, el primer des de l'àmbit de la recerca dels orígens dels valors en que es fonamenta la societat occidental i el segon des de l'estudi de les relacions econòmiques i materials que sustenten el procés de la història. Nietszche reivindicarà el vitalisme irracionalista. Segons ell, els valors morals que han sorgit de la racionalitat humana anul·len els principis vitals de la pròpia condició humana, perquè aquests no són estrictament racionals. Nietzsche ens explica que a l'antiguitat els grec i els romans tenien clara aquesta qüestió i valoraven la part “dionisíaca” de l'ésser humà (el culte a Dionís, déu grec del vi, que exalta les passions irracionals de l'ànima humana) com a inseparble de la part racional (“apol·línia”, pel Déu Apol·lo que simbolitzaria la part equilibrada i harmònica). Nietzsche critica que la racionalitat i tots els seus productes culturals i manifestacions socials, (des dels valors morals universals a l'esperit democràtic), han pervertit i afeblit la naturalesa humana i els principis vitals que la regien originàriament.  Per a Nietzsche el que regeix la vida humana és la voluntat de poder, (el desig o impuls de viure), més que no la raó, que no seria més que una qualitat secundària de l'ésser humà que utilitzam com a recurs per consolar-nos de la nostra infinitud i precarietat biològiques. En un altre sentit, Marx desconfiava de l'optimisme il·lustrat i la raó. Marx ens explica que l'humà, més que un ésser racional, és un ésser que transforma i manipula la realitat material Un ésser productor que fabrica la realitat des de la materialitat. El materialisme marxista posarà l'èmfasi en les relacions materials amb les que les persones es relacionen amb el medi natural. Seran així les transformacions materials, econòmiques i laborals les que mouen el món i creen les idees i els valors i no pas la raó.  Però serà el neuròleg i psiquiatra Sigmund Freud el que assestarà un gran cop a la a la concepció de l'ésser humà des de la perspectiva racionalista.  Freud revolucionà la filosofia i la psicologia quan afirmà de forma contundent que el comportament de l'ésser humà no és només racional, sinó que hi ha una part irracional molt forta que s'amaga de forma subconscient a la nostra ment. La nostra ment estaria així dividida en una part conscient, (racional, intel·lectiva), i una part inconscient, (irracional), que només aflora en situacions determinades, (la fase del somni profund, processos d'hipnosi, etc...). A la part inconscient de la ment es guarden els nostres instints, impulsos, desitjos, records, projeccions... I tots ells tenen un paper tan important en la configuració de la nostra personalitat com el pot tenir la raó. Allò del que no som conscients seria, doncs, tan important com allò del que sí ho som

 

La segona dimensió des de la que tradicionalment s'ha enfocat l'estudi de l'ésser humà seria la seva dimensió com a ésser social. Ja Aristòtil fa més de 2000 anys va definir l'ésser humà com un “animal polític”, “un animal social”. És a dir, que més que fixar-se en la racionalitat com a tret distintiu, el llenguatge i el pensament donaven lloc a la socialització. L'individu seria humà en tant que és membre d'una comunitat social amb la que és capaç d'interactuar. Segons això, la no pertinença a un grup social ens deshumanitza. Aquesta teoria  és controvertida, perquè ens porta a una definició de l'ésser humà que no pot ser individual. Si no hi ha un altre individu, no ets humà del tot? És complexe, alguns autors afirmen que no. Feuerbach per exemple afirma que l'home tot sol no és en essència un home, perquè no és ni ésser moral ni ésser social.  No sabem si podem anar tan lluny com Feuerbach, però està clar que la humanització implica constructes socials complexos com jerarquiesinstitucions que ens porten a la creació de codis de conducta, (lleis, normes morals...),  i a l'establiment d'unes interrelacions molt particulars. No podem negar la importància de la dimensió social de l'ésser humà, per això definir-la i delimitar-la serà fonamental per a la comprensió de la condició humana. Per als grecs, el concepte de ciutadà era més important que el d'home. L'home no era res fora de la societat en la que vivia. Aquesta idea ha variat molt al llarg dels segles, fins a la postmodernitat del segle XX que genera un fortíssim sentiment d'individualitat com no s'havia conegut mai abans. En qualsevol cas, és de la interacció social d'on sorgiran els drets i deures que establiran la possibilitat d'una conducta moral i, en aquest sentit, és innegable  la importància d'aquesta dimensió social de la naturalesa humana. La sociologia és la ciència que estudia el comportament social dels humans, les seves estructures socials i els rols individuals dintre dels grups. 

 

Hi hauria una tercera dimensió, molt lligada amb les dues anteriors: la dimensió moral. Si comparam amb la resta d'animals, no som els únics capaços d'establir relacions socials de certa complexitat, (basta fixar-se en algunes comunitats d'insectes). Però en canvi,  els humans som els únics capaços de respondre de forma polivalent als estímuls de l'exterior. La conducta animal és condicionada pel seu instint, de forma que la capacitat de resposta que té  és unidireccional: l'animal no pot actuar de forma diferent a la que actua i, en tot cas, si modifica la seva conducta és per un procés d'aprenentatge basat no en la reflexió moral, sinó en l'obtenció de càstigs o recompenses, (així es domestica els animals i domesticar no és altra cosa que alterar la seva conducta perquè no sigui sempre instintiva). Un animal salvatge que té fam, m'atacarà i em mossegarà i no val la pena posar-me a discutir amb ell sobre la conveniència moral del seu atac. En canvi, una persona, en tant que ésracional pot anticipar mentalment  els resultats o efectes de qualsevol de les seves accions i pot plantejar-se respostes diferents a part de la purament instintiva. És a dir, la capacitat de triar entre múltiples respostes davant un estímul ens fa lliures i aquesta llibertat ens fa ser éssers constitutivament morals.  Així, d'aquesta llibertat naixerien la consciència, la responsabilitat i els valors morals. Això és el que per a molts d'autors ens fa humans. Clarament, la moralitat té a veure amb les dues dimensions anteriors: la racionalital, (si no som racionals i conscients no podem actuar en termes morals),  i la social, (sense els altres no necessit normes ni moral), però és una passa més i més complexa. Les teories sobre la llibertat moral ens porten a veure els humans com els únics éssers vertaderament lliures, encara que no ho sembli. Quan de vegades envejam un ocell que vola i voldríem volar com ells per fugir de la nostra vida i les nostres limitacions, creim metafòricament que és més lliure que nosaltres. Però a poc que analitzem el seu comportament, ens adonam que la nostra impossibilitat física de volar no és una manca de llibertat, (la llibertat és la capacitat d'escollir dins de l'àmbit de la possibilitat, no entre allò que ens és impossible). En realitat, el que no pot decidir deixar de volar en una direcció determinada, (per exemple els ocells migratoris quan canvien les estacions), és l'ocell. La llibertat és un atribut humà, tot i que de vegades vegem en l'absència de normes i condicionaments animals i en la naturalesa salvatge una falsa imatge de llibertat.

 

La moralitat entesa com a element definitori de la condició humana és complexa. Ja des de l'Antiguitat, molts d'autors han plantejat formes ètiques de vida per a assolir la felicitat. És el nostre comportament humà el que ens fa o no feliços i aquest comportament només té sentit si és lliure. Les teories deterministes neguen qualsevol forma de llibertat. Segons els autors deterministes, el nostre comportament sempre està condicionat per la nostra composició biològica i les respostes condicionades pels estímuls exteriors, (determinisme biològic); per la nostra educació (actuam segons ens han ensenyat a actuar, determinisme educacional); o per la societat en que vivim, (determinisme social). En el pol oposat, dels deterministes estarien les teories filosòfiques que expliquen el ser humà a partir de l'assumpció de la seva absoluta llibertat. Un bon exemple seria la filosofia existencialista,  una filosofia radical que postula que som tan lliures que no podem deixar de ser lliures. Com deia Jean Paul Sartre, (un dels més importants filòsofs existencialistes), “esteim condemnats a ser lliures”. Podem estar condicionats cultural, biològica, social o educativament, però al final els que decidim som nosaltres de forma individual La nostra llibertat ens obliga a decidir, a actuar, a assumir responsabilitats. I això ens pot angoixar. La vida seria molt més fàcil si no ens veiéssim obligats a prendre decisions contínuament. Davant aquesta llibertat individual sorgeix l'angoixa vital de l'home: lliure, però sol.  Així, veis que la pròpia llibertat ha estat qüestionada positiva i negativament, ha estat també afirmada i negada. Una posició mitjancera seria la que apunta a una “llibertat condicional” o, si voleu, condicionada. S'acceptarien les tesis deterministes, de forma que la nostra llibertat no és absoluta, (no puc per exemple deixar de sentir dolor o deixar de sentir desig). Ara bé, el meu comportament no està tan determinat com per a no poder tenir un marge de reacció, seguim tenint una capacitat de resposta múltiple davant de qualsevol situació en que ens puguem veure immersos. Facem el que facem, sempre sabem que hi havia, al menys, una altra opció. Això ens genera un pensament moral amb tots els elements que hem mencionat: llibertat, consciència i responsabilitat. Després, les diferents societats han estructurat aquests elements de forma diferent, (la responsabilitat s'ha considerat en termes de pecat i redempció per les religions o en termes de delicte i sanció pels sistemes legislatius; el concepte de llibertat ha estat molt diferent en societats esclavistes o en societats com per exemple els democràtiques; la consciència moral no és la mateixa a cada cultura i s'enfoca de forma diferent des d'una perspectiva psicologista o una perspectiva estrictament ética...). En definitiva, no hi ha consens sobre com definir i delimitar la dimensió moral de l'ésser humà, però el que cap corrent filosòfic, religió o societat ha fet mai és negar aquesta dimensió moral.

 

La darrera dimensió des de la que es pot definir l'ésser humà és la dimensió metafísica, potser la més  filosòfica de totes i ens serveix per a tancar el cercle i tornar al punt de partida:. “Meta” vol dir més enllà, creuar la meta vol dir travessar una frontera simbòlica. Així, la metafísica ens porta al "més enllà" de la física i la matèria; travessar la frontera d'allò físic i passar a una realitat que no coneixem perquè no podem abastir-la sensorialment. Estrictament parlant: som les úniques criatures que es fan preguntes metafísiques. Abans hem dit que un cactus no es pregunta a sí mateix sobre quin és el significat de ser un cactus. El mateix podríem dir de tota criatura viva, excepte dels humans. De fet, si escric ara aquests apunts és per mirar de respondre aquesta pregunta sobre el sentit. Els animals no es preocupen per la mort, (no volen morir, lluiten per sobreviure, però no és fan preguntes sobre el que significa morir). No hi ha rituals funeraris en el regne animal. Els animals no ploren els seus morts, ni els enterren. Nosaltres sí. I ho feim des de fa centenars de milers d'anys. Quan un d'aquells homínids atàvics dels que hem parlat comença a mirar al seu company mort i plora (per exemple) potser s'està veient a ell mateix. La mort ens posa en contacte amb la finitud de la vida. La vida física i material és temporalment limitada. Com deia el poeta Benedetti la vida és un parèntesi breu. El que queda fòra del parèntesi, abans i després és l'objecte d'estudi de la metafísica. És la filosofia abstracta i difícil sobre els tòpics “d'on venim?”, “a on anam?”, “quin sentit té tot?”. La mort i la finitud ens porten a demanar-nos el sentit de la vida. Cercam un sentit immanent, (un ordre, una finalitat en tot el que passa en la naturalesa), o un sentit transcendent, (un sentit més enllà de la pròpia naturalesa). De vegades negam la possibilitat del sentit, sigui quin sigui, i pensam que la vida i nosaltres mateixos som absurds. Però en qualsevol cas, ens ho plantejam. Ens feim preguntes metafísiques. Per això no som cactus. Ni ximpanzés.

 

Tot aquest pensament metafísic ha donat fruits molt diferents: l'art, les religions, els déus, la literatura... La necessitat de projectar els nostres dubtes metafísics i explicar-los en forma simbòlica ha donat lloc a les mitologies, als diferents déus (sempre amb forma humana) o al pensament màgic. L'art és una forma clara de voler superar la finitud de l'existència i de deixar una empremta més enllà de la mort. Igualment la religió és un àmbit de necessitat d'eternitat, de recerca de la continuïtat de la vida en forma de resurrecció, de reencarnació o de vida eterna. En general, la filosofia sencera és en essencia metafísica, tot i que molts corrents filosòfics neguen la possibilitat del coneixement metafísic. És a dir, la filosofia, (ho hem vist al primer tema), neix de l'admiració i l'admiració sorgeix més aviat del que no entenem del que sí és fàcil d'entendre. Allò transcendent ens admira i genera formes filosòfiques d'interrogar-se. Ara, això no significa que sigui possible obtenir veritats metafísiques amb cert rigor científic, bàsicament perquè la ciència moderna té un fonament experimental i amb termes metafísics no es pot experimentar. La filosofia analítica del segle XX, les filosofies materialistes i la pròpia ciència negaran la possibilitat del coneixement metafísic, però això no suposa negar la transcendència o la possibilitat d'una realitat més enllà del món físic, (com afirmen les religions, la teologia o molts sistemes filosòfics). Negar la transcendència és tan problemàtic com afirmar-la, no podem provar ni l'existència ni la inexistència de Déu. Ara bé, el que no es pot negar és que l'ésser humà es pregunta si existeix Déu, o si existeix o no qualque cosa més que allò que l'envolta. Potser, des d'una perspectiva metafísica aquí radica l'essència de la condició humana

 

 

Antropologia filosòfica
En resum

En resum

 

 

 

Resoldre el problema sobre què som o no som es difícil. Biològica i evolutivament som simplement un tipus d'animal amb unes funcions determinades que ens diferencien de la resta d'animals, però que també ens uneixen a ells: animals al cap i a la fi, sotmesos a les lleis de la naturalesa i del món orgànic com qualsevol altra criatura viva. Aquesta distinció biològica ha servit al menys per unificar el criteri i evitar distincions en termes de raça entre humans de diferent procedència. Això ha tingut importants conseqüencies morals i legislatives en la societat moderna. Però la delimitació biològica ens resulta insuficient si pretenem abordar el fenomen humà en la seva totalitat. Intel.lectualment i filosòficament, definir, delimitar i redefinir permanentment en cada nou moment històric la condició humana és un repte fonamental per poder discutir sobre qüestions ètiques i vitals amb suficient profunditat. Un repte impossible de ser resolt satisfactòriament en la seva totalitat en tant que potser no és possible una única definició fixa i unitària de la condició humana.  La dimensió metafísica de l'ésser humà és possiblement la síntesi de tot el que hem parlat. No sabem si és la nostra dimensió més important, però sí sabem que és la més humana. Cercam el sentit. Potser som humans, senzillament, perquè ens preguntam en què consisteix ser humans. Dubtar sobre el món ens humanitza. Preguntar-nos pel sentit de la vida ens humanitza. Som humans perquè pensam metafísicament. O pensam metafísicament perquè som humans? Ara no me'n record.

Llibres

bottom of page